Pocamandra

Bye bye Blogger!!

2012-03-18T23:07:00.003+01:00

No s'hi val, senyors de Google.
Això que heu fet de posar-nos .es a les nostres pàgines, a molts no ens agrada gens. A mi, personalment, m'agrada tan i tan poc, que si em decideixo a ressucitar aquet blog abandonat serà en una altra banda. Bye bye Blogger! Me'n vaig a wordpress... i em començo a qüestionar el gmail!

I ens serveixi això a tots de recordatori: quan deixem les coses en mans de grans empresses privades, tot és possible. Sí, aprofito que sóc aquí i avui em despenjo per aquest pocamandra oblidat, per criticar obertament que els nostres politics actuals vulguin engegar la funció publica a rodar i deixar-ho tot en mans privades. Qualsevol dia d'aquest tindrem un 'susto' i alguna multinacional ens cobrarà per consultar les adreces de la nostra ciutat... I sé de què parlo. Uix!

Entusiasme univerSalt

2011-06-14T13:24:00.000+02:00

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble. I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt, el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al facebook.

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial: És mentre pensem les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Ni la Chacón ni el Rubalcaba, BERNARDINO LEON GROSS

2011-05-21T14:25:00.008+02:00

Per tant, ni Carme Chacón, ni Alfredo Pérez Rubalcaba serien els candidats a la presidència d'Espanya pels comicis de l'any que ve.

Segons Daniel Estulin, expert investigador del club Bilderberg, Bernardino León Gross, membre del club Bilderberg i actual secretari general de la presidència de l'estat espanyol, seria el candidat del PSOE a les properes eleccions estatals.

Mentrestant els nois de el Pais, amb el seu director del grup Prisa, Juan Luis Cebrián al capdavant, per cert també destacat membre de l'elitista club, ja va fent la seva campanya en favor d'aquest "chico de oro" dels socialistes.

Si aquest home arriba a obtenir la candidatura contra tot pronòstic, i encara més bèstia, la presidència, la teoria de la conspiració seria un fet irrefutable.

El món però, camina molt de pressa. La nova "revolució" que estem vivint aquests dies anomenada de les xarxes socials, dels indignats, dels nous llibertaris potser molts, dels àcrates potser un pocs més, etc., a hores d'ara, 21 de maig a les 14:00 no sabem fins a on arribarà. En aquest moment ja són centenars de ciutats de tot el món que s'han adherit a aquest moviment que fa dies va començar a l'estat espanyol.

Potser, amb aquestes protestes, aconseguim desemmascarar els autèntics culpables d'aquesta crisi teledirigida. Banquers, financers "experts", grans empreses multinacionals, alguns mitjans de comunicació que dominen els tempos i la intensitat de com es dosifiquen les notícies, i per fi el polítics per deixar-se arrossegar per aquests deliqüents.

Per això, d'aquí a l'any que ve que són les eleccions al govern d'Espanya, ja veurem com evoluciona tot plegat. Si guanya la supremacia dels ganster mondials, sens dubte el candidat guanyador serà l'amic Bernardino.

Què diuen per la xarxa?

2011-05-19T11:52:00.001+02:00

Una servidora avui està contenta com un gínjol per què ja sap el truquillo per saber respondre allò de:

i què diuen per la xarxa?

Confesso que no acabava d'entendre com s'ho feia la gent per estar al cas de totes les piulades o fisbucades i m'imaginava els periodistes de l'ARA subscrits com a amics de mig món per poder publicar-ne aquella tria tan curiosa que posen al seu diari. Nooooo tontaines! No cal ni donar-se d'alta al twiter! Els de Google, ja han pensat en tot, i per aquells que només volem mirar uns minuts i no necessitem ficar-hi cullerada, ens ho han posat ben fàcil. El truco es diu : temps real, i es una opció del cercador! Ole ole... pots veure que diuen pels 'puestus' del tema que tu vulguis. Una pèrdua de temps de les més curioses i genials.

