Ànimes-bomba

Aquests dies, després de les detencions al Raval de Barcelona, alguna cosa, m'ha portat a voler veure aquesta pel·lícula -Paradise Now-, que intenta que ens posem a la pell d'un palestí suïcida. Tot un exercici. És tan fàcil creure en la no-violència lluny de les garrotades! La humanitat, sovint, és una autèntica salvatjada.

La peli no es cap estrena. Ni idea de si és fàcil de trobar. La vam agafar a la Nouvelle Vague, el nou vídeo club d'autor, que l'amic Fede acaba d'inaugurar al barri Vell de Girona i a qui, des d'aquí, li desitjo sort i li faig propaganda. (bona idea Fede: sort!).

En Dani , a qui m'agrada llegir-li el cine, hi diu:

...Viure a la franja de Gaza i ésser palestí no deixa moltes opcions a la llibertat. És potser una presó més ideològica que no pas física, però igualment punitiva i injusta. Saïd, en un principi sembla triar el camí de la raó per sortir-ne, però desenganyat per les successives derrotes del diàleg i per redimir-se del passat del seu pare, finalment es deixa convertir en màrtir i triar el paradís que li ofereix la resistència. Al cap i a la fi, en les seves pròpies paraules : "...no tenim res més que els nostres cossos per lluitar per la nostra llibertat."

A punt d'esclatar

Puntualment, com cada any, les flors d'algunes varietats d’ametller estan a punt d’esclatar. Altres, ja fa uns dies que estan totalment florides.
Les temperatures i humitats dels últims trenta dies han estat similars a les de l’any passat. Teià 21.I.2008

Si jo fos espanyola...

Si jo fos espanyola, estaria molt cansada que els polítics estiguessin tan pendents de Catalunya i d'Euskadi. Si jo fos espanyola, voldria un país lliure i ple de gent contenta que se sentís com jo, orgullosa de la terra i de les nostres coses. Si jo fos espanyola, feliç de saber-me en un país potent i modern, ben capaç de viure del propi treball i farcit d'il·lusions pròpies, estaria molt i molt cansada de sentir com els meus polítics donen constantment explicacions als catalans i als bascos. Si jo fos espanyola, somiaria amb un país independent, sense Catalunya ni Euskadi, ni ningú que no vulgui estar amb nosaltres. Si jo fos espanyola demanaria la independència d'Espanya!

Si jo fos una treballadora de la política a Espanya, aquestes properes eleccions, enviaria la pilota esportivament a la cuneta, i esperaria, abans de sortir al camp i jugar brut, a que tots els partits del país poguessin presentar lliurament les seves candidatures i cap piló importantíssim de ciutadans tingués el seu representant entre reixes.

** El mapa, és una de les opcions que des de l'holocè estant, preveuen pel futur territori espanyol. Altres opcions retallen les illes, el País Valencià, Navarra, Galícia i fins i tot les Canàries. És molt divertit, podeu fer-hi un cop d'ull aquí

Cossos

Bodies, the exhibition, és ben bé això, una exhibició de cossos. Bé, de cossos i de trossos de cossos. Musculatura per una banda, ossos o vasos sanguinis per l'altre i algun puzle complet impressionant. És una exposició impactant i didàctica. T'adones que els humans, som una autèntica virgueria! Res que no hàgim vist en foto o dibuixos, però tot a mida i forma real (ex-real!) i molt ben explicat. Una lliçó amena d'anatomia; m'ha agradat molt. I això que mirar-me i remirar-me cadàvers dissecats, no és sant de la meva devoció! Penso que en Darder (el del museu de Banyoles, on van haver de córrer per enterrar un africà !) hauria pagat l'oro i el moro per conèixer la tècnica que han fet servir per aquesta exposició. Jo en vaig pagar 16€ (caríssim!) però val molt la pena.

Si teniu reserves per repugnància, no patiu. Està fet d'una manera que t'oblides del factor humà. (Bé, a l'apartat de fetus i embrions... has d'empassar saliva, però t'avisen i t'ho pots saltar).

Una cosa tinc molt clara després de veure aquesta exposició: el nostre cos es una màquina brutal, amb majúscules!, però el millor que tenim, la part més estupenda de tot el nostre cos, és la PELL. Si, sí, la pell! Blanca o negre, pàl·lida o peluda, plena de grans, suada, amb acne o amb cel·lulitis, amb arrugues o cicatrius... tan se val! : Benaurada sigui la pell que tapa tot el que hi tenim a sota!!

Tomàquets de penjar per sucar

Tot el sol, tota l'aigua, tots els nutrients del sòl del nostre hort, concentrats i conservats durant setmanes dins les finíssimes parets d'aquestes fruites estiuenques, per delectar-nos amb el seu sabor i el seu aroma aquests mesos que tot s’adorm.

