Pocamandra

JENIFER, la cançó de l'estiu?

2011-06-14T16:13:00.012+02:00

Entusiasme univerSalt

2011-06-14T13:24:00.000+02:00

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble. I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt, el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al facebook.

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial: És mentre pensem les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Ni la Chacón ni el Rubalcaba, BERNARDINO LEON GROSS

2011-05-21T14:25:00.008+02:00

Per tant, ni Carme Chacón, ni Alfredo Pérez Rubalcaba serien els candidats a la presidència d'Espanya pels comicis de l'any que ve.

Segons Daniel Estulin, expert investigador del club Bilderberg, Bernardino León Gross, membre del club Bilderberg i actual secretari general de la presidència de l'estat espanyol, seria el candidat del PSOE a les properes eleccions estatals.

Mentrestant els nois de el Pais, amb el seu director del grup Prisa, Juan Luis Cebrián al capdavant, per cert també destacat membre de l'elitista club, ja va fent la seva campanya en favor d'aquest "chico de oro" dels socialistes.

Si aquest home arriba a obtenir la candidatura contra tot pronòstic, i encara més bèstia, la presidència, la teoria de la conspiració seria un fet irrefutable.

El món però, camina molt de pressa. La nova "revolució" que estem vivint aquests dies anomenada de les xarxes socials, dels indignats, dels nous llibertaris potser molts, dels àcrates potser un pocs més, etc., a hores d'ara, 21 de maig a les 14:00 no sabem fins a on arribarà. En aquest moment ja són centenars de ciutats de tot el món que s'han adherit a aquest moviment que fa dies va començar a l'estat espanyol.

Potser, amb aquestes protestes, aconseguim desemmascarar els autèntics culpables d'aquesta crisi teledirigida. Banquers, financers "experts", grans empreses multinacionals, alguns mitjans de comunicació que dominen els tempos i la intensitat de com es dosifiquen les notícies, i per fi el polítics per deixar-se arrossegar per aquests deliqüents.

Per això, d'aquí a l'any que ve que són les eleccions al govern d'Espanya, ja veurem com evoluciona tot plegat. Si guanya la supremacia dels ganster mondials, sens dubte el candidat guanyador serà l'amic Bernardino.

Què diuen per la xarxa?

2011-05-19T11:52:00.001+02:00

Una servidora avui està contenta com un gínjol per què ja sap el truquillo per saber respondre allò de:

i què diuen per la xarxa?

Confesso que no acabava d'entendre com s'ho feia la gent per estar al cas de totes les piulades o fisbucades i m'imaginava els periodistes de l'ARA subscrits com a amics de mig món per poder publicar-ne aquella tria tan curiosa que posen al seu diari. Nooooo tontaines! No cal ni donar-se d'alta al twiter! Els de Google, ja han pensat en tot, i per aquells que només volem mirar uns minuts i no necessitem ficar-hi cullerada, ens ho han posat ben fàcil. El truco es diu : temps real, i es una opció del cercador! Ole ole... pots veure que diuen pels 'puestus' del tema que tu vulguis. Una pèrdua de temps de les més curioses i genials.

Ja sé que he descobert la sopa d'all, i que molts us en deveu ben riure, però, tan me fa; també sé que a més d'un altre despistada o despistat com jo els agradarà saber-ho. O sigui que ara vaig a veure què diuen per la xarxa, a temps real, o pels blocs o per tot això que he descobert obrint aquesta pestanyeta [Més] de can google... ja en faré poca de feina!!!!

mmmm i què hi poso per començar? Movimiento 15-M? Indignats a la plaça Catalunya? Acampada per la dignitat? Diria que hores d'ara, ningú de parlar del forat de la capa d'ozó que ens havia d'eliminar del planeta! Veiam, veiam....

ERESUS CINNABERINUS

2011-05-07T18:40:00.059+02:00

Aquesta maravella és la veritable raó de la meva absència de tant de temps sense aparèixer per el blog.
Tot aquest temps he estat preocupat cercant un depredador que es mengés els milpeus que invaïen casa nostra.
Ara, ja puc dormir tranquil!
Tenim una aranya que és capaç de menjar-se un bon grapat dels milpeus els qual varen ser una plaga fa un parell d'anys.

De moment, aquest any, sigui per la Eresus cinnaberinus o per el que sigui, no es veuen tant com anys enrere.

Viu arreu d'Europa central i del sud, encara que hi ha països on està protegida, i d'altres com ara el Regne Unit que estan en seriòs perill d'extinció.

Classificació dins del regne animal :

Phylum: Arthropoda
Sub-phylum: Chelicerata
Classe: Arachnida
Ordre: Araneae
Família: Eresidae
Gènere: Eresus
Espècie: cinnaberinus
Nom científic: Eresus cinnaberinus

En bici pel tram baix del Ter

2011-05-03T14:10:00.009+02:00

Aprofito l'encertada eficàcia de wikiloc (un gran lloc!!) per deixar aquí el rastre de dos dies de bicicleta. Ja era hora! Finalment ens vam decidir a deixar l'hereu tot un cap de setmana i vam agafar les bicis. Com que tampoc calia arribar a casa destrossats, vam escollir una ruta senzilla i recomanable i la vam fer en dues etapes. Vam enganxar un cap de setmana estiuenc i l'absència de vent a l'Empordà ens ho va posar fàcil. Sense vent, l'Empordà no llueix el seu millor vestit de colors però els fruiters florits, l'altiva silueta del Montgrí i el Ter que vessava com mai d'aigua, van fer que la ruta fos estupenda. A la Gola del Ter, infinites canyes, tones i tones de fusta seca, evidenciaven les ultimes llevantades i els primers banyistes de sol jeien com sargantanes. Era el 9 i 10 d'abril; van ser dos dies curts de repòs esportiu i paisatgístic al bell ritme improvisat d'adult no emmainadat. Hi tornarem aviat que això nomes és el començament ( gràcies avis!!)

>> Aquí l'enllaç per veure bé la ruta i baixar el track

Opinionitis

2011-03-29T21:31:00.001+02:00

El cap de setmana compro algun diari en paper i em dura tota la setmana, o més. Avui m'he ensopegat amb un bon article de Salvador Cardús a l'Ara de diumenge passat on deixa anar que -cito textualment- "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió". Ostres! Hi estic tan d'acord que em quedo parada i tot. Del paper passo a la xarxa i descobreixo el debat generat ja fa alguns anys per Gregorio Luri amb L'escola contra el món (La Campana, 2008). Ostres , un altre cop!. Enlluernada amb la sonoritat del terme opinionitis, no m'atreveixo a escriure res més, però com que us convido a pensar-hi (no cal que opineu!) aquí deixo l'article (Els articles ,vaja, que sembla que el reciclatge d'opinions vigents al llarg dels anys , i dels diaris, no és pecat mortatl i és vàlid per arribar a la gent...)

Opinionitis (Salvador Cardús, diari Ara, març 2011)

Opinió contra consiència (Salvador Cardús, diari Avui juny del 2010)

No m'agrada

2011-03-22T15:40:00.001+01:00

A l'Ajuntament de Girona han penjat això a totes les portes dels ascensors i per assegurar-se que tothom ho vegi, també ho han clavat, ben gran, a terra. No m'agrada gens. Si posés: estalviem energia, puja per les escales si pots, que no tenim un duro, ho trobaria molt millor.

No, no m'agrada gens, que l'administració em digui que em convé fer exercici, o que em posi a l'ombra quan fa sol ( i que begui aigua!) o que no em tiri al mar si hi hi ha unes onades gegants. Què se n'ha fet de la responsabilitat individual dels adults? Quina societat estem construint amb aquestes campanyes? Després passa el que passa: cau la nevada del segle i alguns ciutadans confiats ens llancem a la carretera sense cadenes, inconcientment creguts que la MAMA-ADMINISTRACIÓ ja vindrà a netejar la neu i a portar-nos el sopar al cotxe si es fa de nit. No anem bé!

abusos hipotecaris

2011-03-08T16:31:00.004+01:00

Avui, dia de la dona treballadora, m'he agafat temps per fer una de les coses d'aquella llista infinita de coses pendents que subscric com a dona treballadora amb un crio de 2 anys:

- denunciar el Banc per quedar-se'm uns quants calerons cada mes de forma abusiva i il·legal!

M'explico: Jo formo part de la ciutadania pringada que té una hipoteca amb una clàusula sòl o terra, que vol dir que encara que l'euribor baixi i baixi, la teva quota no ho fa. Això es va portar als tribunals (que la ciutadania està pringada però no és tonta del tot!), es va guanyar i des del setembre de 2009 és una pràctica il·legal. Avui he començat a moure els papers per afegir-me a la causa dels que volem recuperar el que ens roben cada mes. (aquí i aquí hi trobareu tota la informació) . Ho guanyarem.

(sí, oi?)

2011-02-20T18:02:00.000+01:00

Aquestes dues gallines són molt velles i si no m'equivoco entre les dues no han fet més de cinc ous en tot un any. Vist així, podríem dir que són la ruïna, ja que blat de moro en mengen cada dia se'ns falta, i en temps de crisi com els que corren, fins i tot em podria qüestionar la rendibilitat del geriàtric animal que tenim a casa (us estalvio la impactant fotografia de la pobre gata amb càncer a la cara...). Per sort, a casa, la vitalitat de l'hereu que ja té dos anys ben complerts, ens manté ben lluny del concepte de geriàtric, i una servidora ha descobert que s'ho passa de primera jugant, fent construccions i pintant, per dir alguna cosa. Sempre comencem tots dos, però quan me n'adono el milhomes ja ha canviat d'activitat i jo m'entretinc encara, ben divertida, aixecant peces de fusta o estampant de vermell una ouera amb colors de cera. I vés per on, que em trobo encaixant el tòpic de que els fills et canvien la vida... fins en els més estúpids detalls. resulta que m'encanta fer equilibris amb les peces de colors... Abans escrivia més al pocamandra; ara ja sabeu què faig quan no sóc a aquí! Consti que jugant jugant, el cap sempre barrila, i tinc desenes i desenes de 'posts' escrits mentalment pel cervell que no han arribat mai a veure la llum. I es que les construccions, donen molta feina!. En fi, tornat a les gallinotes, ningú amb negarà que viuen com reines. Al sanatori del Maresme, quan els ametllers floreixen, l'alegria arriba fins a dins dels galliners. Ni que siguin geriàtrics.

En pau i bé... premi pocamandra

2011-01-25T12:20:00.000+01:00

Visita virtual a Salt a Vistes360.com

A Salt jo hi vaig créixer en pau i bé i em consta que ara les meves nebodes , trenta i tants anys més tard, fan el mateix, malgrat els embolics dels darrers dies. Em sembla que viure en pau i bé, no es demanar massa i per això em vaig sumar als saltencs que dissabte van sortir al carrer per dir-ho ben alt però sense crits ni histerismes (la marcha de la buena fe). Em consta també que des de Salt en volen dir moltes més de coses ben alt i sense crits, però amb un clam que espera respostes. No és hora de repassar tantes coses que s'han fet malament en aquest poble, moltes, des de fora el poble. Es l'hora de decidir com ens en sortim. A Salt i a tot arreu on la delinqüència de la gana està fent forat. Jo no les tinc aquestes respostes, però des d'aquests improductiu blog sense audiència, atorgo el segon premi pocamandra als organitzadors de la manifestació de dissabte. En van saber molt. Cal molt més que poca mandra per fer el que van fer: encarrilar cap al clam unànime (manifest de la manifestació), les ràbies contingudes d'un col·lectiu que conviu bastant desconcertat. I ho van saber fer en benefici de tots. Enhorabona! Jo sóc dels que penso que sí servirà d'alguna cosa.

I publico això amb aquesta panoràmica tan estupenda de can 360º per demanar a tothom una visió prou panoràmica de tot plegat per tal que es pugui arribar ben aviat a les solucions individuals que sumen i fan poble.

Nadal a la xarxa social

2010-12-21T14:24:00.000+01:00

Ara diuen que el nostre Nadal és digital. Jo espero que el meu tió sigui fet de fusta i óssos com sempre i em proposo no passar el primer minut de l'any enganxada als SMS (no sóc twitera, però algun any m'he SMSejat més del compte...). De totes maneres com que m'agrada molt aquesta felicitació de Nadal que he rebut, l'enfilo al Pocamandra i que volti per la meva petita esfera social. La trobo ocorrent i fresca. I digital és clar! No és que m'entussiasmi la idea de fer publicitat però penso que la creativitat mereix els seus premis.

Gaudiu del vídeo sinó l'heu vist encara i de les festes de Nadal. Gaudiu-ne a la xarxa i a terra ferma on els petons són més calentons i els torrons mes dolços.

Bon Nadal a tots

Les dones fa 70 anys o "Ponte en sus zapatos"

2010-12-03T11:52:00.000+01:00

M'envien això per correu electrònic amb una noteta que diu: "Así era en 1943. No es ciencia ficción".

M'encantaria saber d'on ha sortit. Algú ho sap?

Per si us heu quedat mudes i muts aquí us deixo alguna de les coses que m'han passat pel cap i espero els vostres comentaris...

RushmoreCasino Encuesta betway casino Casino mecca bingo

Emprenedors públics

2010-12-02T12:24:00.016+01:00

Amb aquest títol no faig un joc de paraules. A casa nostra tenim la sort de disposar d'una bona colla d' emprenedors que no estan guanyant calerons a cabassos a l'empresa privada. Sota el nom de "l'administració catalana" hi penca gent molt vàlida. Parlo de la quantitat de tècnics de tota mena, gestors, administratius, mestres, periodistes, bombers, metges, informàtics, publicistes, etc etc etc a qui ni la Coppulo ni en Cuní entrevistaran mai. Són gent que fan la seva feina tan bé com poden i més, que treuen calés de sota les pedres per tirar endavant projectes de millora de vint-i-cinc-mil coses diferents que ens afecten a tots. Parlo de gent que penca perquè les coses funcionin, per no quedar estancats. Parlo de gent que tira endavant la part administrativa del país al marge de tots els polítics. Parlo d'aquells que saben avançar-se al ritme del parlament i fan arribar la innovació a la nostra administració i lluiten cada dia perquè els serveis públics funcionin. Molts penseu que no funcionen. Segur que no ho fan prou bé. Segur que altres èpoques han anat millor. Segur que moltes coses. Però segur que si haguéssim d'esperar les decisions dels polítics, el padró municipal encara es consultaria en una llibreta i les videocoferències metge-pacient no haurien arribat a cap hospital public. Potser exagero, però darrerament em rebenta sentir parlar contínuament dels emprenedors joves que munten empreses a partir d'una idea molt bona i sembla que han de salvar el món. Els emprenedors joves que munten una empresa, el que volen és fer calés, no fotem. Que acabin donat feina no és més que un bé col·lateral. Quan la super idea no doni pasta, tothom al carrer. Ep, no em carrego a ningú. Visca els empresaris entusiastes, si son honrats. Visca! Però, per favor, que visquin també els que fan el mateix (tenir idees i capacitat per executar-les) a dins l'administració. Visca la gent que tira endavant projectes essent coneixedors que no faran créixer la seva nòmina. Els emprenedors públics existeixen i mereixen ser valorats.

Potser m'equivoco molt. En qualsevol cas, ara que estem de vaques flaques és quan es posarà a prova realment la vàlua dels nostres tècnics. No hi ha calés i s'ha acabat d'externalitzar-ho tot. Ara és la hora de la veritat. Si la gent és bona, la feina sortirà endavant sense contractar empreses externes. El resultat, no obstant, em resulta confús perquè, ara per ara, dels emprenedors públics en viuen moltes, moltes, empreses privades... Perquè se'ls valora tan poc, doncs? Quin embolic!

Consti que això no és una pataleta contra l'aprimamenta l'Administració que ha anunciat qui serà el nou president. Tot això em bull pel cap des que van retallar el sou als funcionaris...

Que no saps a qui votar?