Ja sé que he descobert la sopa d'all, i que molts us en deveu ben riure, però, tan me fa; també sé que a més d'un altre despistada o despistat com jo els agradarà saber-ho. O sigui que ara vaig a veure què diuen per la xarxa, a temps real, o pels blocs o per tot això que he descobert obrint aquesta pestanyeta [Més] de can google... ja en faré poca de feina!!!!

mmmm i què hi poso per començar? Movimiento 15-M? Indignats a la plaça Catalunya? Acampada per la dignitat? Diria que hores d'ara, ningú de parlar del forat de la capa d'ozó que ens havia d'eliminar del planeta! Veiam, veiam....

ERESUS CINNABERINUS

2011-05-07T18:40:00.059+02:00

Aquesta maravella és la veritable raó de la meva absència de tant de temps sense aparèixer per el blog.
Tot aquest temps he estat preocupat cercant un depredador que es mengés els milpeus que invaïen casa nostra.
Ara, ja puc dormir tranquil!
Tenim una aranya que és capaç de menjar-se un bon grapat dels milpeus els qual varen ser una plaga fa un parell d'anys.

De moment, aquest any, sigui per la Eresus cinnaberinus o per el que sigui, no es veuen tant com anys enrere.

Viu arreu d'Europa central i del sud, encara que hi ha països on està protegida, i d'altres com ara el Regne Unit que estan en seriòs perill d'extinció.

Classificació dins del regne animal :

Phylum: Arthropoda
Sub-phylum: Chelicerata
Classe: Arachnida
Ordre: Araneae
Família: Eresidae
Gènere: Eresus
Espècie: cinnaberinus
Nom científic: Eresus cinnaberinus

En bici pel tram baix del Ter

2011-05-03T14:10:00.009+02:00

Aprofito l'encertada eficàcia de wikiloc (un gran lloc!!) per deixar aquí el rastre de dos dies de bicicleta. Ja era hora! Finalment ens vam decidir a deixar l'hereu tot un cap de setmana i vam agafar les bicis. Com que tampoc calia arribar a casa destrossats, vam escollir una ruta senzilla i recomanable i la vam fer en dues etapes. Vam enganxar un cap de setmana estiuenc i l'absència de vent a l'Empordà ens ho va posar fàcil. Sense vent, l'Empordà no llueix el seu millor vestit de colors però els fruiters florits, l'altiva silueta del Montgrí i el Ter que vessava com mai d'aigua, van fer que la ruta fos estupenda. A la Gola del Ter, infinites canyes, tones i tones de fusta seca, evidenciaven les ultimes llevantades i els primers banyistes de sol jeien com sargantanes. Era el 9 i 10 d'abril; van ser dos dies curts de repòs esportiu i paisatgístic al bell ritme improvisat d'adult no emmainadat. Hi tornarem aviat que això nomes és el començament ( gràcies avis!!)

>> Aquí l'enllaç per veure bé la ruta i baixar el track

Opinionitis

2011-03-29T21:31:00.001+02:00

El cap de setmana compro algun diari en paper i em dura tota la setmana, o més. Avui m'he ensopegat amb un bon article de Salvador Cardús a l'Ara de diumenge passat on deixa anar que -cito textualment- "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió". Ostres! Hi estic tan d'acord que em quedo parada i tot. Del paper passo a la xarxa i descobreixo el debat generat ja fa alguns anys per Gregorio Luri amb L'escola contra el món (La Campana, 2008). Ostres , un altre cop!. Enlluernada amb la sonoritat del terme opinionitis, no m'atreveixo a escriure res més, però com que us convido a pensar-hi (no cal que opineu!) aquí deixo l'article (Els articles ,vaja, que sembla que el reciclatge d'opinions vigents al llarg dels anys , i dels diaris, no és pecat mortatl i és vàlid per arribar a la gent...)

Opinionitis (Salvador Cardús, diari Ara, març 2011)

Opinió contra consiència (Salvador Cardús, diari Avui juny del 2010)

No m'agrada

2011-03-22T15:40:00.001+01:00

A l'Ajuntament de Girona han penjat això a totes les portes dels ascensors i per assegurar-se que tothom ho vegi, també ho han clavat, ben gran, a terra. No m'agrada gens. Si posés: estalviem energia, puja per les escales si pots, que no tenim un duro, ho trobaria molt millor.