Resum 2007 - Pluja i temperatura a Teià

Certament l’any 2007 ha estat un any irregular quant a pluja a les nostres contrades. El podríem qualificar de sec.
Aquest estiu els boscos van patir de valent les conseqüències de la falta de precipitacions.

Avui en dia, que per alguns, les estadístiques meteorològiques extremes són sinònim de canvi climàtic, aquí tenen una dada significativa per alimentar aquests mal auguris: tant sols han plogut 377,5 litres en tot l’any 2007 a Teià, a la zona de la Muntanya. Però és que s’ha de tenir en compte que “només” s’han recollit valors per sota dels 400 litres l'any, en tres ocasions més des de principis del segle passat (1904-1945-1961), segons les dades d’en Barrera de cal Senyorcinto.

Dónde vas, gringo?

Els Reis ens van portar aquest llibre preciós. L'estem llegint, però el personatge, la seva aventura i les fotografies mereixen una bona ressenya. Des d'aquí, ara, vull fer ressò d'una de les seves experiències pel Salar d'Uyuni, a Bolívia, un dels llocs més sorprenents i bonics del Planeta. Jo hi vaig passar, fa deu anys, com tants altres turistes en un flamant tot terreny. Ell hi ha passat en bicicleta, més a poc a poc, i ha pogut recollir aquest testimoni. Brutal. M'hi tiraré deu minuts, però val la pena; el copio:

...tras pedalear casi 90 Km en línia recta, descubrí una pequeña explotación salina ya muy cerca de la orilla. A medida que me acercaba, las figuras que parecían humanas se volvieron reales. Era Domingo de Resurrección y estaban trabajando. Se trataba de Celso y Nilda, un matrimonio de edad incierta, pues sus desgastadas ropas sólo dejaban ver sus manos, quemadas por el sol y curtidas por el duro trabajo. De entrada me saludaron con un "dónde vas, gringo?" Después de presentarnos, la señora me llamó Don Sergio y me preguntó si conocía a Isabel Pantoja. Su marido, Celso, cuando vió la cámara de fotos colgando de mi hombro, levantó ligeramente el pasamontañas que cubría su cara, mostrando su boca con pocos dientes que mascaban un bola de hoja de coca. Aunque su lengua es el quechua, me habló en castellano para que pudiera entenderle: “Tú sabrás que cuando Cristóbal Colón llegó a América trajo la esclavitud a mi pueblo. Por eso no somos muy amigos de los españoles, aunque no tenemos nada en contra Sergio que es nuestro amigo”. Celso continuó explicándome que trabajan de sol a sol siete días a la semana sólo para alimentar a sus hijos. Los turistas llegan en sus coches y sin mediar palabra les sacan fotos mientras ellos se parten la espalda en una salina en la que no les dejan trabajar con maquinaria. “Así, que si nos sacas una foto”, prosiguió “debes saber que no nos gusta, que es una manera de humillarnos como obreros, porque este trabajo, no le gusta a nadie. Dicho esto, por favor amigo Sergio, ve y si quieres cuéntales a tus conciudadanos que todavía hoy hay esclavos en el mundo”.

>> Al Salar d'Uyuni al google Earth

>> Referència del llibre: "7 desiertos con un par de ruedas". Sergio Fernández Tolosa - Saga Editorial , octubre 2007

La salabror del mar, al ferro

Bicis velles. La salabror del mar gravada al ferro.

M'agrada la foto. Faig trampa, i deixo passar aquest piló de rodes dels mariners del bucòlic port d'Essaouira (al Marroc), a la nostra col·lecció de bicigrafies. Trampa perquè nosaltres, aquí, no pedalàvem. L'esforç d'aguantar la intempèrie de l'Atlàntic i les històries alienes que poden explicar aquest manillars, s'han guanyat el lloc a la nostra desfilada de bicicletes. La foto compleix el requisit bàsic: forma part d'una col·lecció de bons moments viscuts arran d'uns pedals.

Primer matí, matí gelat

Com el millor dels propòsits purificadors per l'any nou, aquest primer dia del 2008, obre els ulls sota zero i la nostra finestra al riu Onyar captura les últimes pinzellades gebrades, a les 10 del matí, quan el sol guanya terreny i tot busca esvair dolçament, les bombolles del xampany.

Girona, adorm el 2007 i desperta el 2008 sota zero! Aquí i a mitja Catalunya (excepte al sanatori del Maresme!) hem passat el cap d'any a la part gèlida del termòmetre.

A can Pocamandra, renovem l'entusiasme contents d'aquest primer any de bloc. Bon any.