Dies de boira al Maresme

Comencen a notar-se canvis d’estació.
Des de fa uns dies la boira s’ha assentat a la franja costanera del baix Maresme. Hi ha estones que és realment espessa i emprenyadora per conduir.
Per una altra banda veiem com d’altres arbres fruiters, a banda dels ametllers, ja estan florits, com és el cas dels cirerers.
Les merles Turdus merula, els tallarols de capnegre Sylvia melanocephala ja ens anuncien, amb els seus cants, que la primavera està picant a la porta. Comença l’aparellament, l’establiment de territoris i el marcatge dels mateixos com a llocs per fer el niu, etc.
Ah! per cert, també hem vist aquest hivern els puputs, encara que menys dies que l'any passat.

Una altra espècie que feia anys no veia, no pas per què no hi fos si no per què més aviat no he estat els llocs adients per veure-la, és el lluer Carduelis spinus. Durant uns dies han aparegut dos o tres exemplars amb petis estols de gafarrons. També els mascles d'aquests comencen a cantar desaforadament.

Quan l'horitzó s'amaga...

Hi ha dies, com avui , que el mar té el mateix color que el cel. O que el cel te el mateix color que el mar, tan se val. Són dies sense horitzó clar on la llum ens amaga els contrastos del nostre entorn. Aquest dies, em semblen poca cosa, com si hi fossin per omplir el calendari, per separar els jorns brillants dels tenebrosos.

Al nostre dia a dia, al marge del color del cel i del mar, sovint també funcionem sense horitzons clars i algunes llums confonen els contrastos que ens donen vida. I entre dubtes i pors ens atabalem o patim.

Amb un petit gest informàtic la foto que he fet a El Masnou, aquest matí, reapareix amb els colors que els meus ulls no han pogut veure.

Al dia a dia, no és tan fàcil ni tan automàtic. És evident però, que l'horitzó hi és i el cel i el mar no deixen mai de canviar. Només cal esperar que marxi la boira, o canviar de lloc, on un nou punt de vista ens retrobi amb el color verdader de les coses.

I si seguim atabalats, sempre podem recórrer a les frases cèlebres: "La vida no és un problema a resoldre, sinó un misteri a descobrir"; i au! a omplir el calendari de dies misteriosos!

Taques negres

Ostres ostres ostres, i jo que em pensava que això ja no passava!! De l'Holocè estant, llegeixo estupefacte que el Pení i el Castell de Montjuïc de Barcelona, no es poden veure al Google Earth per censura. (llegiu-ho aquí). Remeno una mica i resulta que de trossos de terra censurats als ulls del google n'hi ha per tot arreu, i tenim moltes taques negres pel planeta. I sembla que a la competència (Virtual Earth) mengen del mateix pa. Sé que això de tapar trossos de món (especialment si hi ha radars o 'cosetes militars') no és cosa ni de Google ni de l'ICC (que és qui hi penja les imatges de Catalunya), sinó que és aquell famós tema de la seguretat nacional... que jo, associava a les antigues imatges de l'exèrcit i creia superadíssim. Bfff , molta tecnologia i arrosseguem sempre els mateixos problemes. Com deia l'amic Pere : No em barrufa!.

Blogopremi!

Fa dies que ens va 'tocar' un premi d'aquest que es fan (ens fem) entre blocaires. El guardó de arte y pico ens va arribar de la safata de xiuxiueixs, i el vaig compartir amb Així ho penso , Ara mateix , Mai donis per finit... i Un trosset del meu Sàhara . Una salutació simpàtica a tots! I com ja vaig escriure fa uns dies a vots il·legals, sóc bona minyona, i encara que sigui sense puntualitat segueixo les normes del joc i reparteixo el nostre premi a cinc blocs mes:

• A l'Anton Uriarte, per contrastar tot el que ens bombardegen del canvi climàtic
• Al Blog d'en Quim, perque m'agrada el que escriu i com ho escriu.
• Al Va de llibres. per que l'autor te 10 anys i el bloc un sol post.
• Al diari vermell, per catxondo en el sentit mes calent de la paraula, per ressucitar.
• i a Fem Art , perquè, de fet, el premi aquest va néixer per donar a conèixer dones artesanes i artistes,

però la xarxa es així.... dispersa en la seva riquesa.