No, no m'agrada gens, que l'administració em digui que em convé fer exercici, o que em posi a l'ombra quan fa sol ( i que begui aigua!) o que no em tiri al mar si hi hi ha unes onades gegants. Què se n'ha fet de la responsabilitat individual dels adults? Quina societat estem construint amb aquestes campanyes? Després passa el que passa: cau la nevada del segle i alguns ciutadans confiats ens llancem a la carretera sense cadenes, inconcientment creguts que la MAMA-ADMINISTRACIÓ ja vindrà a netejar la neu i a portar-nos el sopar al cotxe si es fa de nit. No anem bé!

abusos hipotecaris

2011-03-08T16:31:00.004+01:00

Avui, dia de la dona treballadora, m'he agafat temps per fer una de les coses d'aquella llista infinita de coses pendents que subscric com a dona treballadora amb un crio de 2 anys:

- denunciar el Banc per quedar-se'm uns quants calerons cada mes de forma abusiva i il·legal!

M'explico: Jo formo part de la ciutadania pringada que té una hipoteca amb una clàusula sòl o terra, que vol dir que encara que l'euribor baixi i baixi, la teva quota no ho fa. Això es va portar als tribunals (que la ciutadania està pringada però no és tonta del tot!), es va guanyar i des del setembre de 2009 és una pràctica il·legal. Avui he començat a moure els papers per afegir-me a la causa dels que volem recuperar el que ens roben cada mes. (aquí i aquí hi trobareu tota la informació) . Ho guanyarem.

(sí, oi?)

2011-02-20T18:02:00.000+01:00

Aquestes dues gallines són molt velles i si no m'equivoco entre les dues no han fet més de cinc ous en tot un any. Vist així, podríem dir que són la ruïna, ja que blat de moro en mengen cada dia se'ns falta, i en temps de crisi com els que corren, fins i tot em podria qüestionar la rendibilitat del geriàtric animal que tenim a casa (us estalvio la impactant fotografia de la pobre gata amb càncer a la cara...). Per sort, a casa, la vitalitat de l'hereu que ja té dos anys ben complerts, ens manté ben lluny del concepte de geriàtric, i una servidora ha descobert que s'ho passa de primera jugant, fent construccions i pintant, per dir alguna cosa. Sempre comencem tots dos, però quan me n'adono el milhomes ja ha canviat d'activitat i jo m'entretinc encara, ben divertida, aixecant peces de fusta o estampant de vermell una ouera amb colors de cera. I vés per on, que em trobo encaixant el tòpic de que els fills et canvien la vida... fins en els més estúpids detalls. resulta que m'encanta fer equilibris amb les peces de colors... Abans escrivia més al pocamandra; ara ja sabeu què faig quan no sóc a aquí! Consti que jugant jugant, el cap sempre barrila, i tinc desenes i desenes de 'posts' escrits mentalment pel cervell que no han arribat mai a veure la llum. I es que les construccions, donen molta feina!. En fi, tornat a les gallinotes, ningú amb negarà que viuen com reines. Al sanatori del Maresme, quan els ametllers floreixen, l'alegria arriba fins a dins dels galliners. Ni que siguin geriàtrics.

En pau i bé... premi pocamandra

2011-01-25T12:20:00.000+01:00

Visita virtual a Salt a Vistes360.com

A Salt jo hi vaig créixer en pau i bé i em consta que ara les meves nebodes , trenta i tants anys més tard, fan el mateix, malgrat els embolics dels darrers dies. Em sembla que viure en pau i bé, no es demanar massa i per això em vaig sumar als saltencs que dissabte van sortir al carrer per dir-ho ben alt però sense crits ni histerismes (la marcha de la buena fe). Em consta també que des de Salt en volen dir moltes més de coses ben alt i sense crits, però amb un clam que espera respostes. No és hora de repassar tantes coses que s'han fet malament en aquest poble, moltes, des de fora el poble. Es l'hora de decidir com ens en sortim. A Salt i a tot arreu on la delinqüència de la gana està fent forat. Jo no les tinc aquestes respostes, però des d'aquests improductiu blog sense audiència, atorgo el segon premi pocamandra als organitzadors de la manifestació de dissabte. En van saber molt. Cal molt més que poca mandra per fer el que van fer: encarrilar cap al clam unànime (manifest de la manifestació), les ràbies contingudes d'un col·lectiu que conviu bastant desconcertat. I ho van saber fer en benefici de tots. Enhorabona! Jo sóc dels que penso que sí servirà d'alguna cosa.

