Pocamandra

Quina barra!

2008-07-13T10:45:00.023+02:00

Tot això del 'manifiesto de la lengua común', em produeix la sensació que hi ha gent que té la cara molt dura. No ho puc veure de cap altra manera. Si el tema sortís directament del carrer o de la perruqueria o d'algun club de futbol o de petanca, amb tots els respectes em refugiaria pensant que potser és pura ignorància o falta d'informació. Però veient que el disbarat és firmat per professors d'universitat, intel·lectuals i periodistes, gent que sap llegir i escriure i fins i tot es mouen en el món anomenat de la cultura, ho torbo d'un desvergonyiment en gran mesura.

Per això avui, m'agrada llegir-ne una bona crítica, en la més correcte 'lengua de Cervantes' : “ Desgraciadamente, hay todavía en España gentes dispuestas a poner a prueba los factores más sensibles de la convivencia civil en beneficio de sus intereses políticos, gremiales, empresariales o personales. Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre: desfachatez”. I em tranquilitza que la Real Academia Española no en vulgui saber res del 'manifiesto' absurd. Ho publica l'editorial de La Vanguardia sota el títol 'El catalan y el castellano', i ho agraeixo. (Us convido a llegir-ho aquí).

I personalment, els diria als autors del 'manifiesto', que no s'hi val a confondre la gent . Que això de parlar català, no s'ho va inventar ni en Pujol ni en Carod, i que no ho fem per politíca ni per molestar a ningú. Que som així, i punt. I que la nostra és una llengua petita, i que si no la defensem des de les nostres institucions, ningú més ho farà per nosaltres. I per això ho fem. I ho fem avalats i tranquils de saber que totes les llengües, petites i grosses, són la riquesa del bagatge cultural de la nostra història. I posar pals a les rodes a la seva defensa, és tenir molta barra!

(i no em vull extendre més, però ja que hi som, els diria que si troben 10 persones amb l'educació primària acabada a Catalunya que no entenguin el castellà, que avisin no sigui que els donin un record Guiness!)

En qui sap quin misteri de silenci...

2008-07-06T10:35:00.012+02:00

Mi cuerpo,
como tierra agradecida
se va extendiendo.

Ya les planícies de mi vientre,
van cogiendo la forma
de una redonda colina palpitante,
mientras por dentro,
en quien sabe que misterio
de agua, sangre i silencio
va creciendo como puño que se abre
el hijo que sembraste
en el centro de mi fertilidad.

Gioconda Belli
El Ojo de la Mujer

Sí; com el puny que s'obre suaument, entre l'aigua, la sang i el silenci de les parts més desconegudes del meu cos, se'm desvetlla, amb el misteri de la vida, el privilegi de l'existència.

Els dragons de l'Onyar

2008-06-26T13:05:00.006+02:00

Els dragons de l'Onyar. Dit així semblaria que estem parlant d'uns animals mítics, que visquessin a les ribes del riu Onyar al seu pas per la ciutat de Girona, alimentats per les més diverses llegendes.
Fa uns dies varem trobar aquest parell de simpàtics animalons en un dels forats de la canalització a la llera del riu Onyar.
Lluny d'ésser un animal llegendari i perillós, el dragó comú (Tarentola mauritanica) és un animal que viu molt a prop dels nostres habitatges sovint, fins i tot, dintre d'ells. La seva alimentació és insectívora.
Hi ha la creença, d'altra banda errònia, que quan es troba un d'aquests animals dins d'un armari de casa i, de vegades amb la roba foradada, és que han estat rossegades per algun d'aquests rèptils de la fotografia. Molt probablement els culpables d'aquesta desfeta són les arnes. Aquestes sí que són unes papallones que ingereixen roba entre d'altres materials.
Els dragons el que fan precisament és alimentar-se d'aquestes papallones menjadores de roba.

Aquell any de la sequera que tan plovia....

2008-06-17T19:36:00.016+02:00

Aigua a l'Onyar, i aigua arreu de les nostres contrades. Aquesta primavera del 2008 ha estat de les mes plujoses. Tinc la sensació que d'aquí uns anys, quan la memòria tot ho confongui, recordarem aquestes dates com "aquell any de la sequera que tan plovia!"

La nostra finestra no es podia perdre la crescuda del riu. A nosaltres ens ha enganxat pel Maresme, però tenim la sort que en Miquel, una vegada més, ens ha fet la guàrdia. Al seu blog hi podreu veure mes fotos i un vídeo i tot de com corre l'aigua! (gràcies!)

