Antics i nous republicans

Aquest d'avui, a Girona, és un vespre republicà. Republicà a dues bandes i amb expressions diferents. Cap moviment de masses i pocs 'repetits' als dos actes.

M'he acostat a la ofrena de flors que s'ha fet al carrer de Mª Antònia Adroher. Hi havia els propers, els veïns, i els polítics. I algú més, com jo, amb ganes de ser-hi. Només això, ser-hi per esquivar l'oblit i el silenci que la Guerra Civil dels nostres avis o pares va deixar a la gent de la meva generació, fins fa ben poc (massa poc).

Molt bé la iniciativa de penjar el llibre de l'Antònia i en Carmel al web (gràcies!). No és un text lleuger, però es se'ns dubte un relat biogràfic del nostre país, escrit des de la més primera de les primeres persones (dues persones!). Un relat que em va portar, quan el vaig llegir, a sentir una sincera admiració per tots els qui van viure a l'exili sense deixar de creure en la recuperació de les llibertats. És el relat personal d'unes idees que van perdre la guerra però que resten, com diu el títol, en la llavor dels somnis. I jo sóc dels que encara somnio (i dels que encara no he entès mai, com és que en Franco es va haver de morir de vell!) .

I després de sentir l'Àliga Negra i respirar l'aire de la lluita republicana, era inevitable anar cap a la plaça del Vi on ressonava, de nou, el crit: "Els catalans no tenim rei". No m'hi he quedat. No m'agrada. No m'agrada que cremin fotos, no m'agrada que no es puguin cremar fotos, no m'agrada que et processin per cremar fotos, no m'agrada que obliguin als periodistes a lliurar les fotos. Demà, ja se'n parlarà, i jo, ja em creuré el que vulgui. Camí de casa, no he vist tanta policia com el patètic dia de la ocupació, però tinc els meus dubtes de si la ocupació de la premsa (furgos i antenes per tot arreu!) ens farà encara més mal. Ai! Girona, Girona... qui va convidar al Rei?

Molt bé Canimas!

Àngel de la guarda,
Dolça companyia,
Si és que hi ha futur,
Si us plau, que sigui amb nata!

Barcelona acció musical (el BAM) va acollir a les festes de la Mercè a Barcelona, al músic gironí Eduard Canimas, que va oferir un concert molt digne i gratificant a la Plaça del Rei. Canimas es va sobreposar als espetecs del multitudinari correfoc que retrunyien a la plaça i a les fallides tècniques al començament de l’espectacle, amb un 'concert d’autor' (com la cuina més moderna!) amb bona música.

Lletra, música i gest. Tot molt treballat, molt bo.

La meva àvia em deia: els peixos morts van aigua avall. Els peixos vius, a contracorrent. Enhorabona Canimas! Em compraré el teu disc!

A la mateixa plaça, darrera d’ell Jonah Smith, per mi, un gran descobriment. I després l’Adrià Puntí, per mi, molt trist.

Via Verda de dol

Llegeixo amb pena i ràbia la notícia del ciclista que es va veure sorprès i mort per una moto al carril bici a Girona. La pena no en sap de paraules, però la ràbia em surt com un crit d'indignació. L'accident va ser en un revolt a la Via Verda Girona-Sant Feliu. Un revolt, prohibit als vehicles de motor, per on fins i tot els ciclistes anem 'al lloro' els dies que més gent hi pedala, perquè, com tots els revolts, no es veu què o qui vindrà per l'altra banda. Que hi feia la moto allà? I pitjor, perquè es pensava que estava sola al món?. El motorista ha dit que anava a poc a poc i que va ser mala sort, però maleeixo la inconsciència del risc innecessari a les nostres carreteres i ara també, a les nostres vies verdes.

El carrilet està de dol.

Ep! que Mou-te en Bici convoca una concentració pacífica per demanar respecte pels ciclistes . No hi falteu!

Qui va convidar al Rei?

Qui va tenir la brillant idea de fer venir el Rei a inaugurar el Parc Tecnològic de Girona? Diuen que aquesta nova instal·lació, vol ser bandera de ciència, tècnica i innovació. Doncs, amb la última cosa que jo l'hagués relacionat mai, és precisament, amb la figura de la monarquia amb tot el que té de retrògrada i encallada al passat més tribal. No ho entenc. No hi havia cap científic, investigador o estudiós de renom que pogués posar una primera pedra més digne a aquest projecte? Calia adorar un rei per batejar el Parc? És ben bé... que a vegades 'a comarques' ens mereixem l'etiqueta de provincians!.

Nou mobiliari urbà?

Amb una mica de 'photoshop' aquesta podria ser l'estampa més moderna d'un paisatge urbà la mar d'original, una cosa així. O podria ser una creació artística de fusió d'estils que busqués el millor maridatge de llar i natura. Res més lluny de la realitat, això és només un sofà llardós abandonat a la llera del riu. No vull pensar que sigui el dormitori, la sala, o les dues coses dels últims habitants de sota el pont. Crec, que més aviat, és un acte de tants amb els que la deixadesa i la ignorància ciutadana deixen petja per la ciutat. Sigui com sigui, estampa paisatgística d’élite o 'cutrerio' incívic, la imatge és digne de la nostra finestra de l'Onyar, i aquí es queda.

Oda a la mandra

Avui, en contra els principis que pot desvetllar el nom d'aquest bloc, vull fer una veritable oda a la mandra, i després de submergir-me una estona als badalls i estiraments del país de xauxa a que ens conviden des de Colomers, copio a Pocamandra algunes de les seves reflexions i us convido a mandrejar pel seu web. Però aneu en compte, si esteu estressats o valoreu el treball per sobre totes les coses, aquestes no són les vostres pàgines, i un sol minut de visita us pot produir autèntic rebuig i uns quants grams de ràbia. Jo, no sigui que sigui el cas, hi he entrat des del goig reposat de les meves vacances. I em quedo amb això:

• L’home fou, en un principi, creat per mandrejar. El Paradís terrenal, que en res no s’assemblava a una fàbrica, era un lloc on Adam i Eva mandrejaven eternament. Déu, el pare, ho havia decretat així. El treball nasqué del pecat.
• No destorbeu el mandra amb excuses nècies de dignitat humana, ni amb altres arguments capciosos, perquè tal vegada destruïu una obra genial. El qui sua no crea. Si, un manobre, se’l deixés mandrejar, podria esdevenir un creador en lloc d’ésser una màquina.
• De la utlitat de la mandra, no cal parlar-ne. És la poesia de la vida. L’enamorat mandreja per pensar en l’enamorada; el pecador, per repenedir-se del pecat; el filòsof, per filosofar millor; el creient, per alabar Déu; el místic, per arribar a visionari, i així trobaríem que els actes més dignes i més enlairats de l’home requereixen mandra.
• Si vols treballadors creatius, dóna’ls-hi temps suficient per jugar.
• He comprès que tota la infelicitat dels homes prové d'una sola cosa: no saber-se estar en repòs en una habitació
• Potser el treball dignifiqui l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.
• El treball és el més divertit, podríem estar-nos hores mirant-lo

I per acabar, algú recorda com anava una cançó del tradicionarius català que feia així: "Benaurada Santa Mandra, guardeu-nos de treballar! El dilluns és per fer festa i el dimarts per descansar..."