I publico això amb aquesta panoràmica tan estupenda de can 360º per demanar a tothom una visió prou panoràmica de tot plegat per tal que es pugui arribar ben aviat a les solucions individuals que sumen i fan poble.

Nadal a la xarxa social

2010-12-21T14:24:00.000+01:00

Ara diuen que el nostre Nadal és digital. Jo espero que el meu tió sigui fet de fusta i óssos com sempre i em proposo no passar el primer minut de l'any enganxada als SMS (no sóc twitera, però algun any m'he SMSejat més del compte...). De totes maneres com que m'agrada molt aquesta felicitació de Nadal que he rebut, l'enfilo al Pocamandra i que volti per la meva petita esfera social. La trobo ocorrent i fresca. I digital és clar! No és que m'entussiasmi la idea de fer publicitat però penso que la creativitat mereix els seus premis.

Gaudiu del vídeo sinó l'heu vist encara i de les festes de Nadal. Gaudiu-ne a la xarxa i a terra ferma on els petons són més calentons i els torrons mes dolços.

Bon Nadal a tots

Emprenedors públics

2010-12-02T12:24:00.016+01:00

Amb aquest títol no faig un joc de paraules. A casa nostra tenim la sort de disposar d'una bona colla d' emprenedors que no estan guanyant calerons a cabassos a l'empresa privada. Sota el nom de "l'administració catalana" hi penca gent molt vàlida. Parlo de la quantitat de tècnics de tota mena, gestors, administratius, mestres, periodistes, bombers, metges, informàtics, publicistes, etc etc etc a qui ni la Coppulo ni en Cuní entrevistaran mai. Són gent que fan la seva feina tan bé com poden i més, que treuen calés de sota les pedres per tirar endavant projectes de millora de vint-i-cinc-mil coses diferents que ens afecten a tots. Parlo de gent que penca perquè les coses funcionin, per no quedar estancats. Parlo de gent que tira endavant la part administrativa del país al marge de tots els polítics. Parlo d'aquells que saben avançar-se al ritme del parlament i fan arribar la innovació a la nostra administració i lluiten cada dia perquè els serveis públics funcionin. Molts penseu que no funcionen. Segur que no ho fan prou bé. Segur que altres èpoques han anat millor. Segur que moltes coses. Però segur que si haguéssim d'esperar les decisions dels polítics, el padró municipal encara es consultaria en una llibreta i les videocoferències metge-pacient no haurien arribat a cap hospital public. Potser exagero, però darrerament em rebenta sentir parlar contínuament dels emprenedors joves que munten empreses a partir d'una idea molt bona i sembla que han de salvar el món. Els emprenedors joves que munten una empresa, el que volen és fer calés, no fotem. Que acabin donat feina no és més que un bé col·lateral. Quan la super idea no doni pasta, tothom al carrer. Ep, no em carrego a ningú. Visca els empresaris entusiastes, si son honrats. Visca! Però, per favor, que visquin també els que fan el mateix (tenir idees i capacitat per executar-les) a dins l'administració. Visca la gent que tira endavant projectes essent coneixedors que no faran créixer la seva nòmina. Els emprenedors públics existeixen i mereixen ser valorats.

Potser m'equivoco molt. En qualsevol cas, ara que estem de vaques flaques és quan es posarà a prova realment la vàlua dels nostres tècnics. No hi ha calés i s'ha acabat d'externalitzar-ho tot. Ara és la hora de la veritat. Si la gent és bona, la feina sortirà endavant sense contractar empreses externes. El resultat, no obstant, em resulta confús perquè, ara per ara, dels emprenedors públics en viuen moltes, moltes, empreses privades... Perquè se'ls valora tan poc, doncs? Quin embolic!