La crescuda de l'Onyar a 'entre silencis'

Aligot ferit

2008-06-11T20:02:00.011+02:00

Aquest dilluns passat, dia 9 de juny, cap a les 13:30 em va telefonar el meu amic Lluís tot emocionat --Enric! he trobat una àliga grossa aquí, tirada al terra, en una pista a prop de Font de Cera-- l’emoció, i en part també degut a que anava en bicicleta de muntanya i el lloc és de fortes pujades i baixades, no el deixava parlar amb tota la seva coherència. En Lluís, en aquell moment, no podia fer-se càrrec del rapinyaire, entre d’altres coses, per què li feia molt de respecte aquells ulls grocs amenaçadors que el miraven tan fixament cada cop que s'apropava a l’animal més del que aquest creia que era una distància prudencial per la seva integritat.

Quan vàrem parlar i en va dir que era una au molt gran i que tenia uns ulls grans i grocs, tot d’una vaig pensar que podria tractar-se d’una àliga marcenca jove caiguda del niu, etc. Li vaig preguntar si veia cables d’alta tensió a prop d’on es trobava, però no em va saber dir perquè es trobava sota els arbres i no veia res de res. Podria ser que en les primeres volades del jove, havent sortit del niu, es topés amb algun cable elèctric. De totes maneres, per aquestes dates, potser era massa aviat per què un jove de marcenca ja estigués fent les primeres volades.

Tot això i moltes coses més anava pensant durant els temps que va transcorre fins arribar a lloc. Degut a l'incertesa del que em podria trobar, el ritme cardíac m'augmentava significativament a mesura que s’anava apropant el moment de l'encontre. Les meves obligacions i la distància a que em trobava del lloc, no em van deixar arribar a l'indret on el meu amic m'havia descrit que es trobava l'ocell, fins ben bé un parell d'hores. La primera impressió en arribar i comprovar que encara hi era va ser de molta alegria. De seguida vaig veure que era més petita del que en Lluís i la meva imaginació m’havien fet magnificar. Em vaig trobar amb un rapinyaire de mitjanes dimensions, cap relativament petit, ulls grocs col·locats amb certa lateralitat, el plomatge per sota del cos clar amb un cert ratllat i una cua llarga i a ratlles. No podia ser una altra cosa que un aligot vesper.

Després de la primera impressió, vaig anar corrent a buscar una manta al cotxe i el vaig embolcallar com si fos un caneló per poder-lo transportar sense fer-li més mal del que ja tenia. A més a més, i per què es tranquil·litzés, li vaig tapar lleugerament ulls.

Fent-li una ullada molt per sobre i procurant no fer-li més mal del que ja havia sofert, vaig observar que l’ala dreta la tenia trencada.

I sí, d’amunt mateix d’on va caure ferit hi passa una línia d’alta tensió. És molt probable que xoqués amb els cables.

Truco a les oficines del Parc de la Serralada Litoral per què m’enviessin algú que es fes càrrec de la pobre bèstia. L'agent que va venir, per sort, també es va emocionar força i de seguida va trucar el Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.

Ara, només ens cal esperar bones notícies de la seva recuperació, o no.

Distorsió

2008-06-08T10:37:00.007+02:00

Això és Girona. O no. Potser els edificis un pèl més etiragonyats? Potser el Rocacorba massa inaccessible i el Montseny excessivament alpí?

Fa temps que des de l'escriptori del meu PC convisc amb la imatge distorsionada que la màgia digital va fer, sense permís, del que era una bona panoràmica de la ciutat (des del pirulí de telefònica). M'agrada. Em recorda que la Terra és rodona (sense haver d'entrar al Google Earth), i que tot, tot, depèn dels ulls com es mira. I ambdues coses em produeixen benestar. La primera elimina els límits. Res acaba. Tot segueix un cicle. La segona hi posa subjectivitat, i de la ma d'aquesta hi ha la creació i la llibertat. I totes elles són estupendes.

La realitat distorsionada, però, em rebenta quan tinc els peus a terra, quan sento que m'enganyen, i no veig per on, quan el coneixement em descobreix la pròpia ignorància (creixent sempre junts els dos -potser més ràpida la segona-). I així, veig que vaig fent. Anem fent. Saltironant del benestar a la indignació, sorpresos de la nostra infinita capacitat d'adaptació (o manca de compromís?). I jo, sóc la primera sorpresa que un diumenge assoleiat com el d'avui, m'atrapi ego-filosofant davant aquesta pantalla. I això que encara no he llegit cap diari! Potser m'hauria de fer vergonya... Tal i fa. Au! publico, surto, i a córrer!

El marcòlic

2008-06-02T16:23:00.009+02:00

Aquest cap de setmana, fent un curt passeig pel curs natural del riu Onyar, o sigui, aigües amunt des del final de la seva canalització dins dels dominis municipals de Girona, hem descobert una de les flors més belles de Catalunya, almenys això és el que diu la Història Natural dels Països Catalans quan fa referència al marcòlic (Lilium martagon).
La veritat és que aquesta flor impressiona quan te la trobes a la natura. No té res a envejar a algunes orquídies.
Encara que està considerada una planta més aviat dels dominis pre-pirinencs i pirinencs dels boscos caducifolis, a les Gavarres s'hi poden trobar en els cursos d'aigua o en llocs molt humits.

