Antenes d'amagatotis

A Marrakech, entre els jardins de la Ménara i el centre turístic, s'amaga aquesta antena de telefonia mòbil. Antena? Si si, antena, o us pensàveu que per una palmera faria la foto i ho penjaria al bloc. Algú més observador que jo m'hi va fer fixar, i em va sorprendre (per bé). Tan esvelta, tan altiva... i tan electrònica tota ella. S'ha escapat de la mare natura. Com n'hi diuen d'això? Paisatge antròpic?. A aquesta segur que no l'enganxa el morrut!. El que no sé és si aquesta tàctica de camuflatge paisatjístic s'estila per casa nostra. Ja em suposo que les oliveres, els garrofers , les alzines i els ceps mediterranis, no donen la talla per la telefonia mòbil. Però vés a saber, si hi ha algun pi trempat que ens té preparada una sorpresa. Des del desembre passat (quan vaig fer la foto), que bado amb el coll amunt a veure si faig alguna descoberta. De moment, res de res. Si teniu més sort que jo, aviseu-me!

>> aquí el detall esborronat de la imatge ampliada, pels més incrèduls. (sento no tenir més zoom i disparar de tan lluny!)

elwebnegre.com

elwebnegre.com

EL TIBETÀ EMPRENYAT

ROGER FILLOL

Els problemes entre la Xina i el Tibet no són pas nous. Com tothom sap, venen del 1714, quan les tropes de l'emperador Fe Lip Xin-Qué van envair el tranquil poble tibetà i van anular-ne les llibertats. Des d'aleshores, les aspiracions nacionals tibetanes han restat aixafades per una Xina imperialista i totalment insensible. Els darrers esdeveniments han desembocat en la tensa situació actual, acabant amb la paciència proverbial dels tibetans, que trencant l'equilibri del seu Ying i el seu Yang, s'han oblidat del seny (Ying) i s'han abocat a la rauxa (Yang), provocant l'aparició del "tibetà emprenyat". Protestes i disturbis se succeeixen als carrers de tots els pobles del Tibet, desoint les paraules de pau del Dalai Lama, mentre a la capital Xinesa passen de tot Olímpicament. Però quines son les causes reals de l'emprenyament tibetà? La línia de tren d'Alta Velocitat entre Lhasa i Pequin que permet fer el viatge entre les dues capitals en tan sols tres dies, va provocar greus problemes a la xarxa de rodalies de la capital tibetana. Tanmateix els tècnics xinesos volen fer passar el tram que encara falta per construïr d'aquesta línia per dessota l'Everest, cosa que ha provocat un fort moviment veïnal contrari. Altres problemes, com les fortes apagades que van deixar el Tibet una setmana a les fosques, perquè la companyia Feq-Cha subministrà als tibetans espelmes amb cera de baixa qualitat, o les previsibles retallades del Tribunal Xino-Xano al recentment renovat Estatut d'Autonomia tibetà, han estat la gota que ha fet vessar el got. Ni els resultats del Futbol Club Himalaya, acompanyen els pobres i dissortats tibetans, que com a molt intentaran apagar a escopinades la flama olímpica quan els passi per sota els nassos.

L'escola pública a Salt

Vull fer ressò d'aquesta carta publicada fa uns dies al Tot Salt i als diaris gironins. Em sembla convenient que es digui més sovint que a Salt, l'escola pública funciona i que els problemes tan sabuts no són generals. Cal no passar per alt, que a Salt hi tenim centres públics on la canalla hi aprèn i creix amb l'absoluta normalitat del nostre poble. I això és possible perquè hi ha gent que creu en l'ensenyament públic i hi treballa a consciència i perquè hi ha pares i mares que pensen i defensen que el que ha passat a La Farga i altres escoles no ha de tornar a passar.

A mi em sembla que els desequilibris els fan tan la gent que arriba com la que se'n va.

L'escola pública a Salt.- 14/03/2008 Sóc de Salt i visc a Salt. Em preocupa la divisió social que hi ha a les escoles. No voldria per a les meves filles una escola en la qual elles fossin les diferents, però tampoc m'agradaria una escola apartada de la realitat, una escola elitista, una escola gueto. Perquè és el que tenim ara, parlem clar. Guetos. Per un costat, l'escola pública amb tots els immigrants i, per un altre, l'escola concertada amb els catalanets, dues bombolles aïllades de la realitat. Què ensenyem als nostres fills apartant-los d'aquesta realitat? Quins valors els estem transmetent? Quin futur ens espera si els segreguem ja de ben petits en escoles diferents? És això el que volem al nostre poble? No parlo d'heroïcitats, ni d'idealismes. Parlo d'apropar-se a l'escola pública de Salt, sense prejudicis, sense por. Nosaltres ho vam fer i vam topar amb una escola, El Gegant del Rec, en la qual la barreja és possible, amb naturalitat. I n'estem molt contents. L'escola és petita encara i cal cultivar-la, és una llavor que donarà fruits o no en un futur. Hi ha el discurs que a l'escola pública no s'assoleixen certs nivells... i potser és una mica veritat, no ho sé. Però i el temari de la vida? I l'oportunitat d'aprenentatge de la diversitat? No mesurem als nostres fills pels seus coneixements sinó pel que són, pel que aprenen de la vida, a casa, a l'escola. Seran en certa manera tot allò que els transmetem. I no voldria deixar de demanar a les administracions la seva implicació. El que s'ha fet fins ara a Salt no està bé. I em maregen els plans futurs d'escoles provisionals per aquí, trasllats per allà, sense ordre ni concert. M'agradaria una escola de qualitat i reflex del seu entorn, del seu poble, és possible i també depèn de nosaltres! PERE SERRAT. SALT (GIRONÈS)

