S'illa de l'Aire

Ara no sé si vaig escoltar la notícia per la ràdio o bé la vaig llegir a la premsa.
El cas és que era una notícia relacionada amb l’illa de l'Aire, illot situat a la costa sud de Menorca.
Em vaig quedar només amb una part de la informació i durant uns dies vaig estar donant-li voltes i rememorant la setmana, que el 1996 vaig tenir la sort de viure a l’illa.
Després de buscar la notícia per poder llegir-la sencera, també he fet recerca de les fotografies que vaig fer en la meva estada allà.
L’autor de l’article demana una protecció immediata de l’illa pel seu gran valor biològic.
La fotografia que he escollit, crec, que resumeix una part de la essència d’aquell indret. El far, els macs i una sargantana són suficientment emblemàtics de l’indret.
La sargantana gimnèsia “Podarcis lilfordi lilfordi” és la subespècie que habita en aquesta illa, únic lloc el món que ho fa.
Aquesta subespècie és una de les 23 o 27 segons els autors, que la espècie de sargantana balear té distribuït per les diverses illes i illots de les balears.
Realment s’han de fer els esforços que calguin per protegir aquesta meravella que encara resta quasi intacte des del punt de vista biològic.

Primer premi pocamandra

Amb aquell to espontani i impulsiu que caracteritza els blocs personals, inaugurem en aquest moment i des del sofà de casa, els premis pocamandra, que faran ressò (el petit ressò d'aquest bloc) d'alguns dels projectes poc coneguts que la pocamandra d'un grup de gent trempada tiri endavant. I atorguem, sense solemnitat i amb la companyonia de la proximitat familiar, el Primer premi POCAMANDRA a CARITAS DE SALT. I ho fem perquè el seu projecte "Comunitats", ha rebut un premi de veritat i ens volem adherir a aquest reconeixement: Caritas de Salt ha rebut aquest octubre el IV premi Francesc Candel per difondre les bones pràctiques en l'àmbit de la integració de catalans d'origen immigrant. I el premi els han donat : Perquè, a partir d’un estudi pilot ampli, es pretén establir les accions i les estratègies per dinamitzar les disset comunitats de veïns d’uns blocs d’habitatges que concentren un alt percentatge de persones immigrades i, així, afavorir la convivència i la participació, detectar necessitats, desenvolupar hàbits cívics i fomentar la vida associativa. i perquè s'ho mereixen I pocamandra, que el tema que aborden des de Caritas és molt complex . Enhorabona als premiats i, per 'béns colaterals': Enhorabona als saltencs!

Pregadéus

Fixeu-vos en el paràsit que duu a l'antena

Aquests dies es veuen nombroses “mantis religiosa” per la zona, a Teià.
Aquesta de la foto, possiblement per les dimensions i l’abdomen sigui una femella, va com esperitada escalant parets amunt i avall.
És temps de fer la posta dels ous agrupats en les seves singulars ooteques.

Hispanitats.

Ahir al vespre , vigília de la Hispanidad , vaig rebre un sms que feia així: En Rajoy diu que demostrem el que sentim. Demà pengem tots la senyera al balcó. Passa-ho! No en vaig fer massa cas. Aquest matí, però, al veure que els meus veïns de balco havien penjat la senyera, m'he animat i he passat el missatge i he penjat també la insígnia catalana . Però ai làs! Al cap d'una estona, el mòbil m'ha retornat aquest missatge: No pot semblar que ens hi adherim i que hi participem! millor el silenci i cap signe de festa en l'aniversari d'un dels més grans genocidis de la història. Bff. Quin dilema! No fer festa m'ha semblat complicat perque ja eren les 10 del matí, i em temo que si hi hagués anat, a la feina, tampoc hagués pogut entrar. Així doncs, que he anat al meu 'baul de los recuerdos' i he desenterrat la meva Wiphala, que és la bandera que fan servir per la resistència indígena, i l'he posada al balcó a sobre la senyera. A liar-la!

En fi, al marge de la guerra de draps (com em deien el dia que vaig penjar aquí al pocamandra la bandera republicana espanyola), i per marcar distància amb el 12 d'octubre, us convido a sentir el discurs d'en Monzó a Frankfurt, en el marc de la fira del llibre on enguany hi som els mimats. Son 13 minuts de bones, bonísimes paraules. Podeu veure el vídeo des d'aquest enllaç: -gràcies Quim - no us ho perdeu!

Hasta siempre comandante

Avui fa 10 anys que fa 30 anys que va morir el Che Guevara.

Això vol dir que en fa 40. Però es que avui fa 10 anys, jo m’estava a Bolívia i vaig tenir la oportunitat de participar al ‘festival mundial 30 años de la muerte del Che’ que amb més ideals que traça, va ser organitzat el 1997 a Valle Grande i a la Higuera, lloc bolivià on el Che Guevara va deixar de respirar.