El plaer de fer el pa a casa

2008-05-28T10:52:00.017+02:00

Un d’aquells petits plaers de la vida que requereix paciència, sobretot al principi, és quan elabores el teu propi pa a casa.
Els gaudis són diversos. Podem començar a fruir amb les aromes primàries dels ingredients. Amb la textura que et transmeten als dits a mesura que la massa va agafant la consistència adequada abans de deixar-la fermentar i l’aroma que desprèn aquesta. El perfum que s’apodera de tota la llar quan el pa està a punt de ser desenfornat. I per últim, assaborir el pa fet per cada u i al gust de cadascú.
De bon principi us puc dir que és fàcil fer pa. Això sí, és primordial no desanimar-se quan veus que les primeres fornades no surten com voldries. Només cal seguir més o menys les instruccions que tingueu a ma ja sigui d’un llibre, d’algunes notes que us pugui haver passat algun amic, o del que podeu trobar a la xarxa, com aquesta . I per descomptat que fa molt la pròpia experiència.
Si em permeteu, us puc intentar orientar perquè no caigueu en els meus nombrosos i estrepitosos fracassos.
En principi us donaré les proporcions bàsiques que jo faig servir per mig quilo de farina (ja sigui integral o blanca però, sempre millor si és de bona qualitat):

20 grams de llevat de Paris.
10/15 grams de sal.
1 litre d’aigua (aproximadament depenent del tipus de farina)

--Tot hauria d'estar a temperatura ambient d’uns 20º com a mínim.
--S’hi posa la farina al marbre fent un forat al mig per poder afegir l’aigua o bé en un recipient prou gran com per poder barrejar els ingredients.
--S’esmicola el llevat i es barreja amb la farina.
--Es va afegint l’aigua poc a poc on prèviament s’ha diluït la sal.
--Quan aquesta massa va tenint una consistència que no s’enganxi molt als dits es comença a treballar amb les mans afegint farina o aigua, si cal, fins que la massa adquireix una textura com si fos de goma ben tova i no quedi enganxada als dits ni a la superfície on s’ha amassat. Aquesta fase pot durar més o menys temps segons les proporcions. Paciència. A vegades en deu minuts està llesta i d’altres pot passar de la mitja hora.
--Un cop la massa queda tipus “goma”, s’ha de deixar reposar coberta amb un drap de cotó ben net perquè el llevat fermenti. Això fa pujar la massa aproximadament el doble. Les condicions ambientals òptimes han d’ésser, com a mínim, d’uns 20º El temps aproximat per la fermentació, en aquestes condicions i amb aquest llevat, és d’una hora o una mica més.
--Quan ja ha pujat es torna a amassar una mica i es procedeix a col·locar-la, jo recomano al principi, en un motlle on quedi el doble d’espai del que ocupi la massa. La deixem un quart d’hora que torni a pujar una mica la massa, fem uns talls diagonals d'un centímetre a sobre la massa, l'empolsaguem amb una mica de farina per sobre i l’enfornem.
--El motlle l’hem de untar lleugerament d’oli i empolsegar de farina perquè no s’enganxi en el procés de cocció del pa.
--El forn a d’estar escalfat prèviament a uns 200º i el temps aproximat de cocció hauria de ser d’uns 40 minuts, abaixant la temperatura a 180º als deu minuts d’haver-lo ficat al forn. Aquest pas, per mi, és el que més s’ha de fer servir l'experiència i la intuïció. En funció del tipus de forn es farà abans o necessitarà més temps. Cal estar atent sobretot en les primeres provatures.

Si el resultat és prou bo, la satisfacció és immensa.
A més a més tornes a adquirir la dimensió que les coses, de vegades, no es poden tenir immediatament necessiten el seu temps.

Temps d'aigua, de flors i de cine

2008-05-14T17:08:00.016+02:00

Finalment hem omplert el riu (una mica!), i la nostra finestra s'ho mira alegre. Malgrat els esforços de l'ACA (veure foto) amb els seus nous sistemes de canvi d'aigua de lloc (de l'aqüifer cap a la superfície) , i després la petita col·laboració del xàfec de la setmana passada (veure foto) , aquest cap de setmana passat, si que sí, la primavera més mediterrània, ens ha regalat una llevantada com Déu mana i ha regat i ben regat el territori català i la tranquil·litat dels nostres polítics escagarrinats amb la 'sequera'. Ha plogut!!! El conseller diu que ja podem tornar a omplir piscines i ja les buidarem si el canvi climàtic en torna fer de les seves. 'Hoy bebemos y mañana veremos' i a viure que són quatre dies!. Sort que ens el vigilen!

