Que no saps a qui votar?

Ei, si sou d'aquella gent que no té clar qui votarà i no teniu cap ganes de llegir programes electorals, ni us interessa massa tot plegat, però no voleu (encara) tirar la tovallola perquè d'alguna manera us sembla important anar a votar ni que sigui per tal que tot plegat no ho decideixin quatre gats... us pot anar bé aquest enllaç que m'han passat (gràcies Mariona):

És un qüestionari d'auto-ajuda pels cagadubtes davant les urnes. Pocabroma que està dissenyat amb seriositat . Proveu-lo sobretot si no heu llegit ni escoltat encara, cap programa electoral. No sigui que us sorprengueu.

Ho trobareu aquí >> I a qui coi voto?

Consti que a mi no m'ha anat massa bé doncs m'ha sortit un empat en tres partits i diria que només en puc votar un, que això d'ajuntar-se de tres en tres ja ho fan ells solets sense preguntar-nos res!. Però vaja, potser que el torni a fer a final de la campanya a veure quines coses de la propaganda electoral han quallat subliminalment en mi amb gran satisfacció dels directors de campanya. O potser que esperi a la versioó avançada del qüestionari, a veure si la formulen menys simple i dirigida a cagadubtes de grau enrevessat.

Caiacs a l'Onyar urbà

No hagués pensat mai, que veuria el meu tros de riu navegable, i vés per on, no sé sap mai. Aquest diumenge al matí, dos caiacs o piragües o canoes o el que sigui, van embarcar-se alegrament aigües avall. Cap al Ter? Cap al mar? Ni idea. M'hagués agradat seguir-los i verificar si passaven per sota la plaça Catalunya... Segur que sí. Les carpes i els ànecs encara deuen al·lucinar . Com jo mateixa, des de la finestra, la finestra de l'Onyar que ja comença a ser una col·lecció més que curiosa de retalls màgics d'aquest tram de riu canalitzat. Amb els caiacs, hi poso la nota de color esportiu que hi faltava.

Benvinguts a la col·lecció senyors del caiac!

En Millet per Barraques

Aquests últims anys, com qui diu, he deixat de banda el tema de sortir a la nit i ballar pels bars que toqui. O sigui que no estic gens al cas, ni d'on s'ha d'anar ni de quina hi música hi sona. Per aquest motiu ahir, que les Fires de Girona em van desenmandrar i amb les meves amigues més juràssiques vam 'trepitjar Barraques' vaig sorprendrem ballant al so dels calés d'en Millet, de la trinca o de múltiples bandes sonores de la independència de Catalunya. No cal que us digui que m'ho vaig passar pipa... i mira, ara he buscat alguna de les cançons... no fos que ho hagués somniat. Aquí us deixo el vídeo den Millet per si no l'heu vist. Coses del pocamandra.!

Esmorzar

Un esmorzar tranquil, una mica de sol a la finestra i una personeta petita malalta que t'obliga a quedar-te a casa per vetllar-li la febre. Un dia sense rutines laborals. Un dia per posar-ho tot a segon terme. Un dia per atrapar les ombres i deixar que la seva màgia esdevingui una empremta més a l'inabastable arxiu digital dels nostres records. Un dia per penjar una foto al blog i salvar-la de l'abandó del disc dur on s'hagués perdut víctima de les rutines laborals, la desídia i la pròpia acumulació d'instantànies . Un dia , doncs per agrair el dia que vaig començar aquest blog... que m'obliga, a tenir dies per atrapar ombres i altres bestieses estupendes.

Però esperem que només en sigui un, de dia, eh petitó?