2010-11-18T13:23:00.018+01:00

Ei, si sou d'aquella gent que no té clar qui votarà i no teniu cap ganes de llegir programes electorals, ni us interessa massa tot plegat, però no voleu (encara) tirar la tovallola perquè d'alguna manera us sembla important anar a votar ni que sigui per tal que tot plegat no ho decideixin quatre gats... us pot anar bé aquest enllaç que m'han passat (gràcies Mariona):

És un qüestionari d'auto-ajuda pels cagadubtes davant les urnes. Pocabroma que està dissenyat amb seriositat . Proveu-lo sobretot si no heu llegit ni escoltat encara, cap programa electoral. No sigui que us sorprengueu.

Ho trobareu aquí >> I a qui coi voto?

Consti que a mi no m'ha anat massa bé doncs m'ha sortit un empat en tres partits i diria que només en puc votar un, que això d'ajuntar-se de tres en tres ja ho fan ells solets sense preguntar-nos res!. Però vaja, potser que el torni a fer a final de la campanya a veure quines coses de la propaganda electoral han quallat subliminalment en mi amb gran satisfacció dels directors de campanya. O potser que esperi a la versioó avançada del qüestionari, a veure si la formulen menys simple i dirigida a cagadubtes de grau enrevessat.

Caiacs a l'Onyar urbà

2010-11-16T13:32:00.013+01:00

No hagués pensat mai, que veuria el meu tros de riu navegable, i vés per on, no sé sap mai. Aquest diumenge al matí, dos caiacs o piragües o canoes o el que sigui, van embarcar-se alegrament aigües avall. Cap al Ter? Cap al mar? Ni idea. M'hagués agradat seguir-los i verificar si passaven per sota la plaça Catalunya... Segur que sí. Les carpes i els ànecs encara deuen al·lucinar . Com jo mateixa, des de la finestra, la finestra de l'Onyar que ja comença a ser una col·lecció més que curiosa de retalls màgics d'aquest tram de riu canalitzat. Amb els caiacs, hi poso la nota de color esportiu que hi faltava.

Benvinguts a la col·lecció senyors del caiac!

En Millet per Barraques

2010-10-30T15:47:00.009+02:00

Aquests últims anys, com qui diu, he deixat de banda el tema de sortir a la nit i ballar pels bars que toqui. O sigui que no estic gens al cas, ni d'on s'ha d'anar ni de quina hi música hi sona. Per aquest motiu ahir, que les Fires de Girona em van desenmandrar i amb les meves amigues més juràssiques vam 'trepitjar Barraques' vaig sorprendrem ballant al so dels calés d'en Millet, de la trinca o de múltiples bandes sonores de la independència de Catalunya. No cal que us digui que m'ho vaig passar pipa... i mira, ara he buscat alguna de les cançons... no fos que ho hagués somniat. Aquí us deixo el vídeo den Millet per si no l'heu vist. Coses del pocamandra.!

Esmorzar

2010-10-06T11:25:00.010+02:00

Un esmorzar tranquil, una mica de sol a la finestra i una personeta petita malalta que t'obliga a quedar-te a casa per vetllar-li la febre. Un dia sense rutines laborals. Un dia per posar-ho tot a segon terme. Un dia per atrapar les ombres i deixar que la seva màgia esdevingui una empremta més a l'inabastable arxiu digital dels nostres records. Un dia per penjar una foto al blog i salvar-la de l'abandó del disc dur on s'hagués perdut víctima de les rutines laborals, la desídia i la pròpia acumulació d'instantànies . Un dia , doncs per agrair el dia que vaig començar aquest blog... que m'obliga, a tenir dies per atrapar ombres i altres bestieses estupendes.

Però esperem que només en sigui un, de dia, eh petitó?

Endreço les sandàlies

2010-09-23T11:17:00.014+02:00

Es ben sabut que, qui més qui menys, quan arriba el temps d'endreçar les sandàlies i la 'vuelta al cole', es fa algun que altre propòsit (com aprendre anglès, fer esport, fer l'amor més sovint o el clàssic deixar de fumar o de devorar xocolata fora d'hores). Doncs jo també pico i aquest setembre em proposo escriure al pocamandra més sovint. Un cop per setmana. Va, no, un cop cada quinze dies, que si poso el llistó tan alt, kgd!. Ho faré? Ja m'adono que no sóc l'única que tinc un blog mig abandonat. Molts dels qui seguia fa un parell d'anys quan vaig començar també han afluixat la producció. Em diuen que la gent corre pel facebook i que el blogs agonitzen. Ohhhh... Confio no fer servir això d'excusa: de moment, endreço les sandàlies i penjo l'skyline de Barcelona que treia el nas darrera la tèrmica de Badalona, des de l'Hotel Vela fins la Sagrada Família, l'endemà d'una bona tempesta de final d'estiu. La foto la vaig fer dissabte passat des de la platja d'Ocata quan barrinava tot això dels bons propòsits de temporada i m'acomiadava de les vacances. Adéu-Ciao caloreta!

Hi havia una vegada...

2010-07-08T12:31:00.019+02:00

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

Dedicat als que tenen raó.

2010-07-08T12:09:00.006+02:00

A la Plaça Josep Pla de Girona, els llibres volen tocar el cel a l'ombra dels edificis. El monument és de la gironina Pia Cruzet i m'agrada encara que sovint la deixadesa fa que sigui un urinari i més aviat hauria de impedir-ne l'escalada lliure al meu fill.

I amb aquesta foto, faig feliç (aquella felicitat taaan aaaaample que ens atrapa quan tenim raó) a tots aquells que ens dèieu que el pocamandra es dissoldria amb l'arribada de l'hereu. Si , estimats, la producció ha baixat en picat però aquí estem.

Bon estiu!!!

Girona decideix.

2010-04-08T11:47:00.015+02:00

Com que em fa bastanta ràbia, que no es parli gaire del tema... deixo aquí un dels vídeos promocionats de la consulta per la independència del proper 25 d'abril. A Girona, a Teià... i a molts d'altres punts de Catalunya, anem ampliant el mapa de municipis que voldrien veure una Catalunya sobirana. Perquè sí, perquè això va en serio encara que hi hagi qui vulgui que no se'n parli massa... no fos cas... no fos cas que què? Ja és la quarta vegada, que es pregunta al poble si vol o no vol la independència. De moment són pocs els que diuen que no. A veure què passa el 25. Sóc optimista. Mica en mica...

I si teniu vint minuts per jugar amb el tema i us ve de gust posar-hi narrativa cinematogràfica i tot, us agradarà veure aquest curtmetratge: Acte d'estat.

Ah.. i recordeu que si el 25 d'abril no hi heu de ser, hi ha un munt de possibilitats per votar anticipadament! A Girona feu un cop d'ull aquí. No hi ha escusa...

Sorpresa o indignació?

2010-03-16T13:24:00.016+01:00

Una setmana (o més!) sense llum és per estar indignat. O i tant! Unes hores, o fins i tot una nit, a la carretera sense poder avançar sota una nevada brutal, potser no ni ha per tant.

Algú s'enfadarà amb mi, però jo, que també em vaig quedar tirada i que vaig escriure la meva sorpresa de no veure mossos ni llevaneus per la NII durant hores i hores... vull manifestar precisament això, que em vaig quedar parada ( en els dos sentits de la paraula). Jo creia que el meu país era més potent, i ara sé que estem a anys llum de tenir llevaneus de sobres per cobrir la Costa Brava o de tenir personal de sobres per portar el sopar als cotxes que no tenen cadenes. Sí , com em va dir una bona amiga... " tu al·lucines de pensar que et pots ficar a la carretera nevant sense cadenes, i creure que podràs fer 100 km sense que et passi res. Ni que sigui una nacional!". Quanta raó que té. Potser tot arribarà... però a Catalunya encara hem de pedalar molt i, sincerament, com també em diu una altra amiga (aquest dies les tertúlies espontànies van a tope!), a casa nostra tenim, de moment, altres prioritats. Segur que si ens pregunten si és millor gastar els calés en llevaneus o en millorar els hospitals... molts no dubtaran. Ara bé, i aquí hi fica cullerada molta altra gent ( allò de les tertúlies que deia abans)... "sí si, però amb la pasta que ens costa l'exèrcit o els polítics... ja podríem tenir més inversió en organització en cas de caos!!!". També tenen raó, oi?

Una cosa que em va sorprendre molt i (indignar una micona) es que la ràdio semblava el telèfon de l'esperança... Som un país de ploramiques?? Crec que no, però per com van conduir els programes les nostres principals emissores de ràdio aquelles 10 hores que em vaig quedar al cotxe... ningú ho diria. És una opinió molt personal, però em temo que els nostres locutors, últimament, els puja l'adrenalina ( i l'audiència) fotent canya al govern i a tot quisqui. És molt fàcil posar-se al cantó del que necessita que l'escoltin... però jo hagués preferit sentir com es promovien les trucades del tipus: "Soc aquí, puc fer això i allò... si hi ha algú que necessiti ajuda, que truqui a aquest numero"...

Tot aquest rotllo i la critica a la ràdio, ve de que ahir dilluns dia 15, en Manel Fuentes, va acabar la seva editorial (que sempre 'fot molta canya', i a tots ens agrada molt ), ... dient: "Algú ha pensat en netejar els boscos?" Doncs, si senyor! Molta gent hi ha pensat. Que no tot està tan malament, què carai! Tot el cap de setmana he vist el ADFs amunt i avall netejant obrint camins ( oju que la majoria son voluntaris). I tota la setmana que he vist pencar una administració local ( i estigueu convençuts que la majoria ho han fet - les que tenien llum al menys-) , trepitjant terreny per inventariar el desastre i planificar les neteges que ens han de salvar del foc. Abans que el senyor Fuentes, molta gent hi havia pensat. O i tant! Quan és té tanta audiència, no em sembla just fer creure segons què a la gent. No s'hi val.

I penjo aquesta imatge (que he robat aquí - un lloc ben curiós- ) per que sóc conscient que he fotut un rotllo que t'hi kgs! (em perdoneu?), però també i sobretot , per dedicar-la a tots els gironins que estan o han estat hores i hores ales fosques. Aquest paper de cul es fluorescent , el trobes encara que les torres elèctriques del teu país es desfacin com la mantega!!!

Finestra blanca

2010-03-13T17:50:00.023+01:00

Una de les coses més bones de quedar-me a atrapada a la NII i acabar reculant cap el pis de Girona , ni que fos de nit i a les fosques, fou se'ns dubte, que els meus ulls ( i la meva càmera) no es van perdre la finestra de l'Onyar, blanca sota el sol incipient del matí. No podia deixar de penjar alguna fotografia i les les dedico al Xarnego, que d'alguna manera, me les reclama en el comentari de l'escrit anterior... i així aprofiteu per veure les fotos de Girona blanca al seu bloc Mediterrani. Bé!

La meva nevada

2010-03-10T13:43:00.013+01:00

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

Interessos variables

2010-02-11T13:08:00.012+01:00

Ja m'estranyava que l'euribor estigués tan baix i els bancs no fessin manifestacions en contra les baixes quotes d'hipoteca. Hi ha truco. Al menys en el meu cas. En el meu contracte del crèdit hi tinc fixat un interès variable mínim del 2,75%. L'euribor d'avui a 1,299 és molt bonic, tan petit, però no toca. A mi, no em toca. Recordo perfectament la cara del senyor del banc quan negociàvem els números de la hipoteca i li vaig regatejar un 3% mínim perquè en aquell moment estàvem al 2,9. Em va deixar anar: - "Per això no pateixis, fes-me cas, que mai baixarà tan avall. Va, et poso un 2,75%". I jo tan contenta. Mentiders, aprofitats!!!

Optimisme global

2010-01-14T12:45:00.022+01:00

Fa uns dies, vaig ensopegar amb aquesta entrevista a la Vanguardia: Optimisme Global. I mira, em va enganxar. Ras i curt, va d'un actor català que predica que el món no està tan malament i que els humans som genials. A alguns us semblarà xerrameca o demagògia o qui sap què, però el cas és que a mi, em va agradar. Com a opció vital, com a corrent ideològic, com a recurs davant algunes confusions globals, em faig una mica meva la idea i me la guardo com una carta a la màniga en la recerca de respostes. Per què no? Consti que no he llegit el llibre, ni he vist l'obra de teatre, que tot just acabo de remenar una mica pel seu web, i que sóc conscient que faig propaganda sense contrastar la informació (llicències de tenir un blog sense públic massiu) ... i consti també, que em reservo el dret d'esborrar-me des seu facebook en qualsevol instant ( tot fos tan fàcil!). Ara per ara, aparteu els derrotistes i els pessimistes, que l'optimisme global s'obre camí. No el veig gaire global, que diguem... però no descarteu res.

I la imatge? Optimisme i embaràs va lligat , no? Doncs aquí deixo la meva ex-panxa ( que ningu s'esveri que no anem pel segon!) amb una nota de color a la (tan oblidada) finestra de l'Onyar...

---------------------------
PD: Estic tipa del spam que m'entra en aquest post. ( algú sap perquè???) Bloquejo la possibilitat de fer-hi comentaris, a veure si fem net.

Arran de terra

2010-01-01T17:50:00.016+01:00

Aquest és el meu fill. Fa unes setmanes que va fer l'any i ja arriba al tercer graó de l'escala. Li sobra alçada per recollir el correu de casa. Amb aquesta foto faig el meu "homenatge" a la ment privilegiada que va dissenyar projectar-construir les bústies del nostre edifici a Girona. Arran de terra. Diu en Llach: "Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo ..." - i no parla de bústies de correu, ni molt menys, però amb tot això dels renecs, sempre em surt aquesta cançó quan m'ajupo a recollir la correspondencia.

En fi, vull començar l'any amb més entusiasme i per tant, d'aquesta foto em quedo amb el meu petit que no para de créixer estupendo i, com tots els nens, és tot un missatge d'alegria. L'alegria de les coses mes senzilles i boniques del món. L'alegria que tots tenim per aquí dins, en aquell nostre raconet que sent i viu com un infant. (el tenim, el tenim...)

Us desitjo un bon any a tots. I de la premsa de Salt, us deixo aquest bonic i optimista missatge-crònica per encarar la dècada amb tot allò bo que podem aprendre dels nens ( i és que estic mono-temàtica, ho sento) !

Tinc un SÍ

2009-12-14T20:31:00.013+01:00

Jo tinc un SÍ que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un SÍ a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un SÍ esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un SÍ; un SÍ entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un SÍ a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un SÍ per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un SÍ a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un SÍ per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un SÍ romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un SÍ d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... SÍ, ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un SÍ impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!

Mandarines podrides

2009-11-26T11:25:00.023+01:00

Heus aquí una de les cares fastigoses de la Natura. No sé pas si aquestes mandarines pateixen de crisi, de grip A o de corrupció. Afortunada ment, no són una plantació arruïnada de fruiters, ni crec que hi hagi cap fruticultor rellegint les clàusules fitosanitàries de la seva assegurança. Són arbres ornamentals. De carrer. M'hi he fixat, no pas pel goig que fan sinó que m'ha atret l'abstracta repugnància artística que llueixen. No voldria estar a la pell del tècnic de 'parcs i jardins' del poble on viuen, ni voldria haver de passar pel mateix carrer quan caiguin. Les he retratat perquè creia que la fruita podrida era exclusiva de la part de sota d'algunes caixes als supermercats, o de la fruitera oblidada tornant de vacances, i m'ha fet gràcia tota l'estampa del carrer 'podrit'. També m'han fet una mica de llàstima, les pobres mandarines... probablement viurien més felices a alguna altra banda. El que ja no tinc tan clar, és per que carai, després de tants dies de sequera, he decidit fer un 'post' al Pocamandra d'això. Com si la crisi, la grip A i la corrupció no donessin per literatura més afortunada!

Una nina que mama ...