Vull deixar constància que sota l'aiguat de divendres passat, molta gent (pràcticament tota desinteressada) va estar treballant de valent per engalanar la ciutat de Girona pel Temps de Flors. Si sou dels que vindreu aquest cap de setmana (uix, el segon mai no és tan maco -diu tothom- quan diu lo mateix que tothom diu), us convido a combinar les precioses visites al barri vell primaveral amb la mostra de cine africà que per segon cop (i també amb molta feina desinteressada) s'ofereix des de la vila veïna de Salt (veure programa).

Temps d' aigua, de flors i de cine, doncs. Visca la primavera!

Pregadéus II

2008-05-10T20:36:00.010+02:00

Aquesta mantis és un xic més rara que la publicada fa uns mesos

Ha aparegut aquests dies per casa.

Benvinguda al planeta terra!

Paraules i més paraules

2008-05-05T20:30:00.005+02:00

M'agrada aquesta imatge. Per mi, il·lustra la divertida situació actual de desconcert en el món de la lletra escrita des que internet es va ficar a les nostres vides (a les dels uns més que a les dels altres). Ara ja no sabem si 'va més a missa' una cosa publicada en paper o una cosa 'penjada' al ciberespai. El cas és que si no ets a la xarxa no existeixes, però des de la xarxa tothom vol el seu tros de paper (per tocar i posar a la butxaca). Una llei recent que no recordo, obliga a les administracions a posar al ciberespai tooooota la paperassa abans del 2010 i grapats de tècnics municipals de tota mena van bojos digitalitzant arxius i dades arrugades. Entretant, els més internautes van bojos també per editar en paper el millor que hi ha per aquests webs de Déu. Personalment, he perdut coses a la xarxa que sort que les tenia en paper, i a l'inrevés, sort de la xarxa per recuperar papers perduts! En fi, en certa manera aquesta situació, així com de tràmit, m'agrada. Té el punt apassionant de tots els misteris: com acabarà? Desapareixeran el llibres com diuen el mes tràgics? O bé ( i canviant de tragèdia) morirà internet en mans de la cesura, sota l'eterna excusa del bé i la seguretat de tots?

Sigui com sigui, aquest llibre que és a punt de sortir del forn, 'empapera' 100 blogs catalans que van participar a la primera catosfera literària. És un projecte entusiasta, que es veu portat amb il·lusió i estima i que ara arriba al seu primer fruit (parlant dels fruits en paper, és clar! que dels altres ja poden presumir de bona collita!), i vés per on, però Pocamandra hi és també pel mig. Vaig participar mig per curiositat mig per casualitat, i ara la il·lusió és ben sencera. Tenir quatre ratlles en aquest llibre em fa com gràcia i vergonya a la vegada. I és que em temo que entre el desconcert que deia abans, jo tiro més aviat cap al grup que encara ens sembla més 'serio' el 'paper' que la 'pantalla', com si el primer, davant la sovint efímer galàxia internet, fos garantia d'haver pensat les coses més de dues vegades. Mmm no sé, paraules pròpies tan ben editades em fan mitja basarda (però la il·lusió és ben sencera, insisteixo!). El més important, se'ns dubte, és que les paraules, pròpies o alienes, series o disbauixades, ben mesurades o massa espontànies, són ben vives i viuen i reviuen tan en paper com per pantalla! Sobreviuen a la imatge. Fabulós!

>>Aquí teniu la història del llibre.
Es presenta el dia 17 a Vallromanes. I a volar!

Empremtes...

2008-04-29T20:18:00.010+02:00

Tal i fa on anem i perquè;
el que queda,
és l'empremta
que som capaços de deixar.

I a què ve això?

Només que he llegit un frase
que m'ha sorprès :

<< totes les famílies felices s'assemblen;
les infelices,en canvi,
són infelices a la seva manera >>,

i hi estic pensant.

ja em perdonareu...

Ens podem pixar en tot això?

