Aquest, va dedicat a tots aquells que ara, després de les eleccions, els toca repartir-se les regidories dels nostres ajuntaments.
* L'acudit, és manllevat del web d'amnistia internacional.
* Aquí n'hi trobareu més.
| Avui és jornada de reflexió. Cal decidir a qui volem donar el nostre vist-i-plau per tal que tingui cura de la ciutat amb carta blanca. A jutjar per la propaganda electoral podem estar ben tranquils. Tots els candidats saben llegir i escriure, diria que s’estimen Girona i volen el millor per tots els que hi vivim. Fabulós! Però tot plegat em sembla poesia social. Sense desmerèixer ni poetes ni filòlegs, el que vull dir, és que preferiria llegir programes electorals que fossin reals propostes de gestió, amb calendaris d’execució i sobretot amb propostes de pressupost. I és que m’estic perdent amb tanta paraula. No acabo de pair, com farem la Girona de la cohesió social, amb benestar per tots, mobilitat sense mal de caps, sostenible, integrada i feliç, per més que els polítics pensin en totes i cada una de les persones, com jo. Fullejo programes i escolto retalls de mítings i no n’acabo de veure les diferències, i em temo, que no les veuré fins el dia que, a l’Ajuntament, s’aprovin els pressupostos per tot l’any vinent. Perquè això va així. Si heu hagut de tractar amb l’administració, ja sabreu que allò que no està pressupostat no existeix. Mai no hi ha calés per fer res que no estigui super previst. Per tant doncs, demanaria aquesta previsió per part dels candidats i per part del sistema electoral en general. No em prediqueu només ideologies (per cert, cada cop totes més difuses)! Ensenyeu-me una proposta de pressupost real cada partit, i donaré el meu vot a la que em sembli més adient, o, al menys, i per no deixar la política sense el joc de la seducció ideològica -que té la seva gràcia-, donaré al meu vot a qui em sembli que distribueix els calerons amb més encert, ni que sigui perquè ideològicament m’ha convençut que és la millor manera d’administrar la caixa de tots. Ni a l’escola, ni a la comunitat de veïns, ni al club, a l’empresa o la família, solem tirar endavant una decisió per votació (o a nivell individual per balanç de pros i contres), sense una proposta de pressupost clara sobre la taula. I doncs? Perquè els governs municipals, autonòmics, estatals, continetals, planetaris i etc. són escollits només per cara maca i fluïdesa verbal o pel bon rotllo que transmeten els candidats i la literatura dels seus programes? Així anem! Bfff!. Si faig la reflexió que el dia em demana, em mig adono que potser la resposta és perquè l’elaboració de bons projectes executables, vol temps i diners. I el temps i els diners no arriben fins que has guanyat les eleccions. Ja hi som!. Ho tenim molt mal muntat. Potser ha arribat l’hora de professionaltizar els governs? Ai mare, que ara si que m’embolico... (PD: Pocamandra de reflexió : tan de rotllo i encara no sé que votaré!) |
Durant quatre dies i un parell de cops a l'any, a la primavera i a la tardor, pretenem imitar el món nòmada. Nosaltres però, en lloc de mules, dromedaris, cavalls o a peu, com ho han fet durant milers d’anys els autèntics nòmades, fem servir les nostres muntures: les bicicletes.
Carreguem a les alforges tot l’imprescindible per afrontar aquests dies d’esforç i gaudi.
El recorregut d’aquesta primavera ens ha dut per les muntanyes de les Guilleries i el Montseny.
La imatge que il·lustra aquestes lletres està presa camí del turó de l’Home, després d’esperar, durant tres hores, que parés la pluja, la pedra i el fort vent.
Aquest any m'he perdut les Flors. Els gironins n'hi diem així, les Flors, o com a molt, l'exposició de Flors. Això del 'Temps de Flors' que és el nom oficial, costa de quallar. Tot arribarà. D'aquesta edició del Temps de Flors, doncs, només n'he vist el que m'he trobat pel davant anant i venint d'algun lloc del barri vell. No puc opinar de quin espai m'ha agradat més, ni de res, però aquí hi he trobat el muntatge de la catedral, vist des de dalt, fent zoom des d'un zepelí a 200 metres, i m'ha fet gràcia. Waw, quina envegeta! Ens retraten des de l'aire! (veure el web original). Jo, de més avall participo de la 'festa' posant floretes al bloc; aquestes no són gironines, però no les destruirà la pluja ni les matarà la calor. I, aquí retratadetes, no perderan el seu caràcter de paisatge efímer, ni el real, ni el que subscriu l'Exposició, al menys, fins que internet o aquest bloc petin.
Quan busco lloc per guardar la bici, hi ha qui em diu que les bicicletes són boniques i poden estar a qualsevol punt de la casa, que sempre hi fan goig. És ben cert que en algunes revistes de disseny últimament apareixen bicis en algunes de les fotografies d'aquells espais perfectes que retraten (aquells amb amples menjadors i cuines on es veu verd, molt de verd,pel darrera d'unes finestres de somni...).
En qualsevol cas, dependrà de la mida del pis. Per la ciutat, desviant la vista amunt, és senzill descobrir-hi totes les bicicletes que dormen pels balcons.
Aquesta de la foto, a Juià, no dormia, però quasi... La penjo aquí, tota maca ella, per tal que em decori el bloc, i sobretot, perquè des d'avui mateix, forma part del nostre Àlbum de fotoBICIgrafies, que és un àlbum amb més afany col·leccionista que decoratiu, però que amb les noves incorporacions d'avui, comença a fet patxoca.
Em fa moltísisima il·lusió penjar aquestes fotografies antigues del riu Onyar a l'entrada de Girona! Les 4 fotografies, han arribat a pocamandra per la millor de les vies internautes... arran d'un comentari i una resposta.
llegiu-ho aquí.
Aquesta zona de Girona, com les altres, ha canviat tant! Les imatges que ens envia en Dani, són de riuades i nevades... (potser la nevada del Nadal del 62 ¿?). No ho sé pas. Abans la gent no feia fotografies tan sovint com ara i per tant les que es poden trobar al bagul del records són quasi sempre de dies excepcionals.
Aquestes fotos, si bé son fetes des del mateix lloc que les de la Finestra de l'Onyar enquadren més aviat cap a la Guardia Civil, però en qualsevol cas, il·lustrien com el riu Onyar és testimoni de paisatges i vides canviants. Els carrers, cases i gent que l'envolten han anant passant, com la seva aigua. I els veïns que ens ho mirem des de la finestra,també som uns altres.
>> aquí les fotografies antigues