2009-10-15T10:32:00.021+02:00

Jo dono el pit al meu fill que ja té deu mesos perquè ho puc fer sense problemes i em resulta molt normal donar-li la llet que produeix el meu cos (sembla màgia potàgia - us ho juro-!) en lloc de comprar-la. A més a més, és ben sabut que té molts beneficis i és fàcil entendre que abans que s'inventesin els biberons, la canalla també creixia i, de fet, ho fa ben maca al mig món on no arriba la llet en pols. Això no vol dir que no pensi que els biberons van permetre al seu moment la introducció de la dona al món laboral i que, de fet, sort en tenim les dones i tots plegats de tota la 'industria del nadó' per muntar famílies al món accelerat del que gaudim (si, si gaudim... que a mi m'agrada). Amb això vull dir que odio els que pengen etiquetes PRO-TETA i CONTRA-TETA. De fet odio les etiquetes... Jo soc partidària que tothom tingui informació i que després faci el que vulgui (o pugui... que no sempre és lo mateix). I d'aquí ve aquest post. Amb tota la campanya d'afavorir la lactància materna que d'uns anys ençà s'està portant a terme, ja ha arribat a les botigues la nina que mama que penjo en el vídeo (no us perdeu el rot final!). Ja era hora? No ho sé. Admeto que em resulta xocant... però penso sincerament que es tracta precisament que ens deixi de resultar xocant. Hi ha ninos que caminen, que parlen, que fan mocs, que gategen... I hi ha jocs per cuinar, per rentar, per vestir,... Sí, penso que un nino que mami pot normalitzar el tema de la teta (tan amagat al món comercial perquè no genera consum). I dic normalitzar, perquè no és normal que algú com Josep Maria Fonolleres, publiqui així de passada (i crec que sense rumiar-ho massa) que "hi ha un enorme dipòsit de perversió" en veure una nena jugant a donar el pit. Apa! Realment, no, no em sembla normal associar l'alletament i el sexe. Algú em dirà... "-Si home! I què més! I per quant les nines i ninos que follen?" Bfffffff... Canviem de tema?

La grip A fa olor de negoci, no?

2009-10-08T13:29:00.010+02:00

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

De Senyor a miserable

2009-09-29T11:27:00.021+02:00

Millet Millet... ens has ben enganyat a tots! (o a tots els que no hi sucàvem, és clar!). Em pregunto quanta gent, aquests dies, deu haver dir pensant en tu - "La mare que el va arribar a parir!". La Marina Rosell va suggerir-te per la radio que et llancessis daltabaix de la Pedrera... Sembla doncs, que molts et volen veure ben esclafadet. Com més va, més indignats estem tots els catalanets de com ens l'has fotuda. L'has feta de l'alçada d'un campanar (d'un Palau, en aquest cas). Però tranquil, ja sé que estàs penedit, i que t'adones que t'has equivocat i que miraràs de reparar tot el dany que has fet... Per això, perquè dius que vols ser un bon noi, a mi m'és ben igual si vas o no vas a la presó. Jo et desitjo un insomni perpetu. Però perpetu perpetu, eh? Que no puguis aclucar l'ull mai més, bandarra! I com que dubto molt que la mala consciencia et tregui el son ( més que res perquè se n'ha de tenir de consciència!) se m'ocorre que seria divertit que algú muntés una bona cassolada prop del teu coixí . No sé... jo, si fos cantaire de l'Orfeó potser organitzaria unes bones serenates al teu balcó un llaaaaarga temporada. Tens alguna cançó enfadosa preferida...¿?. No ho faré, perquè jo si que sóc bona gent; però mira, només d'imaginar-m'ho ja m'ho he passat bé.

Ara en serio. Això d'aquest paio, en Millet (ni Senyor ni punyetes!) em cabreja molt. Per molts motius i no especialment per l'honor català i el respecte a les institucions... no. Em rebenta igual un mentider ficat a un ajuntament petit que ficat a una multinacional. Ficat a la famíla Simson o a la burgesa-burgesia. Tan se val. Un porc mentider sempre em fa ràbia i molta, molta més, quan, com és el cas, l'engany posa sobre la taula les misèries de nostra societat: "Els diners no es fan pencant"; "Si ets llest pots enganyar a tot quisqui més de trenta anys i cap problema"; i "No et pots fiar de ningú".

No hi ha escusa Millet. O potser és que això teu i de la teva familia és un problema de fracàs escolar o de famila desestructurada i a la premsa li ha passat per alt? A cagar a l'era!

(imatge: http://www.elpunt.cat/imatges/15/13/alta/780_008_1513103_8dfbcc74f5a3cff2ead5b75dd044240a.jpg)

Endreçant el món...

2009-08-06T17:11:00.015+02:00

Avui m'he ensopegat amb aquesta pàgina web que m'ha fet gràcia. Diu que si alguna cosa no rutlla al teu carrer, ho poses aquí i ells es cuiden d'avisar a l'ajuntament. Funciona? Ni idea. Desconec el seu èxit (i en qüestiono la utilitat) però reconec que la idea m'atrapa. I no es que m'entusiasmi com a solució de res, no... jo sóc dels que penso que cada administració ha de tenir el seu propi portal de participació per encarrilar les queixes (i alegries!) ciutadanes. Però com que això no sempre està a l'abast dels qui 'arreglen els carrers' qui sap si un portal global és una bona cosa. Ho haurem de veure. De fet a Anglaterra hi funciona ja el Fix My Street que sembla ser la inspiració d'aquest.

El que m'atrapa de la proposta es constatar com les eines de posicionament (o és geoposionament?) de l'anomenat web 2.0, (en aquest cas el google maps) van fent forat en els portals d'Internet i arriben cada cop a més gent. Ja fa temps que s'ha superat allò de "si no surts al Google no existeixes". Ara, qualsevol iniciativa web amb cara i ulls ha de permetre situar el que sigui sobre un mapa. En les recerques internautes, la pregunta, "sí, però a on?" ha passat a tenir una importància cabdal. Com en la vida mateixa.... de res em serveix saber que tinc un llibre estupendo, si no tinc ni idea d'on para. Es una qüestió d'ordre pràctic. En aquest sentit, ja fa temps que penso que Google ens està 'endreçant' el món. (però d'això millor m'enrotllo més un altre dia...)

La parra i la lluna

2009-07-14T16:07:00.007+02:00

A vegades estem a la lluna, que vol dir que estem distrets sense parar atenció. En castellà n'hi diuen 'estar en la parra' al mateix fet d'estar despistat i no assabentar-se d'alguna cosa. Bé, de fet, no sé si les dues expressions volen dir exactament el mateix, ni si les dues es poden traduir literalment i són vàlides tan en una llengua com en l'altra.

Sigui com sigui, el dia que vaig fer aquesta fotografia no em vaig distreure. Recordo que estava relaxada, absent i tranquil·la gaudint sense fer res d'un vespre del mes de juny però quan la imatge em va atraure i em va captivar, em vaig aixecar per fer allò tan tontaines de voler-la capturar. La càmera em va defraudar com tantes vegades, però ara que l'he retrobada entre el 'desordre de l'ordinador', la comparteixo. Bon estiu tothom!

Acabats de qualitat

2009-06-27T09:46:00.026+02:00

Els acabats de qualitat que promet aquest edifici, són, ara per ara, molt poc acabats i molt penosos.

Aquesta és l'estampa de la crisi en el nostre paisatge urbà. Les nostres ciutats han quedat plenes de construccions aturades que llueixen pancartes de textos ridículs entre fustes pengim penjam i parets a mig fer. No són de gaire ajuda per esquivar el pessimisme social.

Em pregunto: "I ara què?", "Ho acabaran mai?" Hi haurem de conviure gaire temps? I, si no tornen els temps d'alegries immobiliàries, ho deixaran abandonar, més i més fins que a part de la pancarta es vagi desmuntat tot?"

Segurament, la misèria paisatgística d'això, és nomes un mal menor, però, posada a la meva finestra, és fàcil comprendre que hi preferia la caseta d'un pis que hi havia abans i que em deixava veure part de la falda verda de les Pedreres. (Sort que tinc balcó cap a l'altra banda, a la meva -una mica abandonada- finestra de l'Onyar).

A veure si abans d'un parell d'anys actualitzo aquest post, amb la foto d'algun veí content que rega feliç les plantes del seu nou balcó... amb acabats de qualitat.

Catalunya, en dues paraules

2009-06-18T16:34:00.012+02:00

Mireu com

dos mots,

només dos,

són prou,

per sentir

ben endins,

tot allò

que som.

És un joc, és un post, és una mena de concurs.

És Catalunya, en dues paraules.

T'hi atreveixes?

Feu-hi un cop d'ull fent click aquí:

Concurs literari quasi més breu de la història

Expansió de les cotorretes de pit gris

2009-06-02T17:33:00.014+02:00

L’individu de cotorreta de pit gris de la foto va ser captat l'altre dia al parc del Poblenou de Barcelona cruspint-se el seu “bocata” tranquil·lament, birlat literalment a un grup de coloms que eren alimentats per unes persones compassives dels animals.

La cotorreta de pit gris Myiopsitta monachus és originària d’Amèrica del sud. Pels anys setanta varen comercialitzar-se abundantment i eren moltes les llars que comptaven amb algun exemplar d’aquest petit lloro.
Fa unes tres dècades que van començar a observar-se en llibertat per diversos barris de Barcelona. Tots aquells primers exemplars eren escapats dels seus habitatges engabiats, o molt probablement, deixats anar com aquell qui no vol la cosa, degut a l’afartament dels propietaris pels seus “simpàtics” crits de lloro “entranyable”.
Posteriorment van anar aparellant-se i criant. Feien els nius a llocs tant inversemblants com el que mostra la foto, presa a l’any 1981 al barri del Besòs de Barcelona. Avui en dia, els nius els fan a qualsevol arbre autòcton o d’ornamentals introduïts, a banda de torres d’enllumenat, etc.

El seu gran espectre alimentari la fan una espècie problemàtica que, molt probablement d’aquí un temps, pugui ser causa dels primers maldecaps a nivell de plaga. Als nuclis urbans no tant, però les petites poblacions actuals que es troben en medis rurals, poden esdevenir un problema per els conreus, sigui quin sigui el tipus de vegetal.

Bésame mucho

2009-05-12T12:11:00.004+02:00

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.

Estem en plena època de cria dels ocells

2009-05-09T11:10:00.013+02:00

Els ocells, en general aquests dies, estan en plena època de cria. Per això podem veure amb certa facilitat algunes espècies que en d’altres moments de l’any tenim moltes més dificultats en d’apropar-nos a ells.
Els tudons de Teià, per exemple, estan especialment vulnerables, deixant-se fotografiar des de molt a prop. Un tudó a la cassola estaria ben bo. És broma.
Per altra banda, les garses de Girona, amb la necessitat imperiosa d’alimentar les seves cries, els hi va bé tot el que sigui proteïnes. Exploren un munt de possibilitats en tot el seu territori, incloses les carpes de l'Onyar.

FotoBICIgrafies

2009-05-03T11:13:00.002+02:00

Amb la il·lusió de repescar un àlbum oblidat, penjo aquestes fotos i reinauguro la col·lecció de bicigrafies aturada amb l'embaràs. La veritat, és que l'endemà de parir el meu fill em semblava que mai més no podria asseure'm al 'sillín' de la bici, i només de pensar en una bicicleta ja em venien tots els mals. Però tot passa; i tant! i des que ell va fer els tres mesos i el dia és més llarg, que em reservo mitja tarda cada setmana per lliurar-me a l'esforç i el plaer de pedalar. Res de l'altre món, una estoneta amunt, i avall que fa baixada (a Teià no hi ha res pla!). És, per mi, una de les bones maneres de fer salut pel cos i les idees! (veure tot l'àlbum)

Floració d'estepes

2009-04-17T20:21:00.009+02:00

Floració d'estepes aquests dies a Teià. Possiblement una mica més tard del que li correspondria, sobretot a l’estepa borrera, a la seva mitjana fenològica.

Comú, no vol dir normal.

2009-04-16T11:25:00.002+02:00

Abans (no em feu dir quan), la gent no es cuidava les dents i hi havia molts desdentegats i més problemes de càries. Abans, la gent no es cuidava l'esquena, i hi havia més persones tortes i geperudes. Abans, 'les senyores', no es miraven els baixos i totes les penes i alegries que per allí passaven, eren un misteri.

Ara, a moltes dones que han parit, que tenen una certa edat, o tot alhora, se'ls escapen 'les coses' (la orina, la femta o els gasos), cada cop que esternuden, salten, corren, riuen, s'ajupen, carreguen trastos, o senzillament no poden anar prou sovint a 'can Roca' (abans 'can Felip'). I això, no és normal. Que sigui freqüent, o moooolt comú, no en té res de normal i no vol dir que hagi de ser així. Es pot evitar. Només cal no oblidar-se que la musculatura dels 'baixos' de la dona, es fa un tip de pencar i, si no la cuidem, es debilita i cal rehabilitar-la. Com tantes d'altres parts dels nostres cossos.

I aquí hi poden jugar un paper interessant (i segons com divertit) les boles xines. Pel naixement del meu fill (gràcies nenes!), me'n van regalar unes com les de la foto, (les de la foto, vaja), que m'han de servir per recuperar eficaçment (i segons com alegrament!) la musculatura esgotada del part, amb el vist-i-plau de les llevadores i ginecòlegs amb qui he parlat. Aquest joguet eròtic és una eina terapèutica de primera. Fisioterapèutica (i segons com, eròtico-festiva! però això només és, el valor afegit). No és conya. Des d'aquí reivindico la venta de boles xines a les farmàcies. O a les cases d'esports a tot estirar. Tot pot ser que moltes dones joves no tinguin cap problema a entrar a un sex-shop o condoneria, però a les més grans, o a les més tímides, no se'ls pot demanar tant, que prou vergonya passen amb el problema. Lo important és donar a conèixer que amb una gimnàstica senzilla i amb l'encertada col·laboració de les boles, el club de les 'tena-lady' té els dies comptats. I per postres les relacions sexuals hi surten guanyant. Què més ens cal saber per tal que això de 'tenir pèrdues' sigui un problema dels d'abans?

** Si sou de Girona, dir-vos, que en aquest tema i des de la Seguretat Social, al CAP del Güell, han obert una mena de unitat del sòl pèlvic. Si sou analfabetes en tot plegat, per començar, sapigueu que fan una xerrada orientativa un cop al mes o cada dos mesos, que jo hi he anat i està molt bé. Senzill, però ben clar. I au, una mica de gimnàstica i a viure tranquil·les! ( i, segons com, més satisfetes)

Demà, lluna plena

2009-04-10T12:44:00.014+02:00

Cada any, per aquestes dates, o més aviat setmanes abans, quan tots comencem a preguntar-nos - "Quan és Setmana Santa?", a casa meva, els meus pares que són saberuts de mena, sempre em fan memòria: -"Pasqua és sempre, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera". Vés per on!. M'encanta! I d'aquí en penja el carnestoltes, el dijous gras, la mare de Deu dels Dolors i tot de cites mòbils del nostre calendari i de les nostres pastisseries. Si senyor. Ara que hi ha el debat obert, que si aquestes vacances haurien de ser fixes i dir-n'hi festes de primavera o coses semblants... a mi, m'agrada que en aquest món d'agendes, horaris, calendaris i presses, encara hi hagi, alguna cosa, que vagi amb la lluna. Que no es pràctic? Ja ho sé. M'és igual... m'agrada que pels meus records hi corrin pasqües nevades i pasqües amb mànigues de camisa, vacances fredes i vacances calentes... tan se val, totes, tenen en comú que són dies de lluna. O és plena. o li falta poc o fa poc que ho era. Un altre debat seria si s'escau celebrar res religiós en un món tan poc devot com l'actual i més valdria dir les coses pel seu nom: festes d'hivern per Nadal, i festes de primavera per Setmana Santa. Amb això ja no m'hi fico... però si mai li canvien el nom... si us plau... que no em canviïn la data! Que la lluna és la lluna!

Crec que és en Lluís Llach que canta en algun disc- 'El cel només existeix quan els ulls el miren". Ja és això, ja...