2008-04-21T12:34:00.004+02:00

Tenia curiositat per saber d’una vegada que hi havia darrera de l’anomenat club Bilderberg. Havia escoltat, sempre de passada, notícies relacionades amb aquestes trobades anuals d’una gran quantitat de persones influents de tot món i amb càrrecs importants. Des de certs polítics fins a multimilionaris passant per alguns membres de les monarquies europees. O sigui, tots individus amb molt de poder polític, econòmic, medis de comunicació i amb influències diverses.
Per aquesta raó i per aprofundir més en totes aquestes notícies inquietants escoltades amb comptagotes vaig decidir llegir l’últim llibre: los secretos del club Bilderberg de Daniel Estulin, personatge, si més no, curiós, digne d’analitzar-lo també a ell.
He de dir que la lectura del llibre és ”infumable” està força malament escrit. Dóna moltes dades amb sigles d’organitzacions i noms de persones constantment barrejant-les, la qual cosa fa difícil seguir el fil. A més a més, es repeteix en moltes ocasions.
L’únic que he tret en clar, si es pot dir així, és que dóna una sèrie de noms, suposadament tots membres del club Bilderberg, que seguint la seva evolució política i analitzant les seves declaracions i actuacions, podrien fer sospitar que estan manats per algunes consignes “superiors”.
Un cas clar i que tots coneixem és el del Javier Solana. Caldria estudiar la seva trajectòria i llegir entre línies algunes de les seves manifestacions i actuacions.
Aquí podeu veure el resum de l’última trobada del club l’any 2007 amb suposades conclusions i els noms de tots els assistents.
Més informació també en aquest web.
Al llibre fa afirmacions molt greus denunciant trames internacionals de molts poderosos del món per, al final, arribar a un nou ordre mundial mitjançant l’implantació de la por i la inseguretat dels ciutadans del planeta.
Aviat s’ha de celebrar la reunió d’aquest any 2008 Fins ara no s’han donat a conèixer per part del medis aquestes reunions, malgrat la gran quantitat de gent “important” que es troben simultàniament en un lloc concret i durant tres o quatre dies.
Si algú té més informació sobre tot aquest galimaties seria d’agrair la seva divulgació.

Poso un ciri...

2008-04-17T18:46:00.006+02:00

Avui poso un ciri per unes oposicions.

No ens toca a nosaltres passar-les,

però una conversa en fa ver dir en veu alta que

'ja posaria un ciri '

i com que trobo lleig dir coses i no fer-les

però no em sento prou devota

de cap sant ni de cap astre,

el poso aquí,

compleixo la 'promesa'

(tot i que no arribava a tant)

i a veure que passa!.

I qui ho necessiti que se'l faci seu!

Massa camió per tan poc riu

2008-04-13T19:56:00.015+02:00

Des de la finestra de l'Onyar ja vaig comentar el tema dels camions que treballaven el mes passat a la llera del riu. Per si algú es va quedar amb el dubte, aquí enllaço un parell de les explicacions que he arreplegat a l'hemeroteca digital unes setmanes més tard, i de passada, penjo aquesta foto, que m'agrada més que l'anterior. Trobo que precisament, d'explicacions n'han arribat molt poques, i ja que ens diuen que estem en una guerra (la de l'aigua) i que venen temps de caloreta i poques dutxes, als veïns del riu no ens hagués anat malament entendre que era aquell xorro continuat d'aigua que s'abocava al riu.

>> 3cat24 - 30 març: Una de les mesures excepcionals adoptades per l'Agència Catalana de l'Aigua és la de fer pous que garanteixin l'aigua de boca i uns altres que servirien per fer augmentar el cabal dels rius. D'aquests últims, se n'estan obrint a les lleres dels rius Ter i Onyar al seu pas per Girona. Segons la Generalitat, aquests pous agafaran l'aigua del nivell freàtic i podran abocar-ne uns 500 litres per segon al riu. El Consorci Alba-Ter no ho veu de bon ull perquè pensa que pot ser contraproduent.

>> Diari de girona 25 març: Aquests treballs s'emmarquen dins d'un pla que té per objectiu reforçar, temporalment, els cabals del Ter i de l'Onyar, en el si d'una actuació declarada d'emergència per l'ACA que consisteix en l'aportació d'aigües subterrànies des de l'aqüífer calcari de Girona.

Matrimoni de conveniència

2008-04-09T22:25:00.008+02:00

Ara fa dos anys que vaig contraure una mena de matrimoni amb una entitat bancaria Se'ns dubte va ser un casament de conveniència: jo podia estrenar pis a Girona i ells es quedaven mitja nòmina meva per sempre més (o durant 30 anys que em sona igual). No era un bon moment, però era el meu moment i vaig tirar endavant, fins i tot amb il·lusió i visc molt contenta amb la meva nova llar. No vull entrar a debatre les injustícies del preus de l'habitatge perquè estic molt enfadada que l'administració hagi deixat això a merçè de les lleis del mercat, i perquè malgrat tot no em puc queixar. Però, ara que la revisió de l'euribor ha decantat la balança del meu sou a favor del banc, vull fer una reflexió: Tot això dels interessos voleu dir que lògic? Diu que van ser els jueus els primers de posar preu als préstecs, o el que és el mateix, els qui van començar a posar preu als diners. Jo em pregunto, com aniria la història del creixement (ara desacceleració) econòmica si els diners no tinguessin valor i funcionéssim per intercanvi o que sé jo?. El món seria pitjor o millor? Necessito creure que seria molt pitjor perquè les bones coses acaben sempre imperant, i molt a poc a poc, el món progressa més aviat cap a bé... però, quan llegeixo coses com aquesta que copio a sota, dubto de tot, no crec en res i em kgo en tot.

