A vegades, la música esdevé el motor de les emocions més insospitades. Això ens passa, sobretot, a aquells que som musicalment més pobres i no hem sabut anar mai, gaire més enllà de la seducció momentània que un ritme, una melodia o una veu ens regalen quan escollim la cançó, la orquestra o el grup musical per acompanyar vetllades, individuals o compartides, com aquell qui busca un teló de fons concret per vestir del to escollit l’entorn immediat.
Ahir, al Grec, a Barcelona, el
concert de la Mª del Mar Bonet i en Miguel Poveda, junts i lliurats de ple al seu públic, va ser , per mi, molt més que un teló de fons. Els dos artistes van saber fer-me viure cada cançó de forma intensa i em vaig sorprendre gaudint d’emocions encadenades. Un concert brutal. No tinc més adjectius. La crítica que jo en puc fer és pura lloança i admiració. Sé que la faig sense criteri musical i desconec si sonava prou bé o si ells estaven més o menys encertats que altres vegades. Només sé que les seves veus, primer un, després l’altre i finalment junts, multiplicant-se, em van entusiasmar. Poveda i Bonet van reeixir amb gran èxit en un espectacle de veus potents bellament conjuntades. El ‘quejío’ de l’andalús català es deuria sentir contundent arreu de la muntanya de Montjuïc. L’energia de la cançó alegre i melancòlica a la vegada, de la Mª del Mar, igualment tot ho omplia. Cantant plegats tot fou
intercanvi i comunió. Vocals allargassades i palmadetes suaus. Guitarra i piano, guitarra i més guitarra; percussió mediterrània, ritmes sensuals i fusió innovadora de ‘cantaor’ i cantaautor.
Al llarg de l’espectacle, de nom ‘el treballs i els dies’, el concert individual magnífic veu el moment àlgid a la segona part , quan Bonet canta
Poveda i Poveda canta Bonet a l’estil de ‘
dos pájaros de un tiro’ amb la recerca afegida de l’intercanvi més fructífer de forces, acaronant el plaer d’engendrar, molt més enllà del que seria l’efecte suma. Com diuen ells mateixos, un repertori que busca arribar per diferents camins, a un mateix destí. I això es fa evident quan els dos artistes, tanquen el concert a peu dret i acostant-se al públic amb un diàleg de planys musicals a capella. Tot veu, tot pur, tot màgia. Si ho llegíssim semblaria un còmic diàleg de sords. Cantat amb tot l’ínmpetu i amb tanta força, la música de Poveda i Bonet és més llenguatge que cap paraula i la comunicació es directe al cor. Ja ho he dit: un concert brutal. Gràcies artistes!