* la foto és a Teià, el juliol del 2006

MILPEUS

2009-04-02T16:51:00.006+02:00

Aquests últims dies tenim una enorme invasió de milpeus Ommatoiulus sabulosus aquí a Teià.
Per tot arreu on vas en trobes, pels camins, el bosc, als murs de les cases, a l’interior d’aquestes per sort, són pocs els que s’aventuren a entrar-hi.
Estem arreplegant diàriament i literal palades, milers que recollim fent-los caure de les parets i escombrats del terra a fora de casa.
La molèstia només és visual i pels prejudicis que comporta la visió d’un animal tipus cuc.
Són del tot inofensius doncs s’alimenten de matèria orgànica, principalment vegetals en descomposició.
A part del fet característic de recargolar-se violentament i fer-se una rosca sobre sí mateixos quan els remenes, també alliberen una olor molt forta com a medicina.

És un fenòmen d'unes dimensions mai vist per nosaltres.

El futur, a les escoles

2009-03-28T22:55:00.005+01:00

Segueix a Salt. El futur del nostre poble, són les seves escoles. Amb aquest títol (o semblant) la coordinadora d'AMPES de Salt, conjuntament amb l'Ajuntament de la vila (i algú mes que no recordo), ha editat un llibret (aquí el podeu veure), amb la informació de les escoles del poble que vol ser una crida a la permanència de les famílies que, espantades per les taxes d'immigració dels seus barris, canvien de municipi a l'hora d'escolaritzar els seus fills. Jo sempre he pensat que els problemes de integració sorgeixen tant de l'arribada de nouvinguts com de la fugida dels del lloc i per aquest motiu, aplaudeixo la iniciativa a la vegada que felicito a tots els pares i mares que aposten per les escoles catalanes (públiques o no) que, sense complexos, tiren endavant els projectes educatius siguin de quin color siguin els seus alumnes. Al llibret, diversos testimonis de pares i mares catalans, donen fe de que s'està fent molt bona feina i els nanos d'aquestes escoles pugen igual de contents i savis que els del centre de Girona (per exemple) . És un tòpic dir que el nivell formatiu baixa en picat en aquestes escoles... no ho sé pas. Sincerament no veig que a P3 i P4 la canalla sigui massa diferent... tots xupen com esponges el que hi ha al seu entorn. I precisament, d'això es tracta, de normalitzar el seu entorn: a les escoles de Salt no hi poden faltar Saltencs! Sóc conscient i trobo molt natural que als pares i mares d'aquí, que a les classes de mates no hi podem entrar, ens faci una mica de 'cosa' compartir la rua de carnestoltes o la xocolatada de la festa del barri, amb pares i mares tan diferents de nosaltres i ens sentim a anys llum de mocadors, mega-collarets de colors o xil·labes. Però, repeteixo, del que es tracta, és precisament d'això, que als nostres fills no els passi com a nosaltres!

Com que aquesta iniciativa ha estat captada per TV3 aquí en deixo la notícia i si voleu, aquí, podeu fer un cop d'ull al web d'una de les escoles on van filmar-la o també, llegir-la al TotSalt.

I ja que hi som i de pasada, aprofito per donar ànims a tots els pares i mares d'arreu de Catalunya que estan en ple viacrucis de preincripcions escolars. No és fàcil, i no ho posen fàcil!

IM-PRESENTABLES

2009-03-26T15:43:00.035+01:00

Impresentables tots. Traïdors, arribistes, galtes, ambiciosos sense escrúpols, perillosos, fracassats, etc. són alguns dels qualificatius que podrien encaixar amb el tarannà de cadascú dels individus que il·lustra aquest escrit.
Una mostra dels personatges que es “mouen” o han estat per les institucions europees. Només cal analitzar les seves trajectòries per avaluar-los com a representants polítics poc honestos.

I aquests són els que ens diuen això?

SI NO VOTES, NO ET QUEIXIS

I si votes, no et queixis.

Aquests fatxendes del parlament europeu ens volen intimidar amb una campanya agressiva, amb la intenció de fer-nos votar.
L’abstenció és una manera tan lícita i onerosa de manifestar-se com qualsevol altra forma de vot.

Només faltaria!

Dia de la dona

2009-03-07T21:23:00.021+01:00

Y dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer
Con curvas
y pliegues
y suves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

El Ojo de la mujer
Gioconda Belli

Dies de teta

2009-02-17T12:18:00.013+01:00

Em diuen que la baixa per maternitat és la millor de les parades laborals de la nostra vida...

Em diuen que gaudeixi tan com pugui de les cucades del meu fill, que els nadons ho són poc temps...

Em diuen, que dormir més o dormir menys, ara, no importa...

Em diuen que això de donar el pit es tota una experiència...

I em pregunten que fa el nano i com estic.

Doncs el nano fa babes, moltes babes i jo estic bé, descobrint-me, en els meus dies de teta.

Una bona temporada sense bicigrafies

Globalització o diversitat?

2009-01-12T16:40:00.000+01:00

Aquesta foto és de fa poc més d'un any a Marràqueix, on vam constatar (sense entusiasme) l'arribada massiva de les botigues de roba globalitzada (mango, tradivarius, oakaidi, promod...etc), i de les seves propagandes. Podria ser, per tant, a moltes poblacions catalanes i molts altres llocs del món... Posats allà, no obstant, el contrast del mocador de la vianant i la desinhibició publicitària de la Pe, confosos en un mateix reflex sobre l'aigua, va seduir la meva càmera de fotografiar. No sé que buscava, no sé que vaig trobar, però trobo que la imatge té un punt interessant. Sovint les nostres ciutats es vesteixen de luxe amb fonts i estants d'aigua. L'aigua té això: fa bonic. En aquella plaça en construcció (veure foto) , i en ple boom immobiliari ( ara no sé si al Marroc ja ha petat la bombolla, o encara crien grues...), em va semblar que alguna cosa no anava a l'hora i que aquell mirall d'aigua mentia, pintant com a bonica, l'estampa menys sensata de la globalització. És curiós com congelar una imatge amb la càmera de fotos porta un divertit exercici de reflexió perquè ara, la mateixa foto, vista des del sofà de casa m'ha portat més aviat a lloar la riquesa de la diversitat . Una imatge val més que mil paraules, precisament perquè de cada imatge, són moltes més de 1000, les paraules que en poden sortir. Mmmm, de moment, ho deixo amb aquestes 239.

Finestra al nou any

2009-01-02T11:09:00.016+01:00

La llevantada del passat dia de Sant Esteve, va fer estralls a la Costa Brava i pintar de blanc moltes poblacions catalanes . (aquí podeu veure'n algun vídeo a l'Alt Empordà). A Girona, l'Onyar va rebre l'aigua amb alegria i corria com si fos un riu de veritat. Vull començar l'any amb aquesta imatge d'aigua que corre, com corren els dies, els mesos i els anys. Els amants del Feng-Shui saben que veure circular l'aigua és sa per l'ànima (o alguna cosa semblant). Jo, amb menys retòrica us confirmo, que l'aigua en moviment, em produeix sensació de benestar. Sensació que vull compartir des d'aquí obrint una nova finestra de l'Onyar per desitjar-li molts bons dies a l'any que estrenem. Ja som al 2009 ! Que sigui, per tots, un any ben maco!!

No puc deixar de mirar-te

2008-12-20T11:03:00.017+01:00

Ja fa 10 dies que ets aquí. Ets tot tendresa. Se'm confonen les emocions. Em meravella la teva perfecció en miniatura. No puc deixar de mirar-te. La teva presència desdibuixa el record del part, quan m'ofegava en la profunda solitud del dolor. Ara ja queda molt lluny (deixo pendent d'escriure la meva particular Oda a l'epidural!). Fas Taichí, absent a la meva mirada atontada. Et deixes besar, abraçar, llepar, tocar i retocar: t'agrada. Vas arribar puntual, amb la teva desena lluna. Vas abandonar, valent, el teu medi aquàtic i ara juguem a ser el que som, animalons, mamífers en actiu. Tens el do d'arrencar somriures. Els teus plors són rebuts com a banda sonora d'excepció i les teves caques admirades com a peces úniques d'art . Ja ho veus, ens tens ben anestesiats (i que duri...). Benvingut a casa; benvingut al Planeta Terra! A can Pocamandra, canvi de rumb; bon vent i barca nova!

Mirador desaprofitat

2008-12-10T19:14:00.010+01:00

Fa uns dos anys (com passa el temps!), vaig tenir ocasió de pujar al pirulí de telefònica de Girona. No era un dia net i clar com veieu a la panoràmica reduïda de sota, però la vista de la ciutat i el seu entorn més immediat, des d'aquest punt, val la pena. És una visió diferent que, segons com, em fa veure Girona en una dimensió amiga, més petita i de límits abastables, horitzons coneguts i contorns desdibuixats. Potser sense aquells aires de grandesa que sovint se li dona des de fora. Pels ciutadans de Girona, aquesta torre de telecomunicacions, al marge de la feina que pugui fer (que jo diria que és molt, molt, però molt, reduïda), no deixa de ser un pilot de formigó agressiu amb el paisatge, integrat a la nostre quotidianitat com a punt de referència. Ara, des que hi vaig pujar, tinc moltes ganes de tornar-hi. Potser un dia amb més sol, o un dia més gris, o un de més verd o un capvespre lluminós o amb diferent companyia, tan se val. Cada vista té mil moments únics per conquerir. És per això, que penso que és una autèntica llàstima que no s'hi pugui anar. I és que no s'hi pot anar: "Territori privat=territori comanche". M'agradaria molt que Telefònica o alguna altra iniciativa pública o privada trobés la manera d'obrir la porta lliurament d'aquest mirador privilegiat. Visitants no en faltarien; creieu-me si us dic que la instal·lació està totalment desaprofitada... Algú s'hi anima?

Música als blogs?

2008-12-05T12:33:00.001+01:00

Ja fa més d'un any que em confesso blocaire. Publico cosetes de tant en tant, i sobretot, sobretot, en llegeixo i descobreixo moltes saltant de blog en blog. És una nova forma d'oci que cada vegada em roba (o regala!) més temps.

Al món blocaire i al món web en general, hi apareixen contínuament eines noves i possibilitats de publicació originals i divertides, que qui més qui menys, potser per la il·lusió de la novetat, va introduint al seus blogs i pàgines web. De totes elles (enquestes, diapositives, seguidors, traduccions, propaganda...etc), n'hi ha una que no em convenç gens: la música automàtica al entrar a una pàgina. Cal? Ho sento companys blocaires, però no m'agrada i sovint quan comença a sonar, em foragita de les vostres paraules i imatges. I no perquè no siguin normalment peces musicals molt ben escollides (a vegades autèntiques descobertes, per mi), senzillament, perquè no és el que busco i el so em fa nosa, sobretot quan en el meu espai d'oci mariner per la xarxa, ja estic escoltant la meva música o la ràdio, com sovint faig. Admeto que a vegades em ve de gust explorar els enllaços musicals recomanats pels blocaires, i, repeteixo, he fet grans descobertes que agraeixo, però sempre preferiré posar-ho jo en marxa i no pas que em sobresalti només d'entrar.

M'ha d'interessar molt el que ofereix una pàgina on he entrat, perquè m'entretingui a buscar el botó de stop de la música, o treure el volum del meu PC. I què faig? Surto pitant (ho sento!). En fi, és una opinió i no tinc remota idea de si és gaire majoritària.

Em sembla una mica bèstia...

2008-11-27T13:53:00.000+01:00

Amb vuit mesos llargs d'embaràs he tingut moments d'eufòria i estones tovetes. Passejo cofoia la meva panxa (bé, ara quasi que em passeja ella a mi) i us asseguro que encara que sembli un tòpic, la percepció de moltes coses canvia de dalt a baix. Per aquest motiu, quan al web de la Generalitat, m'he ensopegat amb això :

S'entén per naixement l'acció del fetus en sortir del claustre matern. El naixement es considera el començament de la personalitat jurídica de l'ésser humà. A partir d'aquest moment tota persona és titular de drets i obligacions.

m'ha semblat taaaaaaaaan fred i fastigós, que ja m'anava a atabalar amb les obligacions del pobre nadó. Però ho he deixat córrer al seguir llegint; el lèxic administratiu m'ha semblat massa salvatge:

El naixement és el primer fet de la vida que la Llei ordena inscriure en el Registre Civil. Per fer-ho, cal que el fetus tingui figura humana i que hagi viscut 24 hores fora del si matern.

He arrencat a córrer del web. (No m'atreveixo a buscar que diu la llei que vol dir figura humana. I menys a preguntar-ho al 012..).

En fi, ho deixo com una fallida més dels meus criteris de percepció, conduits sota els efectes de l'embaràs.

Va de metges...

2008-11-25T10:59:00.010+01:00

Els últims, diguem-ne 30 mesos, per motius diversos, personals i familiars, m'he fet un bon tip de veure metges infermeres de la sanitat pública catalana. He tastat de prop moltes visites al CAP i estades als centres d'especialització i hospitals, com a pacient i com a acompanyant. He viscut l'ingrés programat i l'imprevist, estades a l'hospital de dia, als box d'urgències i a diferents plantes de dos hospitals. Conec el quiròfan ambulatori, el programat i el d'urgències. Intervencions breus, lleus i greus; sedació terminal i defunció. Dec haver parlat amb més de 60 metges i infermeres diferents i compartit règim d'habitació amb 6 o 7 famílies diferents, sales d'espera amb multitud d'individus preocupats, proves diverses, ambulàncies, atenció a l'usuari i explicacions mèdiques de tota mena a sala, o pels passadissos.

Tinc experiències bones i dolentes de tot plegat (desgraciadament amb la balança equilibrada). Per sort, no ho puc comparar amb res més, i per tant no rebento de ràbia per si a altres bandes tot funciona millor, ni salto per un peu de lo avançats i bé que puguem estar respecte altres llocs. I tampoc vull fer ara una critica de l'ICS, sobretot per que aquest no és el lloc. Si que convido a tothom a fer ús de les bústies de suggeriments dels centres sanitaris i a explicar-se a la bústia de queixes que ofereix l'administració en aquest enllaç. Perquè del que si estic segura, molt segura, és que molts obstacles que salven cada dia els pacients i acompanyants pels nostres hospitals i centres mèdics públics, es perden en la memòria de gent enrabiada (i perplexa!), i seria bo, que el màxim d'informació arribés als responsables, si pogués ser, ben amunt, ben amunt. (Aquests dies els ensenyants es queixen que els polítics no coneixen el que passa a les aules; jo crec que tampoc estan massa al cas del que passa pels hospitals).

I per què escric tot això si no penso fer (aquí) cap crítica concreta? Doncs per compartir una reflexió personal. La meva reflexió gira entorn del fet que la medicina està molt lluny de ser una ciència sòlida (ja no dic exacta). O al menys no ho és la medicina que poden practicar els nostres metges. Les lleis de la salut i la malaltia, de la la vida i de la mort, progressen soles i els metges només ens ajuden a afrontar-ho aplicant la metodologia que l'estadística (que no la veritat individual) dona per vàlida i el pressupost permet. I per tant, com que mai he cregut massa en l'estadística, ja fa temps que no espero que els metges em curin de res, a mi ni als meus, només cerco la seva ajuda tècnica i, si l'encerto, l'endevino. He posat el llistó baix i així puc celebrar els èxits. M'equivoco? No ho sé pas.

D'aquí quinze dies, (si Déu vol) la sanitat pública m'ajudarà a portar un fill al món. Hi confio plenament. Però admeto que he fet (he hagut de fer) l'exercici previ d'assumir i interioritzar, que un cop a l'hospital, és força probable (l'estadística altre cop!) que no puguin estar massa per mi; només lo just. Tan de bo no sigui així, però ho accepto sense manies i no em preocupa massa. D'aquesta manera, qualsevol ajuda de més que em puguin donar, serà tan i tan ben rebuda, que les meves hormones embogiran d'alegria i es posaran a fer feina sincronitzada de la bona, connectant amb millor encert tots els mecanismes naturals, físics i psíquics, que han de conduir-me, amb o sense dolor, a tot allò que la gent en diu “una hora ben curta” i un fill sa.