Del suplement del diari Avui de diumenge passat:

Un petit grup d'elits internacionals controla els governs, la industria i les organitzacions internacionals. Ens governa i decideix quines guerres han de tenir lloc. La seva eina són les estructures bancàries, que manipulen segons els seus interessos tot provocant inflacions i depressions econòmiques a partir la seva conveniència..

El diari ho planteja només, com una teoria de conspiració. Com aquella que diu que l'arribada a la lluna va ser un muntatge. Ai , ai , ai mare!... hi van anar oi, a la lluna?

Allau de clicks

2008-04-02T19:34:00.006+02:00

Aquest blog casolà registra entre 5 i 30 visites de mitjana al dia, més aviat 5 que no pas 30. Entre ahir i avui, però s'ha obert aquesta pàgina (que no vol dir llegit!!!!) més de 10.000 vegades, i milers d'usuaris han fet saltar el comptador de visites, de menys de 4.000 a 15.000. I jo que feia dies que esperava arribar al 4000 ben rodó per fer un post cofoi d’aniversari! I què ha passat?. Doncs que algú ha penjat la palmera de l’escrit anterior al meneame.com, que sembla que són una gent que publiquen les noticies que més usuaris decideixen que volen que es publiquin. O sigui que la xarxa és la repera i ja començo a entendre com funciona tot el submón dels rànquinks i visites (comercials o no) i els negocis paral·lels. No m’hi fico. Sóc conscient que d’aquí pocs dies, (ah! que efímer es interné!), tot tornarà a la normalitat a can pocamandra. De fet com que aquí no hi guanyem calerons practicant l’oci blocaire , no m’entusiasmo amb el comptador ni deixaré la xerrameca quan tornem a les 5 visites. Però del que si me n’alegro, és que tota aquest gent no s’hagi presentat de cop i volta al rebedor de casa!! I penso... ah! que fàcil és fer un click! i després un altre de ben diferent! i un altre, i un altre....

Antenes d'amagatotis

2008-03-31T19:50:00.015+02:00

A Marrakech, entre els jardins de la Ménara i el centre turístic, s'amaga aquesta antena de telefonia mòbil. Antena? Si si, antena, o us pensàveu que per una palmera faria la foto i ho penjaria al bloc. Algú més observador que jo m'hi va fer fixar, i em va sorprendre (per bé). Tan esvelta, tan altiva... i tan electrònica tota ella. S'ha escapat de la mare natura. Com n'hi diuen d'això? Paisatge antròpic?. A aquesta segur que no l'enganxa el morrut!. El que no sé és si aquesta tàctica de camuflatge paisatjístic s'estila per casa nostra. Ja em suposo que les oliveres, els garrofers , les alzines i els ceps mediterranis, no donen la talla per la telefonia mòbil. Però vés a saber, si hi ha algun pi trempat que ens té preparada una sorpresa. Des del desembre passat (quan vaig fer la foto), que bado amb el coll amunt a veure si faig alguna descoberta. De moment, res de res. Si teniu més sort que jo, aviseu-me!

>> aquí el detall esborronat de la imatge ampliada, pels més incrèduls. (sento no tenir més zoom i disparar de tan lluny!)

elwebnegre.com

2008-03-27T18:51:00.006+01:00

elwebnegre.com

EL TIBETÀ EMPRENYAT

ROGER FILLOL

Els problemes entre la Xina i el Tibet no són pas nous. Com tothom sap, venen del 1714, quan les tropes de l'emperador Fe Lip Xin-Qué van envair el tranquil poble tibetà i van anular-ne les llibertats. Des d'aleshores, les aspiracions nacionals tibetanes han restat aixafades per una Xina imperialista i totalment insensible. Els darrers esdeveniments han desembocat en la tensa situació actual, acabant amb la paciència proverbial dels tibetans, que trencant l'equilibri del seu Ying i el seu Yang, s'han oblidat del seny (Ying) i s'han abocat a la rauxa (Yang), provocant l'aparició del "tibetà emprenyat". Protestes i disturbis se succeeixen als carrers de tots els pobles del Tibet, desoint les paraules de pau del Dalai Lama, mentre a la capital Xinesa passen de tot Olímpicament. Però quines son les causes reals de l'emprenyament tibetà? La línia de tren d'Alta Velocitat entre Lhasa i Pequin que permet fer el viatge entre les dues capitals en tan sols tres dies, va provocar greus problemes a la xarxa de rodalies de la capital tibetana. Tanmateix els tècnics xinesos volen fer passar el tram que encara falta per construïr d'aquesta línia per dessota l'Everest, cosa que ha provocat un fort moviment veïnal contrari. Altres problemes, com les fortes apagades que van deixar el Tibet una setmana a les fosques, perquè la companyia Feq-Cha subministrà als tibetans espelmes amb cera de baixa qualitat, o les previsibles retallades del Tribunal Xino-Xano al recentment renovat Estatut d'Autonomia tibetà, han estat la gota que ha fet vessar el got. Ni els resultats del Futbol Club Himalaya, acompanyen els pobres i dissortats tibetans, que com a molt intentaran apagar a escopinades la flama olímpica quan els passi per sota els nassos.