A la Facultat de Agronomia, on jo m’estava, feia mesos que se’n parlava. Havia de ser una trobada multitudinària, amb molts concerts i moltes xerrades i debats que havien de transcendir a la història.. Havia de venir gent de tot arreu... avions i autocars de Xile, l’Argentina, Cuba i deien que fins i tot a Europa s’estava mobilitzant el personal. No va ser ben bé així, ni molt menys, però posats allà va tenir el seu mèrit. I jo, per anar-hi, em vaig cascar 15 hores asseguda amb 50 persones més, a la caixa d’un camió sense poder estirar les cames, empassant quilos de pols i passant fred! Encara m'en faig creus! He buscat les quatres ratlles escrites que conservo d’aquell cap de setmana. He enganxat la llibreta, que havia oblidat, com si hi hagués de trobar qui sap què. Tinc un record molt viu d’un esperit hippi-revolucionari entre un grup de xilens vestits de dalt a baix amb consignes tipus 'Che, patria o muerte' 'Che tu vives en mi' i 'Viva la revolución'. Però el meu escrit, és 100 % escèptic. Ni rastre dels ideals ni compromisos socials que omplien les nostres converses -ho sento, ‘comandante’-, només parlo de la sorra acumulada, del pocapena que va organitzar malament el viatge en camió i de determinades xorrades absolutament alienes a la causa. L’escriptura aficionada té aquestes limitacions: quatre emocions omplen les pàgines i no deixen lloc al periodisme objectiu. Què hi farem!

En fi, aquell dia, allà a la Higuera, vaig viure la inauguració del bust enorme del Che, que és ara icona del pelegrinatge a l’anomenada ruta del Che. Enguany, el 2007, el bust es queda petit i han aixecat els 4 metres de Che que podeu veure a la foto. Si senyor! Ni que sigui per tal que allò que encapçalava la trobada 'Che, no porque hayas caído tu luz es menos alta’, no perdi mai el sentit!. I poca broma, que el proper monument serà de 7 metres, i el posaran a la ciutat de El Alto, a la Paz, o sigui que tindrem un Che de 4007 metres per sobre el nivell del mar! Amunt Comandante!

El meu petit homenatge:

En memòria de Ramon Barnils

Ramon Barnils (1940-2001), és un d’aquells personatges que haurien d’abundar a la nostra societat.
L’havia escoltat per la radio i llegit en alguns articles escrits a diversos diaris. La veritat és que no et deixava indiferent. Al primer cop d’escoltar-lo pensaves que anava de "farols" o d’eixelebrat. Però, després, analitzant i contrastant les informacions i afirmacions que en feia, te n’adonaves que el que afirmava amb tanta llibertat ho feia amb una sòlida anàlisi dels temes i amb molt de coneixement de causa.

Aquests dies es pot visitar una exposició sobre el periodista amb el títol:

Qui és el teu referent ? Ramon Barnils

Sala capitular del claustre del monestir de Sant Cugat.

Fins el 14 d’octubre.

L'exposició és un muntatge del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Qui vulgui fer un repàs a part de la feina feta per Ramon Barnils pot entrar a:
Hemeroteca Ramon Barnils

Joan de Segarra va dir a la presentació del llibre "Ramon Barnils – Articles"

(Fragment)

En Ramon mai no va ser un "enfant terrible" que escrivia per "épater" la parròquia. Les urpades del periodista als monàrquics, als progres del PSC-PSOE, als trepes, als traïdors, a l’omnipresent cultureta... era la reacció d’un home lliure –tal com al va definir Valentí Puig--, lliuracivilitzat, culte, un català ben nascut, amb les idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, era conscient de com era de precària aquella llibertat. Referint-se al nomenament d’en Jaime Gil de Biedma com a membre del consell assessor del conseller de Cultura de la Generalitat catalana –"la d’amunt", com deia en Ramon--, el periodista ens confessava que el nomenament "convida a la il·lusió i fomenta el somni, és un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure" (El Temps, 16/7/84). Una aspiració del tot coherent en la ploma d’un republicà i independentista català, amb forts rampells llibertaris.
Però no tot són urpades i sarcasme en aquests articles. N’hi ha d’altres en què en Ramon es mostra més tendre. Són els articles en què evoca la figura del seu pare a la batalla de l’Ebre, els articles dedicats als amics –"les copins d’abord!"--, a en Josep Ylla, el periodista de TV3 mort en accident a Alemanya, que va ser alumne seu; a en Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia a Moscou; a en Felipe "Efe" Pons, l’amo del bar Thales; a en Ferran Torrent, a en Monzó, a en Bauçà... i a l’admirat Gabriel Ferrater, "el nostre germà gran".
Tendre, en Ramon Barnils? Sens dubte, però a la seva manera, sense fer ostentacions d’aquesta tendresa, al contrari, més aviat amagant-la, rebutjant-la interiorment com si se sentís avergonyit dels seus sentiments.
Tendre, en Ramon Barnils? Sense cap mena de dubte, però també un tipus sòlid, una de les persones més honrades, personalment i professionalment més honrades que he tingut la sort i el plaer de conèixer.

Era una persona incomoda pels polítics. Solia dir que: "la política és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels polítics"