Mùsica diferent: els TINARIWEN

La música que fan els Tinariwen és, si més no, diferent. Blues, diuen els experts. Un blues africà. Jo li trobo també, en alguns moments, pinzellades de soul. I, per descomptat, un fons constant de música amaziga. Potser no tant en aquest seu últim disc AMAN IMAN, que vol dir l’aigua és vida, on fan anar un ritme més “roquero”.
Escoltant algunes peces dels Tinariwen em transporten a nits viscudes en ple desert marroquí on em tornen els càntics del nostres amics aït atta, tribus nòmades d’amazigues, que habiten entre l’atlas i el desert del Marroc. Sons i cants hipnòticament harmònics i repetitius efectuats amb qualsevol peça de plàstic o metall, el bendir i acompanyats rítmicament amb les palmes característiques dels amazics.
Els Tinariwen són tuaregs. Els tuaregs formen part de la cultura amaziga. Cultura estesa pel nord d’Àfrica arribant fins alguns països subsaharians.

Vots il·legals?

Fa vint anys que tinc dret a votar. No em fa especial il·lusió, però participo bona minyona, i és més, fins hi tot penso que no fer-ho és mala cosa, perquè suposa assumir el risc, el greu risc, de deixar el 'mando' del país a alguna minoria. Des del punt de vista de ciutadà bon minyó, em preocupa molt el que està passant al Pais Basc des que l'Aznar es va treure la llei de partits de la màniga. Què passa amb els 150.000 votants del PCTV de les autonòmiques del 2005? O els 80.000 de EA a les ultimes generals? I amb els 250.000 d'EH del 1981???? tota aquesta gent, són monstres il·legals?? Apa! No serà la llei que té un punt de monstruosa? Ep, que jo no defensaré mai un garrot, ni una pistola, ni una guerra... però, voleu dir que aquesta pila de milers de gent que tenen les seus representants a la garjola, o que no els deixen participar de la 'festa de la democràcia', no els en vindran ganes, de repartir castanyes? Il·legalitzar partits em sembla il·legalitzar votants i no ho sé veure com una via per resoldre problemes. Clar que jo no en sé res de tot plegat i si diuen que això es el camí de la pau i de la llibertat... hi firmo. Però qui s'ho creu???

Jugant a la Plaça del Diamant

42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta cançó de La Plaça del Diamant, participem al 42è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món. Des de les pàgines dels seus jocs literaris, en Josep Ma Tibau, ens desafia a saltar de bloc en bloc i destriar els fragments de textos autèntics de la novel·la de Mercè Rodoreda, dels fragments inventats . Vinga, poseu la música d'en Muntaner en marxa i a jugar a la plaça! Aqui hi teniu les instruccions. I aquest, és el fragment de la Plaça del Diamant, que li correspon al pocamandra:

45. Em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances, dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè.

>> A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), som una seixantena els blogs que col·laborem en el 42è joc literari, aquest cop organitzat en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora (any rodoreda), entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Quan se'n van els colors...

Les fotografies de nit, sense un bon equip, son així, dolentes. A l'hivern, massa sovint, quan arribem a casa ja és fosc. Massa sovint, massa gent, viu la claror del dia sota el sostre de la feina, i a casa, a l'hora de sortir al balcó, és de nit. No em queixo. Ho constato com un dany col·lateral afegit al bé de treballar i incorporo aquestes imatges a 'la mirada quieta al riu', del pocamandra. Una finestra nocturna, avui, que el riu porta un xic mé d'aigua que fa dies, posarà un punt de fidelitat a la col·lecció. Perquè són moltes, moltes, les sortides a la finestra, quan han desaparegut els colors. (vès qui remei!)