Com diuen a missa: AMÉN ( així sigui).

De bon humor, que l'humor és cultura

2008-11-23T13:02:00.021+01:00

De bon humor varem anar ahir al vespre, al Municipal de Girona, a escoltar l'espectacle d'humor marroquí, que enguany, i com a novetat interessant ha programat el Temporada Alta, adreçant-se a un públic normalment allunyat del festival.

De bon humor constato que tot i que vaig passar una molt bona estona, sóc conscient que em vaig perdre una bona part del show. No obstant, i de més bon humor encara, revisc el bon ambient que es palpava a platea, on el públic, majoritàriament magrebí, aplaudia i reia a cor que vols i picava de mans acompanyant la música.

I sense perdre l'humor, us explico que els que no entenem ni fava d'àrab, (ni de l'acadèmic, ni del dialecte que parlin pel Marroc), ni rasquem bola amb l'amazic que deuria parlar la gran part del públic que interpel·lava els actors, vam seguir com vam poder amb una traducció simultània al català per auriculars. Quin patir! El pobre traductor, crec que dominava molt bé les dues llengües, però era realment complicat anar reproduint el text d'un espectacle, gens pensat per una traducció simultània, que avançava a bon ritme carregat dels jocs de paraules que fan servir els bons humoristes. Però quan dic que me'n vaig perdre un bon tros, no en culpabilitzo la traducció, que agraeixo com a vincle d'intent de comunicació, sinó per l'evidència que l'humor és cultura, i cada cultura té i fa el seu humor. I cal conèixer molt millor el Marroc (o qualsevol lloc) per riure amb ells, d'ells mateixos.

Per si algú s'anima a provar-ho, si és que els programen a alguna banda, els monologuistes que ahir, em van sorprendre i fer pensar, mes que no pas fer riure, són en Fahid Abdelkhalek i en Mohamed El Khiyari i aquí hi deixo la ressenya del teatre i el dossier de premsa , amb la crítica (prèvia) dels experts. Repeteixo que vaig passar una molt bona estona al teatre i benvingut sigui al meu bagatge personal, aquesta mica més de coneixement d'una cultura aliena tan llunyana i tan propera a la vegada.

Un més de la família

2008-11-20T18:58:00.005+01:00

Aquest “xicot” ens ve a visitar sempre per aquesta època.
S’instal·la a les cantonades del sostre de quasi totes les habitacions. És fàcil trobar-ne un parell per estança adoptant la seva típica posició d’ingravidesa al seu racó.
És un habitant més de la casa i no penso destorbar-lo, entre d’altres coses perquè no es fica amb mi per res. Tot al contrari, sospito que es deu cruspir algun altre artròpode que sí que podria fer-me nosa, com ara xuclar-me la sang. Ah! i amb l’excusa de no carregar-me’ls m’estalvio fer la neteja dels sostres durant una bona temporada.
El bitxo en qüestió és un aràcnid, del grup dels opilions o falàngids. I fins aquí puc arribar, no m’atreveixo a fer una classificació més específica. Algú pot ajudar-me a identificar aquest exemplar?

Buidant el pap...

2008-11-07T20:01:00.012+01:00

Avui , un toc personal d’actualitat, que fa massa temps que no 'pocamandrejo'. Un toc fred, distant del garbuix emocional on, en realitat, navego aquests dies...

Sort?
M’ha passat una cosa que em sembla increïble. Amb una targeta de treure calerons nova de trinca, m’han donat un numero secret ALEATORI, per que el canviés pel que jo volgués. I, ostres! Era el meu número. El que hi volia posar. El meu PIN de sempre. No sé si córrer a comprar loteria....

Eleccions a Estats Units
La cobertura dels nostre mitjans de comunicació m’ha semblat excessiva i fora de lloc. Des de les primàries que mengem eleccions americanes tot el sant dia. Més d’un any!!! Diuen que el que passa allà ens afecta i molt. Si és cert, no som res. M’agradaria que ens afectessin, també , i molt, les coses que passen a altres llocs, a tots els llocs.

Obama:
No estic massa convençuda que amb Obama hagin de canviar gaires coses, però em fa molt feliç constatar que moltes coses han canviat perquè un home com ell pugui ser president dels Estats Units. La gran Amèrica, la que sovint detesto pel seu poder i influència de llarg abast (que no per la seva gent -que en conec pocs, per no dir cap-) , supera d’una vegada per totes (al menys aparentment...), la barrera de la integració racial . Una barrera que aquí Europa estem aixecant més que derruint. I és per pensar-ho. Volem passar per tot el que han passat els EEUU abans d’arribar a tenir un president negre?.. o sabrem anar per via directa, aprenent dels errors de la societat global com marcaria la saviesa de la llarga historia i cultura de la Vella Europa? Ni idea.

Crisi
Com més em miro i em remiro tot el tema, més tendeixo a pensar que hi ha gent molt mal parida pel món. Hi ha gent ( i dic gent, no dic situacions ni dic conjuntures, sinó gent, que crea situacions i conjuntures) que han fet un negoci propi de la societat. No tenen perdó de cap Déu ni de cap home.

Au! Ja l’he dita.

I la imatge?

No ve 'a cuento', però li puc fer venir: Buido el pap de cargols buits!

PERÒ QUE ESTÀ PASSANT?

2008-10-21T19:19:00.006+02:00

Amb tanta informació esbiaixada sobre la crisi econòmica no hi ha manera que ens diguin la veritat. O si algú diu veritats aquestes no arriben a quallar i es dilueixen entre tanta informació teledirigida.
Francament no crec que sigui una crisi inesperada. Ha d’haver algú o alguns que han provocat aquest terrabastall. Han anat deixant fer fins arribar a aquest punt.
Però el quid de la qüestió està en veure quan va començar a desencadenar-se tot aquest embolic de dades funestes i depriments i com està evolucionant ara.
Potser sigui d’una manera molt simplista, no soc cap expert, però es que els desitjos i ambicions humanes són també molt senzilles i simples.
Molt grosso modo, la meva percepció dels fets és la següent.

Començament i desencadenant

-Creixement d’un consum desenfrenat i sense aturador que dura uns quants anys.
-Encariment del cru. A part de la creixent demanda, no és cert també que el petroli va començar a pujar en moments que s’estava fustigant, per part dels USA, a alguns països productors de petroli?
-Augment constant dels preus. Com a conseqüència de l’encariment dels combustibles i del transport de mercaderies.
-Pujada del preu del diner. Préstecs i hipoteques més cars. Impacte molt directe a les economies domèstiques. Amb tants indicadors nacionals, internacionals i tants experts, no veien venir la patacada?

Conseqüències

-Col·lapse del sistema econòmic. Espiral que comença per les restriccions de les petites compres quotidianes per part dels consumidors i que arriba a la falta de liquidesa dels bancs.
-Pànic en els mercats borsàtils. Inflats artificialment durant anys per l’especulació amb l’arribada de petits inversors derivats pel poc rendiment dels estalvis a terme. Ara, aquest petits i mitjans inversors seran els que més perdran.
-Els bancs es van quedant sense diner (?). Dit d’una altra manera, amb molts impagats i molts bens immobles que no tenen el valor que tenien tant sols fa uns mesos. A més, segurament, molta gent a anat a fer una visita al seu banc per treure els seus dinerons i guardar-los durant una temporada sota la rajola.

Informació i creació de pànic

Els mitjans de comunicació comencen a injectar informació esbiaixada. Les veus que més s’escolten, com sempre, són les dels que tenen el poder de la informació a les seves mans –o hauríem de dir de la desinformació?–. Aquests són els grans grups empresarials internacionals que dominen, no tan sols l’àmbit econòmic, si no també els mitjans que donen les notícies interessades i que en qüestió de pocs minuts viatgen d’un punt a l’altre del planeta. Per fer arribar la ”informació” disposen d’un petit exercit que fan servir per crear opinió com són els periodistes i polítics, encara que no tots els posariem al mateix sac. A banda, alguns “experts” que puntualment donen també la seva “inestimable” opinió.

Resultats per un nou ordre mundial

-Por. Provocar paüra als ciutadans del primer mon. Una por irracional a no se sap ben bé a què. Els medis de comunicació tenen molt a veure amb les seves consignes diàries, sense descans, provocant una corrent d’opinió concreta.
-Redistribució de la riquesa, cada cop més en mans d’uns pocs i més poderosos. Sona d’alguna cosa el nou ordre mundial?
-Reestructuracions per part de les empreses aprofitant l’avinentesa per fer terrorisme empresarial, que és el que va dir en Josep M. Álvarez, el secretari general de la UGT a Catalunya, referint-se als acomiadaments salvatges proposats per Nissan.
-Reubicació de les empreses multinacionals buscant els països on poder produir igual, pagar menys i cobrar igual o més pel mateix producte.
-Proclamació de mesures, determinacions, propostes, suggeriments... els polítics, majoritàriament, es posen, conscientment o inconscient, a difondre aquesta mena de consignes per aplanar el camí el gran capital, a les multinacionals, en lloc de buscar i denunciar les veritables raons d’aquesta suposada crisi.
-Retallades socials de diverses formes com ara, suggerint la celebració d’un nou pacte de Toledo. O bé demanant, per enèsima vegada, un increment de l’esforç productiu als treballadors (en lloc d’exigir als banquers i economistes les seves responsabilitats). Recomanant que els increments i revisions salarials siguin per sota de l’IPC. Ara tot val en nom de la crisi.

Potser és descabellada aquesta cronologia dels fets, però, amb més o menys precisió he intentat abocar una mica la meva impressió de la manipulació de que som objectes constantment.
Tenim per temps, la pantomima continua diàriament amb uns líders polítics patètics en les seves declaracions i gestos.

Des de Washington...

2008-10-09T18:43:00.021+02:00

Amb la il·lusió de l'intercanvi d'experiències, penjo al Pocamandra una crònica personal molt interessant que em fan arribar des de Washington, des d'una Universitat de Sords. Sí, sí, de sords. Una universitat sencera de sords. Els americans tenen de tot ( no?) :

ELS AMERICANS TENEN CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA,

ESTIMEN LA DIVERSITAT.

Hola blocaires!

Estic vivint una mena de miratge. Per això, vull cridar als quatre vents: els americans no són imperialistes, estimen la diversitat! De veritat! Els americans no es creuen el melic del món! Són gent molt maca! Fins i tot tenen consciència lingüística!

El crit és provocatiu però deixeu-me que m'expliqui. Sóc un professor de la Universitat de Vic que estic fent una estada de recerca a la Gallaudet University de Washington. Aquest estiu vaig fer un curs accelerat d'anglès ja que temia que si no parlava un angles acadèmic, faria el ridícul i em mirarien amb un cert aire de menyspreu. Però, no! M'he trobat amb una gent hospitalària i comprensiva.

Ja sé que la meva estada no és representativa de tot el que passa a EUA però aporto la meva experiència. Estic en un microcosmos molt particular: la Gallaudet és una universitat per a sords on l'idioma vehicular es l'American Sign Language. Abans que l'anglès. A tot arreu: a les classes, al bar, a tots els edificis del campus, professors i alumnes es comuniquen, principalment amb la Llengua de Signes dels Sords. És molt maco el respecte que tenen per una llengua minoritària. A la universitat, la majoria són sords. El rector també és sord.

També hi ha professors oients però tenen tant de respecte pels signes que, fins i tot mentre parlen entre ells en anglès, simultàniament es comuniquen en signes. Us he de dir que la consciència és altíssima. M'han passat coses curioses: un dia a les 7 del mati em va trucar una professora veterana al mòbil (d'uns 60 anys) perquè em convidava a esmorzar. No la coneixia de res. Es va interessar moltíssim pel meu projecte. No em va parlar en cap moment de les seves coses!

Fora de la Universitat també he respirat consciència lingüística. En unes galeries comercials de Washington vaig comprar un llibre de contes en anglès per regalar al meu fill. Una altra senyora em va preguntar mig sorpresa: - "Vostè compra un llibre en anglès perquè el seu fill aprengui anglès?" I ella mateixa va afegir: - "Doncs jo en compro un escrit en espanyol perquè la meva néta aprengui el castellà". La veritat és que l'espanyol està de moda als EUA. Tot allò que és hispano... provoca simpatia. Suposo que és per la salsa, i la fiesta... Bé, depèn de en quins ambients. A la Universitat m'han preguntat també pel tema nostre: el català. Els alumnes no ho entenien gaire. Jo ho resumia així': -"Espanya és al contrari que els EUA. Vosaltres teniu una nació i molts estats. Espanya, en canvi, és un sol Estat amb diverses nacions a dins". Crec que aquest és el kid de la qüestió. A Catalunya ens entestem a voler estructures d'Estat i ens oblidem que el més important és la Nació: la gent, el poble, la llengua. De què ens servirà gestionar els ports o aeroports (que també és important, però no tant) si no tenim consciència de poble?

Al vespre, he tornat a la residència a sopar. Ui! M'he despertat d'aquest miratge! S'ha acabat el meu somni que havia fet realitat! He obert la tele i només hi he vist una cosa: USA, USA i USA. Tot són barres i estrelles! Els noticiaris han dedicat més de 10 minuts a parlar del somriure de la Pallin! Només tenen al cap la crisi financera! Com si no passés res més al món! Per sort guanyarà Obama i el món serà una mica més divers! Obama for president! Segur que si!

-----

Imaginació a la llera de l’Onyar

2008-09-29T17:11:00.003+02:00

Malgrat l'escàs cabdal d’aigua que porta l’Onyar aquests dies, l’ús i gaudi de la seves infrastructures canalitzades esdevé un niu de sorpreses en forma d’aplicar la imaginació per extreure el màxim profit a un espai públic que, en principi, segurament havia estat pensat per unes activitats més comunes.
Aquests “freeride” han trobat un bon lloc per practicar i superar-se en les dificultats que es vulguin plantejar en el seu esport.

Mosquit tigre caçat el Masnou

2008-09-25T10:49:00.005+02:00

Ahir, dia 24 de setembre, vàrem caçar un mosquit tigre a el Masnou.
Malgrat que aquest dies ha baixat la temperatura, aquests insectes aprofiten, encara, la pujada puntual de temperatura al pic del migdia per activar-se i fer alguna última temptativa per mantenir l’espècie.
La vila de el Masnou té un servei que estudia el possibles focus de procedència dels mosquits que t’arriben a la llar i et suggereixen accions per eradicar aquests punts conflictius.
És curiós que tan sols a 4 quilòmetres terra endins, a Teià, encara no hagi arribat, almenys no tenim notícies.
Per conèixer una mica més sobre el mosquit tigre i la seva àrea d’influència.

Nostàlgia i futur en català

2008-09-11T10:33:00.008+02:00

Ara que TV3 fa els 25 anys (enhorabona i gràcies!), no puc deixar de recordar la tele catalana de la meva infància preTv3ssiana, i he buscat per la xarxa, a veure si trobava algun vídeo de Terra d'Escudella o d'en Tarota o d'en Nas (gràcies estudis de Miramar!). No hi ha hagut sort (potser hauré d'esborrar el títol del post anterior ¿?) . M'hagués fet gràcia desenterrar de la meva memòria una estona d'imatges en blanc i negre, parlades i rigudes en català. Em volia fer un regalet, avui que celebrem la Diada. Si trobeu alguna cosa...

Aquesta d'avui és la diada del català que fa un any estava emprenyat i ara ja només perplex. A on anem? Jo, com que porto l'optimisme d'aquelles que estem fabricant un nen, em veig capaç d'escriure que no ho veig massa clar sense enrabiar-me, i m'il·lusiona creure'm que no està tot tan malament i que de tanta sacsejada només en pot sortir alguna cosa bona, i qui sap si els requetebesnets del nostre fill coneixeran una terra catalana sobirana (al·lucino?.... les hormones, ja se sap).