Consti que això no és una pataleta contra l'aprimamenta l'Administració que ha anunciat qui serà el nou president. Tot això em bull pel cap des que van retallar el sou als funcionaris...

Que no saps a qui votar?

2010-11-18T13:23:00.018+01:00

Ei, si sou d'aquella gent que no té clar qui votarà i no teniu cap ganes de llegir programes electorals, ni us interessa massa tot plegat, però no voleu (encara) tirar la tovallola perquè d'alguna manera us sembla important anar a votar ni que sigui per tal que tot plegat no ho decideixin quatre gats... us pot anar bé aquest enllaç que m'han passat (gràcies Mariona):

És un qüestionari d'auto-ajuda pels cagadubtes davant les urnes. Pocabroma que està dissenyat amb seriositat . Proveu-lo sobretot si no heu llegit ni escoltat encara, cap programa electoral. No sigui que us sorprengueu.

Ho trobareu aquí >> I a qui coi voto?

Consti que a mi no m'ha anat massa bé doncs m'ha sortit un empat en tres partits i diria que només en puc votar un, que això d'ajuntar-se de tres en tres ja ho fan ells solets sense preguntar-nos res!. Però vaja, potser que el torni a fer a final de la campanya a veure quines coses de la propaganda electoral han quallat subliminalment en mi amb gran satisfacció dels directors de campanya. O potser que esperi a la versioó avançada del qüestionari, a veure si la formulen menys simple i dirigida a cagadubtes de grau enrevessat.

Caiacs a l'Onyar urbà

2010-11-16T13:32:00.013+01:00

No hagués pensat mai, que veuria el meu tros de riu navegable, i vés per on, no sé sap mai. Aquest diumenge al matí, dos caiacs o piragües o canoes o el que sigui, van embarcar-se alegrament aigües avall. Cap al Ter? Cap al mar? Ni idea. M'hagués agradat seguir-los i verificar si passaven per sota la plaça Catalunya... Segur que sí. Les carpes i els ànecs encara deuen al·lucinar . Com jo mateixa, des de la finestra, la finestra de l'Onyar que ja comença a ser una col·lecció més que curiosa de retalls màgics d'aquest tram de riu canalitzat. Amb els caiacs, hi poso la nota de color esportiu que hi faltava.

Benvinguts a la col·lecció senyors del caiac!

En Millet per Barraques

2010-10-30T15:47:00.009+02:00

Aquests últims anys, com qui diu, he deixat de banda el tema de sortir a la nit i ballar pels bars que toqui. O sigui que no estic gens al cas, ni d'on s'ha d'anar ni de quina hi música hi sona. Per aquest motiu ahir, que les Fires de Girona em van desenmandrar i amb les meves amigues més juràssiques vam 'trepitjar Barraques' vaig sorprendrem ballant al so dels calés d'en Millet, de la trinca o de múltiples bandes sonores de la independència de Catalunya. No cal que us digui que m'ho vaig passar pipa... i mira, ara he buscat alguna de les cançons... no fos que ho hagués somniat. Aquí us deixo el vídeo den Millet per si no l'heu vist. Coses del pocamandra.!

Esmorzar

2010-10-06T11:25:00.010+02:00

Un esmorzar tranquil, una mica de sol a la finestra i una personeta petita malalta que t'obliga a quedar-te a casa per vetllar-li la febre. Un dia sense rutines laborals. Un dia per posar-ho tot a segon terme. Un dia per atrapar les ombres i deixar que la seva màgia esdevingui una empremta més a l'inabastable arxiu digital dels nostres records. Un dia per penjar una foto al blog i salvar-la de l'abandó del disc dur on s'hagués perdut víctima de les rutines laborals, la desídia i la pròpia acumulació d'instantànies . Un dia , doncs per agrair el dia que vaig començar aquest blog... que m'obliga, a tenir dies per atrapar ombres i altres bestieses estupendes.

Però esperem que només en sigui un, de dia, eh petitó?