L'escola pública a Salt

2008-03-25T20:13:00.011+01:00

Vull fer ressò d'aquesta carta publicada fa uns dies al Tot Salt i als diaris gironins. Em sembla convenient que es digui més sovint que a Salt, l'escola pública funciona i que els problemes tan sabuts no són generals. Cal no passar per alt, que a Salt hi tenim centres públics on la canalla hi aprèn i creix amb l'absoluta normalitat del nostre poble. I això és possible perquè hi ha gent que creu en l'ensenyament públic i hi treballa a consciència i perquè hi ha pares i mares que pensen i defensen que el que ha passat a La Farga i altres escoles no ha de tornar a passar.

A mi em sembla que els desequilibris els fan tan la gent que arriba com la que se'n va.

L'escola pública a Salt.- 14/03/2008

Sóc de Salt i visc a Salt. Em preocupa la divisió social que hi ha a les escoles. No voldria per a les meves filles una escola en la qual elles fossin les diferents, però tampoc m'agradaria una escola apartada de la realitat, una escola elitista, una escola gueto. Perquè és el que tenim ara, parlem clar. Guetos. Per un costat, l'escola pública amb tots els immigrants i, per un altre, l'escola concertada amb els catalanets, dues bombolles aïllades de la realitat. Què ensenyem als nostres fills apartant-los d'aquesta realitat? Quins valors els estem transmetent? Quin futur ens espera si els segreguem ja de ben petits en escoles diferents?

És això el que volem al nostre poble?

No parlo d'heroïcitats, ni d'idealismes. Parlo d'apropar-se a l'escola pública de Salt, sense prejudicis, sense por. Nosaltres ho vam fer i vam topar amb una escola, El Gegant del Rec, en la qual la barreja és possible, amb naturalitat. I n'estem molt contents. L'escola és petita encara i cal cultivar-la, és una llavor que donarà fruits o no en un futur. Hi ha el discurs que a l'escola pública no s'assoleixen certs nivells... i potser és una mica veritat, no ho sé. Però i el temari de la vida? I l'oportunitat d'aprenentatge de la diversitat? No mesurem als nostres fills pels seus coneixements sinó pel que són, pel que aprenen de la vida, a casa, a l'escola. Seran en certa manera tot allò que els transmetem. I no voldria deixar de demanar a les administracions la seva implicació. El que s'ha fet fins ara a Salt no està bé. I em maregen els plans futurs d'escoles provisionals per aquí, trasllats per allà, sense ordre ni concert. M'agradaria una escola de qualitat i reflex del seu entorn, del seu poble, és possible i també depèn de nosaltres!

PERE SERRAT. SALT (GIRONÈS)

Mar i ciment, sota la roda

2008-03-23T20:28:00.007+01:00

A cop de pedal trepitgem terra i ciment voltant amunt i avall pel gust de fer exercici, sentir l'aire a la pell i deixar passar paisatges. Una mirada curiosa em descobreix Barcelona entre les rodes. És un paisatge conegut, que m'ofereix tot el mar i la costa sud del Maresme fins el dibuix esborronat de l'eixample de la gran ciutat, des del mirador de la Cornisa. Vist així, sota la roda, tinc la sensació que em pertany. Tot allò que puc fer cabre a la roda de la bicicleta, es abastable. Des de l'alçada, la immensitat del mar es poderosa. Prou immensa per convertir quiilòmetres de ciment en una imatge bella. Des d'arran de roda, és bella i és meva. En fi, com diu la capçalera d'aquest bloc, xerrameca i imatges. Una foto més a les nostres bicigrafies.

