Ens llegim!

Ens veiem, ens truquem, i ara, ens llegim! Probablement no són expressions genuïnament catalanes, però aquesta última, entre blocaires, la trobo molt interessant. És una afirmació, un reconeixement a aquella persona de qui sovint no en sabem ni el to de veu ni les ganyotes, però estem al corrent de les seves rauxes escrites. Jo veig en això dels blogs, sobretot els personals, deixant de banda els tècnics o polítics, el fruit d'una rauxa individual i amb un punt innocent d'exhibicionisme amb què alguna gent desafia el grau d'espectador de la seva vida. Els blocaires, amb poca o gens disciplina, de tant en tant, ens posem a endreçar alguna idea, hi posem mots, potser una imatge i ho enviem al ciberespai. Amb cap pretensió concreta més enllà del propi entreteniment i la il·lusió de formar part d'un instant d'oci d'algú que no t'ho ha demanat. Buscar quatre ratlles per expressar alguna cosa no deixa de ser un embrió de literatura casolana o a vegades de periodisme d'afeccionat. És una mena de vici nou on nomes hi queda atrapat aquell a qui el sedueix el món de la lletra escrita ( i no té al·lergia als ordinadors, es clar!).

Des de fa un cert temps, faig zapping de blocs. No busco res però trobo moltes coses. És com allò de fullejar llibres en una llibreria. Busques històries a les solapes i si alguna t'atrapa te l'emportes per dedicar-hi més temps. Però ho faig a casa, robant-li a la tele les poques estones d'atenció que li prestava. Salto de blog en blog sense ordre, seguint les llistes d'enllaços que les diferent pàgines ofereixen i m'aturo, mai sé per què, en algun nom que em crida l'atenció o en alguna combinació de paraules i imatges que em sembla encertada o que m'atrau per algun motiu desconegut. Llegeixo en diagonal; però a vegades m'hi quedo una estona. I a vegades, molt poques, hi poso el meu comentari. I un dia d'aquests, em van donar la benvinguda amb un “ens llegim!” ben nou per mi i se'ns dubte, directament culpable d'aquesta nova vomitada d'argumentacions estèrils.

Ens llegim! Qui sap si és la manera com es saluden entre col·legues tota la tropa d'escriptors, periodistes i altres treballadors de les paraules quan coincideixen pel món sense temps de compartir un cafè. Sigui com sigui, és una frase que fa evident, que el món de l'escriptura, afortunadament i diguin el que diguin els índexs de fracàs escolar, va més enllà del món professional i molts blocaires d'arreu han posat el joc d'escriure en un punt important del seu espai d'oci, i envien 'rotllos patateros' com aquest a la xarxa Està per veure, si això de publicar i seguir blocs és un nou apartat en la comunicació o és tan sols una combinació accelerada i maldestre de lectura i escriptura, que treu el cap en un món estressant i víctima de l'excés d'imatge, com una moda sense futur. Està per veure.., però m'agrada.

Cada ovella al seu corral

Sí, sí, per Nadal cada ovella al seu corral. Aquestes de la fotografia però, no tornen a casa per Nadal, si no que hi van per la festa gran de l'Islam. El que a nosaltres ens va sobtar, és que hi anessin al portaequipatges del bus juntament amb les nostres motxilles i les maletes de tanta gent. Les fotos són preses fa quatres dies a les estacions d'autobusos de les ciutats d'Essaouira i d'Agadir al Marroc de la costa atlàntica. Aquesta setmana, ha sigut la 'festa del xai' que aplega les famílies i tanca els comerços del mon mulsumà, talment ho farem nosaltres dimarts i dimecres vinent, al voltant de l'escudella, la carn d'olla, el pessebre i la missa del gall. A totes les religions celebrem les grans festes com toca, amb més o menys convicció i per més o menys sentit de la tradició. A totes, la 'festa major del consum' hi fa forat de mala manera i ens capgira les idees. Cadascú segons la seva realitat, tots fem coses estranyes per arrossegar el nostre xai cap a casa i fer festa grossa i sonada. I tot i que si m'aturo a pensar-hi massa, em sembla una bajanda, tanmateix, em fa l'efecte que la gran majoria ho fem ben contents. Serà que ens fa feliços ser un xai més del nostre ramat?

Futbol, radio, TDT i telebasura.

Sóc d'aquelles que quan miro basquet o futbol per la tele, m'agrada treure el so i posar la ràdio. Per allò de fer-ho més emocionant. Ara, la tecnologia m'ha traït i m'ha robat aquest petit plaer. No sé si és culpa del meu flamant aparatet econòmic de TDT però, la imatge m'arriba amb un punt important de retràs i a l'ultim partit Espanyol-Barça, en Puyal em cantava els Gols, els Aiiis, i Uiis, abans d'hora. I això li treu tota la gràcia (la poca gràcia que li queda al futbol). A partir d'ara doncs, radio a seques! que les imatges, si vull (i em temo que sinó també), ja les veure cinc cents milions de vegades en diferit a tots els telediarios i telenotícies de la setmana.

Perquè, ja que hi som, em pregunto: no en fan un gra massa amb el futbol i les notícies???? Tants periodistes seriosos dedicant-hi hores, és necessari???? Personalment, equiparo la premsa i televisió del futbol, a la del cor. És excessiu i mou diners que 'no toquen'. Però com que el futbol és tradicionalment 'cosa d'homes' s'ha fet un lloc a tribuna, al món del periodisme, i ningú s'atreveix a parlar de tele basura en aquest tema. Jo tampoc!... però tinc molt clar, que un gra al cul d'en Ronaldinho m'importa tan, o tan poc, com un gra al cul de la Isabel Presley (amb quasi tots els respectes).

1D-Crònica personal

Jo ho vaig viure així: Durant tres o quatre hores MOLTA gent va desfilar voluntàriament i pacíficament entre la Plaça Catalunya i el Parc de la Ciutadella per manifestar el seu rebuig a la situació actual dels catalans. Jo hi vaig veure i compartir un crit entre la necessitat i la il·lusió d'una Catalunya sobirana, que faci i desfaci al seu aire amb els calés dels seus esforços i els encerts i les cagades dels polítics propis. Penso que molts dels afectats de rodalies no hi eren, i que predominàvem els de 'comarques' (els que ni l'AVE ni rodalies ens soluciona massa res). El recent batejat 'desgavell de rodalies' ha estat, em sembla a mi, la gota que ha fet vessar el got i ens ha fet sortir al carrer a dir amb veu clara que estem tips i cuits que les coses no funcionin bé i que els nostres polítics i intel·lectuals, ens diguin que es culpa d'Espanya. Doncs posem-hi remei amb un sol crit: És urgent, Catalunya Independent! Jo, ahir a la mani, hi vaig veure MOLTS catalans emprenyats, si, però sobretot, MOLTS catalans il·lusionats, molt il·lusionats amb que els camins de la independència comencin a semblar naturals i que es parli de sobiranies sense radicalitats. M'enfada bastant que TV3 no hi acompanyi del tot i quan la rauxa m'apreta em refugio al naciodigital... En qualsevol cas: Gràcies PDD!!