Endreço les sandàlies

2010-09-23T11:17:00.014+02:00

Es ben sabut que, qui més qui menys, quan arriba el temps d'endreçar les sandàlies i la 'vuelta al cole', es fa algun que altre propòsit (com aprendre anglès, fer esport, fer l'amor més sovint o el clàssic deixar de fumar o de devorar xocolata fora d'hores). Doncs jo també pico i aquest setembre em proposo escriure al pocamandra més sovint. Un cop per setmana. Va, no, un cop cada quinze dies, que si poso el llistó tan alt, kgd!. Ho faré? Ja m'adono que no sóc l'única que tinc un blog mig abandonat. Molts dels qui seguia fa un parell d'anys quan vaig començar també han afluixat la producció. Em diuen que la gent corre pel facebook i que el blogs agonitzen. Ohhhh... Confio no fer servir això d'excusa: de moment, endreço les sandàlies i penjo l'skyline de Barcelona que treia el nas darrera la tèrmica de Badalona, des de l'Hotel Vela fins la Sagrada Família, l'endemà d'una bona tempesta de final d'estiu. La foto la vaig fer dissabte passat des de la platja d'Ocata quan barrinava tot això dels bons propòsits de temporada i m'acomiadava de les vacances. Adéu-Ciao caloreta!

Hi havia una vegada...

2010-07-08T12:31:00.019+02:00

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

Dedicat als que tenen raó.

2010-07-08T12:09:00.006+02:00

A la Plaça Josep Pla de Girona, els llibres volen tocar el cel a l'ombra dels edificis. El monument és de la gironina Pia Cruzet i m'agrada encara que sovint la deixadesa fa que sigui un urinari i més aviat hauria de impedir-ne l'escalada lliure al meu fill.

I amb aquesta foto, faig feliç (aquella felicitat taaan aaaaample que ens atrapa quan tenim raó) a tots aquells que ens dèieu que el pocamandra es dissoldria amb l'arribada de l'hereu. Si , estimats, la producció ha baixat en picat però aquí estem.

Bon estiu!!!

Girona decideix.

2010-04-08T11:47:00.015+02:00

Com que em fa bastanta ràbia, que no es parli gaire del tema... deixo aquí un dels vídeos promocionats de la consulta per la independència del proper 25 d'abril. A Girona, a Teià... i a molts d'altres punts de Catalunya, anem ampliant el mapa de municipis que voldrien veure una Catalunya sobirana. Perquè sí, perquè això va en serio encara que hi hagi qui vulgui que no se'n parli massa... no fos cas... no fos cas que què? Ja és la quarta vegada, que es pregunta al poble si vol o no vol la independència. De moment són pocs els que diuen que no. A veure què passa el 25. Sóc optimista. Mica en mica...

I si teniu vint minuts per jugar amb el tema i us ve de gust posar-hi narrativa cinematogràfica i tot, us agradarà veure aquest curtmetratge: Acte d'estat.

Ah.. i recordeu que si el 25 d'abril no hi heu de ser, hi ha un munt de possibilitats per votar anticipadament! A Girona feu un cop d'ull aquí. No hi ha escusa...

Sorpresa o indignació?

2010-03-16T13:24:00.016+01:00

Una setmana (o més!) sense llum és per estar indignat. O i tant! Unes hores, o fins i tot una nit, a la carretera sense poder avançar sota una nevada brutal, potser no ni ha per tant.

Algú s'enfadarà amb mi, però jo, que també em vaig quedar tirada i que vaig escriure la meva sorpresa de no veure mossos ni llevaneus per la NII durant hores i hores... vull manifestar precisament això, que em vaig quedar parada ( en els dos sentits de la paraula). Jo creia que el meu país era més potent, i ara sé que estem a anys llum de tenir llevaneus de sobres per cobrir la Costa Brava o de tenir personal de sobres per portar el sopar als cotxes que no tenen cadenes. Sí , com em va dir una bona amiga... " tu al·lucines de pensar que et pots ficar a la carretera nevant sense cadenes, i creure que podràs fer 100 km sense que et passi res. Ni que sigui una nacional!". Quanta raó que té. Potser tot arribarà... però a Catalunya encara hem de pedalar molt i, sincerament, com també em diu una altra amiga (aquest dies les tertúlies espontànies van a tope!), a casa nostra tenim, de moment, altres prioritats. Segur que si ens pregunten si és millor gastar els calés en llevaneus o en millorar els hospitals... molts no dubtaran. Ara bé, i aquí hi fica cullerada molta altra gent ( allò de les tertúlies que deia abans)... "sí si, però amb la pasta que ens costa l'exèrcit o els polítics... ja podríem tenir més inversió en organització en cas de caos!!!". També tenen raó, oi?