Respostes a la xarxa

2008-08-27T18:39:00.007+02:00

Sento a les noticies que un polític francès parla de guerres fredes i guerres calentes. Em fa fàstic, però reacciono intentant no passar per alt el tema i recapitulo la informació que m'ha anat arribant de tot això que està passant a Ossètia del Sud, territori discutit per Russos i Georgians, que no té petroli però que, si no m'equivoco, és terra de pas d'un gasoducte. No en trec l'aigua clara i em quedo un pèl preocupada i amb un cert regust que les 'nostres teles' parlen massa des del bàndol americà (es a dir el Georgià, és a dir, 'el nostre'). Com que reconec el meu bagatge cultural com a limitat, he buscat informació a la xarxa, a veure si trobava què en pensen els ossetes (els que han rebut els trets) de tot plegat i, entre molta altra informació, he descobert un diari que desconeixia: MÓN DIVERS, el diari de les nacions sense estat, els conflictes, els drets humans i les minories ètniques. M'ha agradat perquè l'article d'Ossètia del 25 d'Agost i els comentaris , m'ha aclarit una mica més les coses, i m'ha ajudat (amb poqueta estona -que tampoc vull ser màster en guerres fredes i calentes-) a no creure només que el blanc és blanc i el negre és negre. Gràcies internet! (i ja m'espavilaré a anar matisant els grisos....!)

L'estiu no para el món

2008-08-15T10:49:00.007+02:00

Quan la calor apreta, sembla que el món s'aturi.

Fa dies a la recerca desesperada d'aire fresc, penjava fotos de neu. A fora però, algú s'ho prenia amb més filosofia... i el vaig retratar sense permís. És la pura imatge de la calor a última hora de la tarda quan ja sembla que no pots més.

I així va passant l'agost. Sembla que el món s'aturi, però no. Al Caucas han arribat les bombes sobre gent que no entén res. Al Iraq segueixen les víctimes entre els qui ja ni cerquen explicacions. A la Xina s'hi juguen unes Olimpíades on, entre il·lusions i festa, hi germina el dubte de la coherència de la nostre societat globalitzada. Més a prop, la MAT s'obre pas assecant paisatges en nom del consum (que no del progrés!) i a tots plegats ens han etiquetat amb una crisi que costarà de treure'ns de sobre. A can polític, els que treballen, intenten defensar com poden, un estatut escanyolit, escanyolit...

Res s'atura. El món continua girant, i és ple, molt ple, de gent entusiasta i plena d'alegria. Perquè com deia, en Joan Salvat Papasseit: “... Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa. Avui demà i ahir, s'esfullarà una rosa, i a la verge mes jove li vindrà llet al pit”. Bon estiu

Contrastos

2008-08-05T20:04:00.031+02:00

Tinc tanta calor, que em ve de gust penjar aquestes fotografies refrescants de l'última nevada important que va caure a la ciutat de Girona.
Va ser el gener del 2006.
Qui pogués, ara mateix, fer una rebolcada per la neu!
En fi, un caprici, per pura qüestió de contrastos

Bruce, sense aturador

2008-07-20T11:59:00.019+02:00

Nit de Springsteen al Camp Nou. Com esteu? Com'steu??? Retruny l'aparell de so. I nosaltres (i 70.000 més) estem de conya. I ell més! Amb la E-Street Band, magnífica, i molts decibels mal repartits (llàstima!), en Bruce canta, salta, crida, corre, es lliura al public, toca la guitarra, fa sonar l'harmònica i balla. I juga, i segueix cantant; és 'in parable'. Encadena cançons i les transforma en himnes. I somriu tota l'estona. I sua. I canta i canta més. No para, no para. Emociona, comunica, fa cantar, fa ballar i fa embogir. Milers de braços nus amunt a ritme del Bruce melòdic, del Bruce canyero, del Bruce directe, menys clar, menys perfecte, més viu, més compartit, mes brutal. No para. Regala música. Bona música. La seva musica. Dalt d'un escenari: 'for ever, 'the Boss'.

Quina barra!

2008-07-13T10:45:00.023+02:00

Tot això del 'manifiesto de la lengua común', em produeix la sensació que hi ha gent que té la cara molt dura. No ho puc veure de cap altra manera. Si el tema sortís directament del carrer o de la perruqueria o d'algun club de futbol o de petanca, amb tots els respectes em refugiaria pensant que potser és pura ignorància o falta d'informació. Però veient que el disbarat és firmat per professors d'universitat, intel·lectuals i periodistes, gent que sap llegir i escriure i fins i tot es mouen en el món anomenat de la cultura, ho torbo d'un desvergonyiment en gran mesura.

Per això avui, m'agrada llegir-ne una bona crítica, en la més correcte 'lengua de Cervantes' : “ Desgraciadamente, hay todavía en España gentes dispuestas a poner a prueba los factores más sensibles de la convivencia civil en beneficio de sus intereses políticos, gremiales, empresariales o personales. Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre: desfachatez”. I em tranquilitza que la Real Academia Española no en vulgui saber res del 'manifiesto' absurd. Ho publica l'editorial de La Vanguardia sota el títol 'El catalan y el castellano', i ho agraeixo. (Us convido a llegir-ho aquí).

I personalment, els diria als autors del 'manifiesto', que no s'hi val a confondre la gent . Que això de parlar català, no s'ho va inventar ni en Pujol ni en Carod, i que no ho fem per politíca ni per molestar a ningú. Que som així, i punt. I que la nostra és una llengua petita, i que si no la defensem des de les nostres institucions, ningú més ho farà per nosaltres. I per això ho fem. I ho fem avalats i tranquils de saber que totes les llengües, petites i grosses, són la riquesa del bagatge cultural de la nostra història. I posar pals a les rodes a la seva defensa, és tenir molta barra!

(i no em vull extendre més, però ja que hi som, els diria que si troben 10 persones amb l'educació primària acabada a Catalunya que no entenguin el castellà, que avisin no sigui que els donin un record Guiness!)

En qui sap quin misteri de silenci...

2008-07-06T10:35:00.012+02:00

Mi cuerpo,
como tierra agradecida
se va extendiendo.

Ya les planícies de mi vientre,
van cogiendo la forma
de una redonda colina palpitante,
mientras por dentro,
en quien sabe que misterio
de agua, sangre i silencio
va creciendo como puño que se abre
el hijo que sembraste
en el centro de mi fertilidad.

Gioconda Belli
El Ojo de la Mujer

Sí; com el puny que s'obre suaument, entre l'aigua, la sang i el silenci de les parts més desconegudes del meu cos, se'm desvetlla, amb el misteri de la vida, el privilegi de l'existència.

Els dragons de l'Onyar

2008-06-26T13:05:00.006+02:00

Els dragons de l'Onyar. Dit així semblaria que estem parlant d'uns animals mítics, que visquessin a les ribes del riu Onyar al seu pas per la ciutat de Girona, alimentats per les més diverses llegendes.
Fa uns dies varem trobar aquest parell de simpàtics animalons en un dels forats de la canalització a la llera del riu Onyar.
Lluny d'ésser un animal llegendari i perillós, el dragó comú (Tarentola mauritanica) és un animal que viu molt a prop dels nostres habitatges sovint, fins i tot, dintre d'ells. La seva alimentació és insectívora.
Hi ha la creença, d'altra banda errònia, que quan es troba un d'aquests animals dins d'un armari de casa i, de vegades amb la roba foradada, és que han estat rossegades per algun d'aquests rèptils de la fotografia. Molt probablement els culpables d'aquesta desfeta són les arnes. Aquestes sí que són unes papallones que ingereixen roba entre d'altres materials.
Els dragons el que fan precisament és alimentar-se d'aquestes papallones menjadores de roba.

Aquell any de la sequera que tan plovia....

2008-06-17T19:36:00.016+02:00

Aigua a l'Onyar, i aigua arreu de les nostres contrades. Aquesta primavera del 2008 ha estat de les mes plujoses. Tinc la sensació que d'aquí uns anys, quan la memòria tot ho confongui, recordarem aquestes dates com "aquell any de la sequera que tan plovia!"

La nostra finestra no es podia perdre la crescuda del riu. A nosaltres ens ha enganxat pel Maresme, però tenim la sort que en Miquel, una vegada més, ens ha fet la guàrdia. Al seu blog hi podreu veure mes fotos i un vídeo i tot de com corre l'aigua! (gràcies!)

La crescuda de l'Onyar a 'entre silencis'

Aligot ferit

2008-06-11T20:02:00.011+02:00

Aquest dilluns passat, dia 9 de juny, cap a les 13:30 em va telefonar el meu amic Lluís tot emocionat --Enric! he trobat una àliga grossa aquí, tirada al terra, en una pista a prop de Font de Cera-- l’emoció, i en part també degut a que anava en bicicleta de muntanya i el lloc és de fortes pujades i baixades, no el deixava parlar amb tota la seva coherència. En Lluís, en aquell moment, no podia fer-se càrrec del rapinyaire, entre d’altres coses, per què li feia molt de respecte aquells ulls grocs amenaçadors que el miraven tan fixament cada cop que s'apropava a l’animal més del que aquest creia que era una distància prudencial per la seva integritat.

Quan vàrem parlar i en va dir que era una au molt gran i que tenia uns ulls grans i grocs, tot d’una vaig pensar que podria tractar-se d’una àliga marcenca jove caiguda del niu, etc. Li vaig preguntar si veia cables d’alta tensió a prop d’on es trobava, però no em va saber dir perquè es trobava sota els arbres i no veia res de res. Podria ser que en les primeres volades del jove, havent sortit del niu, es topés amb algun cable elèctric. De totes maneres, per aquestes dates, potser era massa aviat per què un jove de marcenca ja estigués fent les primeres volades.

Tot això i moltes coses més anava pensant durant els temps que va transcorre fins arribar a lloc. Degut a l'incertesa del que em podria trobar, el ritme cardíac m'augmentava significativament a mesura que s’anava apropant el moment de l'encontre. Les meves obligacions i la distància a que em trobava del lloc, no em van deixar arribar a l'indret on el meu amic m'havia descrit que es trobava l'ocell, fins ben bé un parell d'hores. La primera impressió en arribar i comprovar que encara hi era va ser de molta alegria. De seguida vaig veure que era més petita del que en Lluís i la meva imaginació m’havien fet magnificar. Em vaig trobar amb un rapinyaire de mitjanes dimensions, cap relativament petit, ulls grocs col·locats amb certa lateralitat, el plomatge per sota del cos clar amb un cert ratllat i una cua llarga i a ratlles. No podia ser una altra cosa que un aligot vesper.

Després de la primera impressió, vaig anar corrent a buscar una manta al cotxe i el vaig embolcallar com si fos un caneló per poder-lo transportar sense fer-li més mal del que ja tenia. A més a més, i per què es tranquil·litzés, li vaig tapar lleugerament ulls.

Fent-li una ullada molt per sobre i procurant no fer-li més mal del que ja havia sofert, vaig observar que l’ala dreta la tenia trencada.

I sí, d’amunt mateix d’on va caure ferit hi passa una línia d’alta tensió. És molt probable que xoqués amb els cables.

Truco a les oficines del Parc de la Serralada Litoral per què m’enviessin algú que es fes càrrec de la pobre bèstia. L'agent que va venir, per sort, també es va emocionar força i de seguida va trucar el Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.

Ara, només ens cal esperar bones notícies de la seva recuperació, o no.

Distorsió

2008-06-08T10:37:00.007+02:00

Això és Girona. O no. Potser els edificis un pèl més etiragonyats? Potser el Rocacorba massa inaccessible i el Montseny excessivament alpí?

Fa temps que des de l'escriptori del meu PC convisc amb la imatge distorsionada que la màgia digital va fer, sense permís, del que era una bona panoràmica de la ciutat (des del pirulí de telefònica). M'agrada. Em recorda que la Terra és rodona (sense haver d'entrar al Google Earth), i que tot, tot, depèn dels ulls com es mira. I ambdues coses em produeixen benestar. La primera elimina els límits. Res acaba. Tot segueix un cicle. La segona hi posa subjectivitat, i de la ma d'aquesta hi ha la creació i la llibertat. I totes elles són estupendes.

La realitat distorsionada, però, em rebenta quan tinc els peus a terra, quan sento que m'enganyen, i no veig per on, quan el coneixement em descobreix la pròpia ignorància (creixent sempre junts els dos -potser més ràpida la segona-). I així, veig que vaig fent. Anem fent. Saltironant del benestar a la indignació, sorpresos de la nostra infinita capacitat d'adaptació (o manca de compromís?). I jo, sóc la primera sorpresa que un diumenge assoleiat com el d'avui, m'atrapi ego-filosofant davant aquesta pantalla. I això que encara no he llegit cap diari! Potser m'hauria de fer vergonya... Tal i fa. Au! publico, surto, i a córrer!

El marcòlic

2008-06-02T16:23:00.009+02:00

Aquest cap de setmana, fent un curt passeig pel curs natural del riu Onyar, o sigui, aigües amunt des del final de la seva canalització dins dels dominis municipals de Girona, hem descobert una de les flors més belles de Catalunya, almenys això és el que diu la Història Natural dels Països Catalans quan fa referència al marcòlic (Lilium martagon).
La veritat és que aquesta flor impressiona quan te la trobes a la natura. No té res a envejar a algunes orquídies.
Encara que està considerada una planta més aviat dels dominis pre-pirinencs i pirinencs dels boscos caducifolis, a les Gavarres s'hi poden trobar en els cursos d'aigua o en llocs molt humits.

El plaer de fer el pa a casa

2008-05-28T10:52:00.018+02:00

Un d’aquells petits plaers de la vida que requereix paciència, sobretot al principi, és quan elabores el teu propi pa a casa.
Els gaudis són diversos. Podem començar a fruir amb les aromes primàries dels ingredients. Amb la textura que et transmeten als dits a mesura que la massa va agafant la consistència adequada abans de deixar-la fermentar i l’aroma que desprèn aquesta. El perfum que s’apodera de tota la llar quan el pa està a punt de ser desenfornat. I per últim, assaborir el pa fet per cada u i al gust de cadascú.
De bon principi us puc dir que és fàcil fer pa. Això sí, és primordial no desanimar-se quan veus que les primeres fornades no surten com voldries. Només cal seguir més o menys les instruccions que tingueu a ma ja sigui d’un llibre, d’algunes notes que us pugui haver passat algun amic, o del que podeu trobar a la xarxa, com aquesta . I per descomptat que fa molt la pròpia experiència.
Si em permeteu, us puc intentar orientar perquè no caigueu en els meus nombrosos i estrepitosos fracassos.
En principi us donaré les proporcions bàsiques que jo faig servir per mig quilo de farina (ja sigui integral o blanca però, sempre millor si és de bona qualitat):

20 grams de llevat de Paris.
10/15 grams de sal.
300 c.c. d’aigua (aproximadament depenent del tipus de farina)

--Tot hauria d'estar a temperatura ambient d’uns 20º com a mínim.
--S’hi posa la farina al marbre fent un forat al mig per poder afegir l’aigua o bé en un recipient prou gran com per poder barrejar els ingredients.
--S’esmicola el llevat i es barreja amb la farina.
--Es va afegint l’aigua poc a poc on prèviament s’ha diluït la sal.
--Quan aquesta massa va tenint una consistència que no s’enganxi molt als dits es comença a treballar amb les mans afegint farina o aigua, si cal, fins que la massa adquireix una textura com si fos de goma ben tova i no quedi enganxada als dits ni a la superfície on s’ha amassat. Aquesta fase pot durar més o menys temps segons les proporcions. Paciència. A vegades en deu minuts està llesta i d’altres pot passar de la mitja hora.
--Un cop la massa queda tipus “goma”, s’ha de deixar reposar coberta amb un drap de cotó ben net perquè el llevat fermenti. Això fa pujar la massa aproximadament el doble. Les condicions ambientals òptimes han d’ésser, com a mínim, d’uns 20º El temps aproximat per la fermentació, en aquestes condicions i amb aquest llevat, és d’una hora o una mica més.
--Quan ja ha pujat es torna a amassar una mica i es procedeix a col·locar-la, jo recomano al principi, en un motlle on quedi el doble d’espai del que ocupi la massa. La deixem un quart d’hora que torni a pujar una mica la massa, fem uns talls diagonals d'un centímetre a sobre la massa, l'empolsaguem amb una mica de farina per sobre i l’enfornem.
--El motlle l’hem de untar lleugerament d’oli i empolsegar de farina perquè no s’enganxi en el procés de cocció del pa.
--El forn a d’estar escalfat prèviament a uns 200º i el temps aproximat de cocció hauria de ser d’uns 40 minuts, abaixant la temperatura a 180º als deu minuts d’haver-lo ficat al forn. Aquest pas, per mi, és el que més s’ha de fer servir l'experiència i la intuïció. En funció del tipus de forn es farà abans o necessitarà més temps. Cal estar atent sobretot en les primeres provatures.