Desertar

2008-03-18T19:44:00.022+01:00

Recentment he llegit aquest dos llibres. Són molt diferents. Argumentalment i literàriament no tenen absolutament res a veure, però tots dos giren al voltant d'un mateix tema al qual no hi havia entrat mai: els joves que van desertar de les files republicanes al final de la 'nostra' guerra. Els entenc tan bé! Al marge de ideologies, sense por, van decidir tornar a casa. S'hi jugaven igualment la pell i van canviar les armes per un altre tipus de combat, molt mes mundà (contra la vergonya, l'honor o què se jo). L'experiència d'aquest joves, m'ha fet pensar que en certa manera, ara, tots som desertors. No és una visió gaire optimista, però massa sovint, tinc la sensació que la societat ha desertat. Ha desertat de moltes ideologies d'una manera poc conscient, prioritzant sempre el més proper i el més estimat. El més immediat. El menys social. Jo, malgrat que admiro profundament els lluitadors de la República, i penso que, ni mai serà prou reconegut el seu esforç, ni mai serem prou conscients de tot el que es va perdre, em sento propera a aquests joves que van girar cua i se'n van tornar cap casa.

I precisament perquè tants anys de silencis m'han demostrat, que aquest tema, viscut arran, sacseja la més valenta i coherent de les ànimes, em fico també a la pell de Folch i Camarasa quan diu que aquest no és el llibre que volia escriure. Constato que ni les paraules més ben novel·lades volen perdre's pels camins del dolor. I segurament no cal. Però, així mig en família, no em puc estar de dir-li a l'autor, que 'Contra el silenci' tampoc és el llibre que esperava llegir quan el vaig escollir de la la biblioteca. De totes maneres, si sou o conviviu amb aquells que van viure part de la joventut en guerra i viuen part de la vellesa a l'entorn d'un geriàtric, us el recomano.

>> aquí van les ressenyes: Sota el Garrofer - Contra el Silenci

IMPUNITAT AL TERRORISME DELS ESTATS?

2008-03-16T10:34:00.004+01:00

Fins a quan tindran impunitat aquestes tres males persones?
Quan els veurem davant d'un tribunal internacional ?
Hem d'esperar 20 o 30 anys ?

Ressaca post-electoral

2008-03-10T17:19:00.008+01:00

Crec que dels resultats electorals d'ahir, a Catalunya, l'anàlisi que s'hauria de fer seria valorar a partir dels resultats de les eleccions del 2000 i passar de puntetes per els resultats “alterats” del 2004. Els números d'aquell any 2004 no haurien de comptar per fer les anàlisis actuals.
Fent servir aquest criteri indicat anteriorment, i sigui com sigui la lectura que se li vulgui fer, és cert i espectacular la pujada constant del PSC. Per contra, CiU i PP van perdent “pistonada”. I Esquerra, llevat del 2004 amb la anomalia afegida del famós encontre a Perpinyà i tota la incriminació posterior de la "brunete", a més a més d'aquests anys de desgast al govern, obté uns meritoris resultats en aquestes eleccions. Més encara si pensem que molt vot d’Esquerra, possiblement s’ha quedat a casa.
Ara el que li cal a Esquerra, sota el meu punt de vista, és “collar” al Montilla o sortir-se'n del govern.
El PSC, malgrat tot l’èxit obtingut electoralment parlant, crec que té una mala papereta a fer en els propers mesos i anys. Ja veurem com gestiona tota aquesta eufòria.
Si a Duran, finalment, li donen un ministeri a Madrid, CiU s’enfonsarà encara més en els propers anys. Hauria de mimar més l’electorat de centre i centre-dreta catalanista i mirar més cap a Catalunya i no tant cap a Madrid.
ICV-EUiA. Què vol dir tot aquest galimaties de sigles? Haurien d’assumir amb valor el paper de partit autèntic d’esquerra moderna. El verd ja està molt assumit per tothom, no cal fer bandera quasi única d’aquest ecologisme.
I el PP, avall. Se’m nota una certa animadversió?
I que consti que no soc cap “pitonisso”.

Pedra, camions i flors.

2008-03-04T16:40:00.037+01:00

	Nosaltres tan feliços parlant de la boira i dels ocells del Maresme, i la finestra de l'Onyar ens reclama la seva atenció. Fa poques hores ha caigut una pedregada espectacular a la ciutat de Girona. En Miquel l'ha capturada per nosaltres. Gràcies!
	A part, des de fa dies que hi ha uns camions que treballen a la llera del riu. Algú sap què hi fan? En qualsevol cas, aquestes són dues imatges poc freqüents a la nostra mirada quieta al riu i quedaran de primera a la col·lecció. La finestra de l'Onyar ja té poc més d'un any de vida, i encara viu sorpreses. Com la vida mateixa.
	O com els narcisos que amb la caloreta de fa uns dies han volgut renéixer allà mateix on van adormir-se l'any passat. No els esperàvem... Pedra d'hivern, camions feiners i flors de primavera. Una bona barreja. El que sigui per esquivar la tentació d'entrar en campanya electoral...