Mar i ciment, sota la roda

A cop de pedal trepitgem terra i ciment voltant amunt i avall pel gust de fer exercici, sentir l'aire a la pell i deixar passar paisatges. Una mirada curiosa em descobreix Barcelona entre les rodes. És un paisatge conegut, que m'ofereix tot el mar i la costa sud del Maresme fins el dibuix esborronat de l'eixample de la gran ciutat, des del mirador de la Cornisa. Vist així, sota la roda, tinc la sensació que em pertany. Tot allò que puc fer cabre a la roda de la bicicleta, es abastable. Des de l'alçada, la immensitat del mar es poderosa. Prou immensa per convertir quiilòmetres de ciment en una imatge bella. Des d'arran de roda, és bella i és meva. En fi, com diu la capçalera d'aquest bloc, xerrameca i imatges. Una foto més a les nostres bicigrafies.

Desertar

Recentment he llegit aquest dos llibres. Són molt diferents. Argumentalment i literàriament no tenen absolutament res a veure, però tots dos giren al voltant d'un mateix tema al qual no hi havia entrat mai: els joves que van desertar de les files republicanes al final de la 'nostra' guerra. Els entenc tan bé! Al marge de ideologies, sense por, van decidir tornar a casa. S'hi jugaven igualment la pell i van canviar les armes per un altre tipus de combat, molt mes mundà (contra la vergonya, l'honor o què se jo). L'experiència d'aquest joves, m'ha fet pensar que en certa manera, ara, tots som desertors. No és una visió gaire optimista, però massa sovint, tinc la sensació que la societat ha desertat. Ha desertat de moltes ideologies d'una manera poc conscient, prioritzant sempre el més proper i el més estimat. El més immediat. El menys social. Jo, malgrat que admiro profundament els lluitadors de la República, i penso que, ni mai serà prou reconegut el seu esforç, ni mai serem prou conscients de tot el que es va perdre, em sento propera a aquests joves que van girar cua i se'n van tornar cap casa.

I precisament perquè tants anys de silencis m'han demostrat, que aquest tema, viscut arran, sacseja la més valenta i coherent de les ànimes, em fico també a la pell de Folch i Camarasa quan diu que aquest no és el llibre que volia escriure. Constato que ni les paraules més ben novel·lades volen perdre's pels camins del dolor. I segurament no cal. Però, així mig en família, no em puc estar de dir-li a l'autor, que 'Contra el silenci' tampoc és el llibre que esperava llegir quan el vaig escollir de la la biblioteca. De totes maneres, si sou o conviviu amb aquells que van viure part de la joventut en guerra i viuen part de la vellesa a l'entorn d'un geriàtric, us el recomano.

>> aquí van les ressenyes: Sota el Garrofer - Contra el Silenci

IMPUNITAT AL TERRORISME DELS ESTATS?

Fins a quan tindran impunitat aquestes tres males persones?
Quan els veurem davant d'un tribunal internacional ?
Hem d'esperar 20 o 30 anys ?

Ressaca post-electoral

Crec que dels resultats electorals d'ahir, a Catalunya, l'anàlisi que s'hauria de fer seria valorar a partir dels resultats de les eleccions del 2000 i passar de puntetes per els resultats “alterats” del 2004. Els números d'aquell any 2004 no haurien de comptar per fer les anàlisis actuals.
Fent servir aquest criteri indicat anteriorment, i sigui com sigui la lectura que se li vulgui fer, és cert i espectacular la pujada constant del PSC. Per contra, CiU i PP van perdent “pistonada”. I Esquerra, llevat del 2004 amb la anomalia afegida del famós encontre a Perpinyà i tota la incriminació posterior de la "brunete", a més a més d'aquests anys de desgast al govern, obté uns meritoris resultats en aquestes eleccions. Més encara si pensem que molt vot d’Esquerra, possiblement s’ha quedat a casa.
Ara el que li cal a Esquerra, sota el meu punt de vista, és “collar” al Montilla o sortir-se'n del govern.
El PSC, malgrat tot l’èxit obtingut electoralment parlant, crec que té una mala papereta a fer en els propers mesos i anys. Ja veurem com gestiona tota aquesta eufòria.
Si a Duran, finalment, li donen un ministeri a Madrid, CiU s’enfonsarà encara més en els propers anys. Hauria de mimar més l’electorat de centre i centre-dreta catalanista i mirar més cap a Catalunya i no tant cap a Madrid.
ICV-EUiA. Què vol dir tot aquest galimaties de sigles? Haurien d’assumir amb valor el paper de partit autèntic d’esquerra moderna. El verd ja està molt assumit per tothom, no cal fer bandera quasi única d’aquest ecologisme.
I el PP, avall. Se’m nota una certa animadversió?
I que consti que no soc cap “pitonisso”.

Pedra, camions i flors.

	Nosaltres tan feliços parlant de la boira i dels ocells del Maresme, i la finestra de l'Onyar ens reclama la seva atenció. Fa poques hores ha caigut una pedregada espectacular a la ciutat de Girona. En Miquel l'ha capturada per nosaltres. Gràcies!
	A part, des de fa dies que hi ha uns camions que treballen a la llera del riu. Algú sap què hi fan? En qualsevol cas, aquestes són dues imatges poc freqüents a la nostra mirada quieta al riu i quedaran de primera a la col·lecció. La finestra de l'Onyar ja té poc més d'un any de vida, i encara viu sorpreses. Com la vida mateixa.
	O com els narcisos que amb la caloreta de fa uns dies han volgut renéixer allà mateix on van adormir-se l'any passat. No els esperàvem... Pedra d'hivern, camions feiners i flors de primavera. Una bona barreja. El que sigui per esquivar la tentació d'entrar en campanya electoral...