Si el resultat és prou bo, la satisfacció és immensa.
A més a més tornes a adquirir la dimensió que les coses, de vegades, no es poden tenir immediatament necessiten el seu temps.

Temps d'aigua, de flors i de cine

2008-05-14T17:08:00.016+02:00

Finalment hem omplert el riu (una mica!), i la nostra finestra s'ho mira alegre. Malgrat els esforços de l'ACA (veure foto) amb els seus nous sistemes de canvi d'aigua de lloc (de l'aqüifer cap a la superfície) , i després la petita col·laboració del xàfec de la setmana passada (veure foto) , aquest cap de setmana passat, si que sí, la primavera més mediterrània, ens ha regalat una llevantada com Déu mana i ha regat i ben regat el territori català i la tranquil·litat dels nostres polítics escagarrinats amb la 'sequera'. Ha plogut!!! El conseller diu que ja podem tornar a omplir piscines i ja les buidarem si el canvi climàtic en torna fer de les seves. 'Hoy bebemos y mañana veremos' i a viure que són quatre dies!. Sort que ens el vigilen!

Vull deixar constància que sota l'aiguat de divendres passat, molta gent (pràcticament tota desinteressada) va estar treballant de valent per engalanar la ciutat de Girona pel Temps de Flors. Si sou dels que vindreu aquest cap de setmana (uix, el segon mai no és tan maco -diu tothom- quan diu lo mateix que tothom diu), us convido a combinar les precioses visites al barri vell primaveral amb la mostra de cine africà que per segon cop (i també amb molta feina desinteressada) s'ofereix des de la vila veïna de Salt (veure programa).

Temps d' aigua, de flors i de cine, doncs. Visca la primavera!

Pregadéus II

2008-05-10T20:36:00.010+02:00

Aquesta mantis és un xic més rara que la publicada fa uns mesos

Ha aparegut aquests dies per casa.

Benvinguda al planeta terra!

Paraules i més paraules

2008-05-05T20:30:00.005+02:00

M'agrada aquesta imatge. Per mi, il·lustra la divertida situació actual de desconcert en el món de la lletra escrita des que internet es va ficar a les nostres vides (a les dels uns més que a les dels altres). Ara ja no sabem si 'va més a missa' una cosa publicada en paper o una cosa 'penjada' al ciberespai. El cas és que si no ets a la xarxa no existeixes, però des de la xarxa tothom vol el seu tros de paper (per tocar i posar a la butxaca). Una llei recent que no recordo, obliga a les administracions a posar al ciberespai tooooota la paperassa abans del 2010 i grapats de tècnics municipals de tota mena van bojos digitalitzant arxius i dades arrugades. Entretant, els més internautes van bojos també per editar en paper el millor que hi ha per aquests webs de Déu. Personalment, he perdut coses a la xarxa que sort que les tenia en paper, i a l'inrevés, sort de la xarxa per recuperar papers perduts! En fi, en certa manera aquesta situació, així com de tràmit, m'agrada. Té el punt apassionant de tots els misteris: com acabarà? Desapareixeran el llibres com diuen el mes tràgics? O bé ( i canviant de tragèdia) morirà internet en mans de la cesura, sota l'eterna excusa del bé i la seguretat de tots?

Sigui com sigui, aquest llibre que és a punt de sortir del forn, 'empapera' 100 blogs catalans que van participar a la primera catosfera literària. És un projecte entusiasta, que es veu portat amb il·lusió i estima i que ara arriba al seu primer fruit (parlant dels fruits en paper, és clar! que dels altres ja poden presumir de bona collita!), i vés per on, però Pocamandra hi és també pel mig. Vaig participar mig per curiositat mig per casualitat, i ara la il·lusió és ben sencera. Tenir quatre ratlles en aquest llibre em fa com gràcia i vergonya a la vegada. I és que em temo que entre el desconcert que deia abans, jo tiro més aviat cap al grup que encara ens sembla més 'serio' el 'paper' que la 'pantalla', com si el primer, davant la sovint efímer galàxia internet, fos garantia d'haver pensat les coses més de dues vegades. Mmm no sé, paraules pròpies tan ben editades em fan mitja basarda (però la il·lusió és ben sencera, insisteixo!). El més important, se'ns dubte, és que les paraules, pròpies o alienes, series o disbauixades, ben mesurades o massa espontànies, són ben vives i viuen i reviuen tan en paper com per pantalla! Sobreviuen a la imatge. Fabulós!

>>Aquí teniu la història del llibre.
Es presenta el dia 17 a Vallromanes. I a volar!

Empremtes...

2008-04-29T20:18:00.010+02:00

Tal i fa on anem i perquè;
el que queda,
és l'empremta
que som capaços de deixar.

I a què ve això?

Només que he llegit un frase
que m'ha sorprès :

<< totes les famílies felices s'assemblen;
les infelices,en canvi,
són infelices a la seva manera >>,

i hi estic pensant.

ja em perdonareu...

Ens podem pixar en tot això?

2008-04-21T12:34:00.004+02:00

Tenia curiositat per saber d’una vegada que hi havia darrera de l’anomenat club Bilderberg. Havia escoltat, sempre de passada, notícies relacionades amb aquestes trobades anuals d’una gran quantitat de persones influents de tot món i amb càrrecs importants. Des de certs polítics fins a multimilionaris passant per alguns membres de les monarquies europees. O sigui, tots individus amb molt de poder polític, econòmic, medis de comunicació i amb influències diverses.
Per aquesta raó i per aprofundir més en totes aquestes notícies inquietants escoltades amb comptagotes vaig decidir llegir l’últim llibre: los secretos del club Bilderberg de Daniel Estulin, personatge, si més no, curiós, digne d’analitzar-lo també a ell.
He de dir que la lectura del llibre és ”infumable” està força malament escrit. Dóna moltes dades amb sigles d’organitzacions i noms de persones constantment barrejant-les, la qual cosa fa difícil seguir el fil. A més a més, es repeteix en moltes ocasions.
L’únic que he tret en clar, si es pot dir així, és que dóna una sèrie de noms, suposadament tots membres del club Bilderberg, que seguint la seva evolució política i analitzant les seves declaracions i actuacions, podrien fer sospitar que estan manats per algunes consignes “superiors”.
Un cas clar i que tots coneixem és el del Javier Solana. Caldria estudiar la seva trajectòria i llegir entre línies algunes de les seves manifestacions i actuacions.
Aquí podeu veure el resum de l’última trobada del club l’any 2007 amb suposades conclusions i els noms de tots els assistents.
Més informació també en aquest web.
Al llibre fa afirmacions molt greus denunciant trames internacionals de molts poderosos del món per, al final, arribar a un nou ordre mundial mitjançant l’implantació de la por i la inseguretat dels ciutadans del planeta.
Aviat s’ha de celebrar la reunió d’aquest any 2008 Fins ara no s’han donat a conèixer per part del medis aquestes reunions, malgrat la gran quantitat de gent “important” que es troben simultàniament en un lloc concret i durant tres o quatre dies.
Si algú té més informació sobre tot aquest galimaties seria d’agrair la seva divulgació.

Poso un ciri...

2008-04-17T18:46:00.006+02:00

Avui poso un ciri per unes oposicions.

No ens toca a nosaltres passar-les,

però una conversa en fa ver dir en veu alta que

'ja posaria un ciri '

i com que trobo lleig dir coses i no fer-les

però no em sento prou devota

de cap sant ni de cap astre,

el poso aquí,

compleixo la 'promesa'

(tot i que no arribava a tant)

i a veure que passa!.

I qui ho necessiti que se'l faci seu!

Massa camió per tan poc riu

2008-04-13T19:56:00.015+02:00

Des de la finestra de l'Onyar ja vaig comentar el tema dels camions que treballaven el mes passat a la llera del riu. Per si algú es va quedar amb el dubte, aquí enllaço un parell de les explicacions que he arreplegat a l'hemeroteca digital unes setmanes més tard, i de passada, penjo aquesta foto, que m'agrada més que l'anterior. Trobo que precisament, d'explicacions n'han arribat molt poques, i ja que ens diuen que estem en una guerra (la de l'aigua) i que venen temps de caloreta i poques dutxes, als veïns del riu no ens hagués anat malament entendre que era aquell xorro continuat d'aigua que s'abocava al riu.

>> 3cat24 - 30 març: Una de les mesures excepcionals adoptades per l'Agència Catalana de l'Aigua és la de fer pous que garanteixin l'aigua de boca i uns altres que servirien per fer augmentar el cabal dels rius. D'aquests últims, se n'estan obrint a les lleres dels rius Ter i Onyar al seu pas per Girona. Segons la Generalitat, aquests pous agafaran l'aigua del nivell freàtic i podran abocar-ne uns 500 litres per segon al riu. El Consorci Alba-Ter no ho veu de bon ull perquè pensa que pot ser contraproduent.

>> Diari de girona 25 març: Aquests treballs s'emmarquen dins d'un pla que té per objectiu reforçar, temporalment, els cabals del Ter i de l'Onyar, en el si d'una actuació declarada d'emergència per l'ACA que consisteix en l'aportació d'aigües subterrànies des de l'aqüífer calcari de Girona.

Matrimoni de conveniència

2008-04-09T22:25:00.008+02:00

Ara fa dos anys que vaig contraure una mena de matrimoni amb una entitat bancaria Se'ns dubte va ser un casament de conveniència: jo podia estrenar pis a Girona i ells es quedaven mitja nòmina meva per sempre més (o durant 30 anys que em sona igual). No era un bon moment, però era el meu moment i vaig tirar endavant, fins i tot amb il·lusió i visc molt contenta amb la meva nova llar. No vull entrar a debatre les injustícies del preus de l'habitatge perquè estic molt enfadada que l'administració hagi deixat això a merçè de les lleis del mercat, i perquè malgrat tot no em puc queixar. Però, ara que la revisió de l'euribor ha decantat la balança del meu sou a favor del banc, vull fer una reflexió: Tot això dels interessos voleu dir que lògic? Diu que van ser els jueus els primers de posar preu als préstecs, o el que és el mateix, els qui van començar a posar preu als diners. Jo em pregunto, com aniria la història del creixement (ara desacceleració) econòmica si els diners no tinguessin valor i funcionéssim per intercanvi o que sé jo?. El món seria pitjor o millor? Necessito creure que seria molt pitjor perquè les bones coses acaben sempre imperant, i molt a poc a poc, el món progressa més aviat cap a bé... però, quan llegeixo coses com aquesta que copio a sota, dubto de tot, no crec en res i em kgo en tot.

Del suplement del diari Avui de diumenge passat:

Un petit grup d'elits internacionals controla els governs, la industria i les organitzacions internacionals. Ens governa i decideix quines guerres han de tenir lloc. La seva eina són les estructures bancàries, que manipulen segons els seus interessos tot provocant inflacions i depressions econòmiques a partir la seva conveniència..

El diari ho planteja només, com una teoria de conspiració. Com aquella que diu que l'arribada a la lluna va ser un muntatge. Ai , ai , ai mare!... hi van anar oi, a la lluna?

Allau de clicks

2008-04-02T19:34:00.006+02:00

Aquest blog casolà registra entre 5 i 30 visites de mitjana al dia, més aviat 5 que no pas 30. Entre ahir i avui, però s'ha obert aquesta pàgina (que no vol dir llegit!!!!) més de 10.000 vegades, i milers d'usuaris han fet saltar el comptador de visites, de menys de 4.000 a 15.000. I jo que feia dies que esperava arribar al 4000 ben rodó per fer un post cofoi d’aniversari! I què ha passat?. Doncs que algú ha penjat la palmera de l’escrit anterior al meneame.com, que sembla que són una gent que publiquen les noticies que més usuaris decideixen que volen que es publiquin. O sigui que la xarxa és la repera i ja començo a entendre com funciona tot el submón dels rànquinks i visites (comercials o no) i els negocis paral·lels. No m’hi fico. Sóc conscient que d’aquí pocs dies, (ah! que efímer es interné!), tot tornarà a la normalitat a can pocamandra. De fet com que aquí no hi guanyem calerons practicant l’oci blocaire , no m’entusiasmo amb el comptador ni deixaré la xerrameca quan tornem a les 5 visites. Però del que si me n’alegro, és que tota aquest gent no s’hagi presentat de cop i volta al rebedor de casa!! I penso... ah! que fàcil és fer un click! i després un altre de ben diferent! i un altre, i un altre....

Antenes d'amagatotis

2008-03-31T19:50:00.015+02:00

A Marrakech, entre els jardins de la Ménara i el centre turístic, s'amaga aquesta antena de telefonia mòbil. Antena? Si si, antena, o us pensàveu que per una palmera faria la foto i ho penjaria al bloc. Algú més observador que jo m'hi va fer fixar, i em va sorprendre (per bé). Tan esvelta, tan altiva... i tan electrònica tota ella. S'ha escapat de la mare natura. Com n'hi diuen d'això? Paisatge antròpic?. A aquesta segur que no l'enganxa el morrut!. El que no sé és si aquesta tàctica de camuflatge paisatjístic s'estila per casa nostra. Ja em suposo que les oliveres, els garrofers , les alzines i els ceps mediterranis, no donen la talla per la telefonia mòbil. Però vés a saber, si hi ha algun pi trempat que ens té preparada una sorpresa. Des del desembre passat (quan vaig fer la foto), que bado amb el coll amunt a veure si faig alguna descoberta. De moment, res de res. Si teniu més sort que jo, aviseu-me!

>> aquí el detall esborronat de la imatge ampliada, pels més incrèduls. (sento no tenir més zoom i disparar de tan lluny!)

elwebnegre.com

2008-03-27T18:51:00.006+01:00

elwebnegre.com

EL TIBETÀ EMPRENYAT

ROGER FILLOL

Els problemes entre la Xina i el Tibet no són pas nous. Com tothom sap, venen del 1714, quan les tropes de l'emperador Fe Lip Xin-Qué van envair el tranquil poble tibetà i van anular-ne les llibertats. Des d'aleshores, les aspiracions nacionals tibetanes han restat aixafades per una Xina imperialista i totalment insensible. Els darrers esdeveniments han desembocat en la tensa situació actual, acabant amb la paciència proverbial dels tibetans, que trencant l'equilibri del seu Ying i el seu Yang, s'han oblidat del seny (Ying) i s'han abocat a la rauxa (Yang), provocant l'aparició del "tibetà emprenyat". Protestes i disturbis se succeeixen als carrers de tots els pobles del Tibet, desoint les paraules de pau del Dalai Lama, mentre a la capital Xinesa passen de tot Olímpicament. Però quines son les causes reals de l'emprenyament tibetà? La línia de tren d'Alta Velocitat entre Lhasa i Pequin que permet fer el viatge entre les dues capitals en tan sols tres dies, va provocar greus problemes a la xarxa de rodalies de la capital tibetana. Tanmateix els tècnics xinesos volen fer passar el tram que encara falta per construïr d'aquesta línia per dessota l'Everest, cosa que ha provocat un fort moviment veïnal contrari. Altres problemes, com les fortes apagades que van deixar el Tibet una setmana a les fosques, perquè la companyia Feq-Cha subministrà als tibetans espelmes amb cera de baixa qualitat, o les previsibles retallades del Tribunal Xino-Xano al recentment renovat Estatut d'Autonomia tibetà, han estat la gota que ha fet vessar el got. Ni els resultats del Futbol Club Himalaya, acompanyen els pobres i dissortats tibetans, que com a molt intentaran apagar a escopinades la flama olímpica quan els passi per sota els nassos.