Una cosa que em va sorprendre molt i (indignar una micona) es que la ràdio semblava el telèfon de l'esperança... Som un país de ploramiques?? Crec que no, però per com van conduir els programes les nostres principals emissores de ràdio aquelles 10 hores que em vaig quedar al cotxe... ningú ho diria. És una opinió molt personal, però em temo que els nostres locutors, últimament, els puja l'adrenalina ( i l'audiència) fotent canya al govern i a tot quisqui. És molt fàcil posar-se al cantó del que necessita que l'escoltin... però jo hagués preferit sentir com es promovien les trucades del tipus: "Soc aquí, puc fer això i allò... si hi ha algú que necessiti ajuda, que truqui a aquest numero"...

Tot aquest rotllo i la critica a la ràdio, ve de que ahir dilluns dia 15, en Manel Fuentes, va acabar la seva editorial (que sempre 'fot molta canya', i a tots ens agrada molt ), ... dient: "Algú ha pensat en netejar els boscos?" Doncs, si senyor! Molta gent hi ha pensat. Que no tot està tan malament, què carai! Tot el cap de setmana he vist el ADFs amunt i avall netejant obrint camins ( oju que la majoria son voluntaris). I tota la setmana que he vist pencar una administració local ( i estigueu convençuts que la majoria ho han fet - les que tenien llum al menys-) , trepitjant terreny per inventariar el desastre i planificar les neteges que ens han de salvar del foc. Abans que el senyor Fuentes, molta gent hi havia pensat. O i tant! Quan és té tanta audiència, no em sembla just fer creure segons què a la gent. No s'hi val.

I penjo aquesta imatge (que he robat aquí - un lloc ben curiós- ) per que sóc conscient que he fotut un rotllo que t'hi kgs! (em perdoneu?), però també i sobretot , per dedicar-la a tots els gironins que estan o han estat hores i hores ales fosques. Aquest paper de cul es fluorescent , el trobes encara que les torres elèctriques del teu país es desfacin com la mantega!!!

Finestra blanca

2010-03-13T17:50:00.023+01:00

Una de les coses més bones de quedar-me a atrapada a la NII i acabar reculant cap el pis de Girona , ni que fos de nit i a les fosques, fou se'ns dubte, que els meus ulls ( i la meva càmera) no es van perdre la finestra de l'Onyar, blanca sota el sol incipient del matí. No podia deixar de penjar alguna fotografia i les les dedico al Xarnego, que d'alguna manera, me les reclama en el comentari de l'escrit anterior... i així aprofiteu per veure les fotos de Girona blanca al seu bloc Mediterrani. Bé!

La meva nevada

2010-03-10T13:43:00.013+01:00

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

Interessos variables

2010-02-11T13:08:00.012+01:00

Ja m'estranyava que l'euribor estigués tan baix i els bancs no fessin manifestacions en contra les baixes quotes d'hipoteca. Hi ha truco. Al menys en el meu cas. En el meu contracte del crèdit hi tinc fixat un interès variable mínim del 2,75%. L'euribor d'avui a 1,299 és molt bonic, tan petit, però no toca. A mi, no em toca. Recordo perfectament la cara del senyor del banc quan negociàvem els números de la hipoteca i li vaig regatejar un 3% mínim perquè en aquell moment estàvem al 2,9. Em va deixar anar: - "Per això no pateixis, fes-me cas, que mai baixarà tan avall. Va, et poso un 2,75%". I jo tan contenta. Mentiders, aprofitats!!!