L'escola pública a Salt

2008-03-25T20:13:00.011+01:00

Vull fer ressò d'aquesta carta publicada fa uns dies al Tot Salt i als diaris gironins. Em sembla convenient que es digui més sovint que a Salt, l'escola pública funciona i que els problemes tan sabuts no són generals. Cal no passar per alt, que a Salt hi tenim centres públics on la canalla hi aprèn i creix amb l'absoluta normalitat del nostre poble. I això és possible perquè hi ha gent que creu en l'ensenyament públic i hi treballa a consciència i perquè hi ha pares i mares que pensen i defensen que el que ha passat a La Farga i altres escoles no ha de tornar a passar.

A mi em sembla que els desequilibris els fan tan la gent que arriba com la que se'n va.

L'escola pública a Salt.- 14/03/2008

Sóc de Salt i visc a Salt. Em preocupa la divisió social que hi ha a les escoles. No voldria per a les meves filles una escola en la qual elles fossin les diferents, però tampoc m'agradaria una escola apartada de la realitat, una escola elitista, una escola gueto. Perquè és el que tenim ara, parlem clar. Guetos. Per un costat, l'escola pública amb tots els immigrants i, per un altre, l'escola concertada amb els catalanets, dues bombolles aïllades de la realitat. Què ensenyem als nostres fills apartant-los d'aquesta realitat? Quins valors els estem transmetent? Quin futur ens espera si els segreguem ja de ben petits en escoles diferents?

És això el que volem al nostre poble?

No parlo d'heroïcitats, ni d'idealismes. Parlo d'apropar-se a l'escola pública de Salt, sense prejudicis, sense por. Nosaltres ho vam fer i vam topar amb una escola, El Gegant del Rec, en la qual la barreja és possible, amb naturalitat. I n'estem molt contents. L'escola és petita encara i cal cultivar-la, és una llavor que donarà fruits o no en un futur. Hi ha el discurs que a l'escola pública no s'assoleixen certs nivells... i potser és una mica veritat, no ho sé. Però i el temari de la vida? I l'oportunitat d'aprenentatge de la diversitat? No mesurem als nostres fills pels seus coneixements sinó pel que són, pel que aprenen de la vida, a casa, a l'escola. Seran en certa manera tot allò que els transmetem. I no voldria deixar de demanar a les administracions la seva implicació. El que s'ha fet fins ara a Salt no està bé. I em maregen els plans futurs d'escoles provisionals per aquí, trasllats per allà, sense ordre ni concert. M'agradaria una escola de qualitat i reflex del seu entorn, del seu poble, és possible i també depèn de nosaltres!

PERE SERRAT. SALT (GIRONÈS)

Mar i ciment, sota la roda

2008-03-23T20:28:00.007+01:00

A cop de pedal trepitgem terra i ciment voltant amunt i avall pel gust de fer exercici, sentir l'aire a la pell i deixar passar paisatges. Una mirada curiosa em descobreix Barcelona entre les rodes. És un paisatge conegut, que m'ofereix tot el mar i la costa sud del Maresme fins el dibuix esborronat de l'eixample de la gran ciutat, des del mirador de la Cornisa. Vist així, sota la roda, tinc la sensació que em pertany. Tot allò que puc fer cabre a la roda de la bicicleta, es abastable. Des de l'alçada, la immensitat del mar es poderosa. Prou immensa per convertir quiilòmetres de ciment en una imatge bella. Des d'arran de roda, és bella i és meva. En fi, com diu la capçalera d'aquest bloc, xerrameca i imatges. Una foto més a les nostres bicigrafies.

Desertar

2008-03-18T19:44:00.022+01:00

Recentment he llegit aquest dos llibres. Són molt diferents. Argumentalment i literàriament no tenen absolutament res a veure, però tots dos giren al voltant d'un mateix tema al qual no hi havia entrat mai: els joves que van desertar de les files republicanes al final de la 'nostra' guerra. Els entenc tan bé! Al marge de ideologies, sense por, van decidir tornar a casa. S'hi jugaven igualment la pell i van canviar les armes per un altre tipus de combat, molt mes mundà (contra la vergonya, l'honor o què se jo). L'experiència d'aquest joves, m'ha fet pensar que en certa manera, ara, tots som desertors. No és una visió gaire optimista, però massa sovint, tinc la sensació que la societat ha desertat. Ha desertat de moltes ideologies d'una manera poc conscient, prioritzant sempre el més proper i el més estimat. El més immediat. El menys social. Jo, malgrat que admiro profundament els lluitadors de la República, i penso que, ni mai serà prou reconegut el seu esforç, ni mai serem prou conscients de tot el que es va perdre, em sento propera a aquests joves que van girar cua i se'n van tornar cap casa.

I precisament perquè tants anys de silencis m'han demostrat, que aquest tema, viscut arran, sacseja la més valenta i coherent de les ànimes, em fico també a la pell de Folch i Camarasa quan diu que aquest no és el llibre que volia escriure. Constato que ni les paraules més ben novel·lades volen perdre's pels camins del dolor. I segurament no cal. Però, així mig en família, no em puc estar de dir-li a l'autor, que 'Contra el silenci' tampoc és el llibre que esperava llegir quan el vaig escollir de la la biblioteca. De totes maneres, si sou o conviviu amb aquells que van viure part de la joventut en guerra i viuen part de la vellesa a l'entorn d'un geriàtric, us el recomano.

>> aquí van les ressenyes: Sota el Garrofer - Contra el Silenci

IMPUNITAT AL TERRORISME DELS ESTATS?

2008-03-16T10:34:00.004+01:00

Fins a quan tindran impunitat aquestes tres males persones?
Quan els veurem davant d'un tribunal internacional ?
Hem d'esperar 20 o 30 anys ?

Ressaca post-electoral

2008-03-10T17:19:00.008+01:00

Crec que dels resultats electorals d'ahir, a Catalunya, l'anàlisi que s'hauria de fer seria valorar a partir dels resultats de les eleccions del 2000 i passar de puntetes per els resultats “alterats” del 2004. Els números d'aquell any 2004 no haurien de comptar per fer les anàlisis actuals.
Fent servir aquest criteri indicat anteriorment, i sigui com sigui la lectura que se li vulgui fer, és cert i espectacular la pujada constant del PSC. Per contra, CiU i PP van perdent “pistonada”. I Esquerra, llevat del 2004 amb la anomalia afegida del famós encontre a Perpinyà i tota la incriminació posterior de la "brunete", a més a més d'aquests anys de desgast al govern, obté uns meritoris resultats en aquestes eleccions. Més encara si pensem que molt vot d’Esquerra, possiblement s’ha quedat a casa.
Ara el que li cal a Esquerra, sota el meu punt de vista, és “collar” al Montilla o sortir-se'n del govern.
El PSC, malgrat tot l’èxit obtingut electoralment parlant, crec que té una mala papereta a fer en els propers mesos i anys. Ja veurem com gestiona tota aquesta eufòria.
Si a Duran, finalment, li donen un ministeri a Madrid, CiU s’enfonsarà encara més en els propers anys. Hauria de mimar més l’electorat de centre i centre-dreta catalanista i mirar més cap a Catalunya i no tant cap a Madrid.
ICV-EUiA. Què vol dir tot aquest galimaties de sigles? Haurien d’assumir amb valor el paper de partit autèntic d’esquerra moderna. El verd ja està molt assumit per tothom, no cal fer bandera quasi única d’aquest ecologisme.
I el PP, avall. Se’m nota una certa animadversió?
I que consti que no soc cap “pitonisso”.

Pedra, camions i flors.

2008-03-04T16:40:00.037+01:00

	Nosaltres tan feliços parlant de la boira i dels ocells del Maresme, i la finestra de l'Onyar ens reclama la seva atenció. Fa poques hores ha caigut una pedregada espectacular a la ciutat de Girona. En Miquel l'ha capturada per nosaltres. Gràcies!
	A part, des de fa dies que hi ha uns camions que treballen a la llera del riu. Algú sap què hi fan? En qualsevol cas, aquestes són dues imatges poc freqüents a la nostra mirada quieta al riu i quedaran de primera a la col·lecció. La finestra de l'Onyar ja té poc més d'un any de vida, i encara viu sorpreses. Com la vida mateixa.
	O com els narcisos que amb la caloreta de fa uns dies han volgut renéixer allà mateix on van adormir-se l'any passat. No els esperàvem... Pedra d'hivern, camions feiners i flors de primavera. Una bona barreja. El que sigui per esquivar la tentació d'entrar en campanya electoral...

Dies de boira al Maresme

2008-02-28T16:21:00.006+01:00

Comencen a notar-se canvis d’estació.
Des de fa uns dies la boira s’ha assentat a la franja costanera del baix Maresme. Hi ha estones que és realment espessa i emprenyadora per conduir.
Per una altra banda veiem com d’altres arbres fruiters, a banda dels ametllers, ja estan florits, com és el cas dels cirerers.
Les merles Turdus merula, els tallarols de capnegre Sylvia melanocephala ja ens anuncien, amb els seus cants, que la primavera està picant a la porta. Comença l’aparellament, l’establiment de territoris i el marcatge dels mateixos com a llocs per fer el niu, etc.
Ah! per cert, també hem vist aquest hivern els puputs, encara que menys dies que l'any passat.

Una altra espècie que feia anys no veia, no pas per què no hi fos si no per què més aviat no he estat els llocs adients per veure-la, és el lluer Carduelis spinus. Durant uns dies han aparegut dos o tres exemplars amb petis estols de gafarrons. També els mascles d'aquests comencen a cantar desaforadament.

Quan l'horitzó s'amaga...

2008-02-24T14:15:00.015+01:00

Hi ha dies, com avui , que el mar té el mateix color que el cel. O que el cel te el mateix color que el mar, tan se val. Són dies sense horitzó clar on la llum ens amaga els contrastos del nostre entorn. Aquest dies, em semblen poca cosa, com si hi fossin per omplir el calendari, per separar els jorns brillants dels tenebrosos.

Al nostre dia a dia, al marge del color del cel i del mar, sovint també funcionem sense horitzons clars i algunes llums confonen els contrastos que ens donen vida. I entre dubtes i pors ens atabalem o patim.

Amb un petit gest informàtic la foto que he fet a El Masnou, aquest matí, reapareix amb els colors que els meus ulls no han pogut veure.

Al dia a dia, no és tan fàcil ni tan automàtic. És evident però, que l'horitzó hi és i el cel i el mar no deixen mai de canviar. Només cal esperar que marxi la boira, o canviar de lloc, on un nou punt de vista ens retrobi amb el color verdader de les coses.

I si seguim atabalats, sempre podem recórrer a les frases cèlebres: "La vida no és un problema a resoldre, sinó un misteri a descobrir"; i au! a omplir el calendari de dies misteriosos!

Taques negres

2008-02-19T17:43:00.018+01:00

Ostres ostres ostres, i jo que em pensava que això ja no passava!! De l'Holocè estant, llegeixo estupefacte que el Pení i el Castell de Montjuïc de Barcelona, no es poden veure al Google Earth per censura. (llegiu-ho aquí). Remeno una mica i resulta que de trossos de terra censurats als ulls del google n'hi ha per tot arreu, i tenim moltes taques negres pel planeta. I sembla que a la competència (Virtual Earth) mengen del mateix pa. Sé que això de tapar trossos de món (especialment si hi ha radars o 'cosetes militars') no és cosa ni de Google ni de l'ICC (que és qui hi penja les imatges de Catalunya), sinó que és aquell famós tema de la seguretat nacional... que jo, associava a les antigues imatges de l'exèrcit i creia superadíssim. Bfff , molta tecnologia i arrosseguem sempre els mateixos problemes. Com deia l'amic Pere : No em barrufa!.

Blogopremi!

2008-02-16T17:09:00.003+01:00

Fa dies que ens va 'tocar' un premi d'aquest que es fan (ens fem) entre blocaires. El guardó de arte y pico ens va arribar de la safata de xiuxiueixs, i el vaig compartir amb Així ho penso , Ara mateix , Mai donis per finit... i Un trosset del meu Sàhara . Una salutació simpàtica a tots! I com ja vaig escriure fa uns dies a vots il·legals, sóc bona minyona, i encara que sigui sense puntualitat segueixo les normes del joc i reparteixo el nostre premi a cinc blocs mes:

A l'Anton Uriarte, per contrastar tot el que ens bombardegen del canvi climàtic
Al Blog d'en Quim, perque m'agrada el que escriu i com ho escriu.
Al Va de llibres. per que l'autor te 10 anys i el bloc un sol post.
Al diari vermell, per catxondo en el sentit mes calent de la paraula, per ressucitar.
i a Fem Art , perquè, de fet, el premi aquest va néixer per donar a conèixer dones artesanes i artistes,

però la xarxa es així.... dispersa en la seva riquesa.

Mùsica diferent: els TINARIWEN

2008-02-12T19:37:00.001+01:00

La música que fan els Tinariwen és, si més no, diferent. Blues, diuen els experts. Un blues africà. Jo li trobo també, en alguns moments, pinzellades de soul. I, per descomptat, un fons constant de música amaziga. Potser no tant en aquest seu últim disc AMAN IMAN, que vol dir l’aigua és vida, on fan anar un ritme més “roquero”.
Escoltant algunes peces dels Tinariwen em transporten a nits viscudes en ple desert marroquí on em tornen els càntics del nostres amics aït atta, tribus nòmades d’amazigues, que habiten entre l’atlas i el desert del Marroc. Sons i cants hipnòticament harmònics i repetitius efectuats amb qualsevol peça de plàstic o metall, el bendir i acompanyats rítmicament amb les palmes característiques dels amazics.
Els Tinariwen són tuaregs. Els tuaregs formen part de la cultura amaziga. Cultura estesa pel nord d’Àfrica arribant fins alguns països subsaharians.

Vots il·legals?

2008-02-09T21:08:00.000+01:00

data="http://www.goear.com/files/localplayer.swf?file=339a476">

Fa vint anys que tinc dret a votar. No em fa especial il·lusió, però participo bona minyona, i és més, fins hi tot penso que no fer-ho és mala cosa, perquè suposa assumir el risc, el greu risc, de deixar el 'mando' del país a alguna minoria. Des del punt de vista de ciutadà bon minyó, em preocupa molt el que està passant al Pais Basc des que l'Aznar es va treure la llei de partits de la màniga. Què passa amb els 150.000 votants del PCTV de les autonòmiques del 2005? O els 80.000 de EA a les ultimes generals? I amb els 250.000 d'EH del 1981???? tota aquesta gent, són monstres il·legals?? Apa! No serà la llei que té un punt de monstruosa? Ep, que jo no defensaré mai un garrot, ni una pistola, ni una guerra... però, voleu dir que aquesta pila de milers de gent que tenen les seus representants a la garjola, o que no els deixen participar de la 'festa de la democràcia', no els en vindran ganes, de repartir castanyes? Il·legalitzar partits em sembla il·legalitzar votants i no ho sé veure com una via per resoldre problemes. Clar que jo no en sé res de tot plegat i si diuen que això es el camí de la pau i de la llibertat... hi firmo. Però qui s'ho creu???

Jugant a la Plaça del Diamant

2008-02-06T06:30:00.000+01:00

42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta cançó de La Plaça del Diamant, participem al 42è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món.

Des de les pàgines dels seus jocs literaris, en Josep Ma Tibau, ens desafia a saltar de bloc en bloc i destriar els fragments de textos autèntics de la novel·la de Mercè Rodoreda, dels fragments inventats .

Vinga, poseu la música d'en Muntaner en marxa i a jugar a la plaça!

Aqui hi teniu les instruccions. I aquest, és el fragment de la Plaça del Diamant, que li correspon al pocamandra:

45. Em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances, dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè.

>> A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), som una seixantena els blogs que col·laborem en el 42è joc literari, aquest cop organitzat en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora (any rodoreda), entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.