Endreço les sandàlies

Es ben sabut que, qui més qui menys, quan arriba el temps d'endreçar les sandàlies i la 'vuelta al cole', es fa algun que altre propòsit (com aprendre anglès, fer esport, fer l'amor més sovint o el clàssic deixar de fumar o de devorar xocolata fora d'hores). Doncs jo també pico i aquest setembre em proposo escriure al pocamandra més sovint. Un cop per setmana. Va, no, un cop cada quinze dies, que si poso el llistó tan alt, kgd!. Ho faré? Ja m'adono que no sóc l'única que tinc un blog mig abandonat. Molts dels qui seguia fa un parell d'anys quan vaig començar també han afluixat la producció. Em diuen que la gent corre pel facebook i que el blogs agonitzen. Ohhhh... Confio no fer servir això d'excusa: de moment, endreço les sandàlies i penjo l'skyline de Barcelona que treia el nas darrera la tèrmica de Badalona, des de l'Hotel Vela fins la Sagrada Família, l'endemà d'una bona tempesta de final d'estiu. La foto la vaig fer dissabte passat des de la platja d'Ocata quan barrinava tot això dels bons propòsits de temporada i m'acomiadava de les vacances. Adéu-Ciao caloreta!

Hi havia una vegada...

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

Dedicat als que tenen raó.

A la Plaça Josep Pla de Girona, els llibres volen tocar el cel a l'ombra dels edificis. El monument és de la gironina Pia Cruzet i m'agrada encara que sovint la deixadesa fa que sigui un urinari i més aviat hauria de impedir-ne l'escalada lliure al meu fill.

I amb aquesta foto, faig feliç (aquella felicitat taaan aaaaample que ens atrapa quan tenim raó) a tots aquells que ens dèieu que el pocamandra es dissoldria amb l'arribada de l'hereu. Si , estimats, la producció ha baixat en picat però aquí estem.

Bon estiu!!!

Girona decideix.

Com que em fa bastanta ràbia, que no es parli gaire del tema... deixo aquí un dels vídeos promocionats de la consulta per la independència del proper 25 d'abril. A Girona, a Teià... i a molts d'altres punts de Catalunya, anem ampliant el mapa de municipis que voldrien veure una Catalunya sobirana. Perquè sí, perquè això va en serio encara que hi hagi qui vulgui que no se'n parli massa... no fos cas... no fos cas que què? Ja és la quarta vegada, que es pregunta al poble si vol o no vol la independència. De moment són pocs els que diuen que no. A veure què passa el 25. Sóc optimista. Mica en mica...

I si teniu vint minuts per jugar amb el tema i us ve de gust posar-hi narrativa cinematogràfica i tot, us agradarà veure aquest curtmetratge: Acte d'estat.

Ah.. i recordeu que si el 25 d'abril no hi heu de ser, hi ha un munt de possibilitats per votar anticipadament! A Girona feu un cop d'ull aquí. No hi ha escusa...

Sorpresa o indignació?

Una setmana (o més!) sense llum és per estar indignat. O i tant! Unes hores, o fins i tot una nit, a la carretera sense poder avançar sota una nevada brutal, potser no ni ha per tant.

Algú s'enfadarà amb mi, però jo, que també em vaig quedar tirada i que vaig escriure la meva sorpresa de no veure mossos ni llevaneus per la NII durant hores i hores... vull manifestar precisament això, que em vaig quedar parada ( en els dos sentits de la paraula). Jo creia que el meu país era més potent, i ara sé que estem a anys llum de tenir llevaneus de sobres per cobrir la Costa Brava o de tenir personal de sobres per portar el sopar als cotxes que no tenen cadenes. Sí , com em va dir una bona amiga... " tu al·lucines de pensar que et pots ficar a la carretera nevant sense cadenes, i creure que podràs fer 100 km sense que et passi res. Ni que sigui una nacional!". Quanta raó que té. Potser tot arribarà... però a Catalunya encara hem de pedalar molt i, sincerament, com també em diu una altra amiga (aquest dies les tertúlies espontànies van a tope!), a casa nostra tenim, de moment, altres prioritats. Segur que si ens pregunten si és millor gastar els calés en llevaneus o en millorar els hospitals... molts no dubtaran. Ara bé, i aquí hi fica cullerada molta altra gent ( allò de les tertúlies que deia abans)... "sí si, però amb la pasta que ens costa l'exèrcit o els polítics... ja podríem tenir més inversió en organització en cas de caos!!!". També tenen raó, oi?

Una cosa que em va sorprendre molt i (indignar una micona) es que la ràdio semblava el telèfon de l'esperança... Som un país de ploramiques?? Crec que no, però per com van conduir els programes les nostres principals emissores de ràdio aquelles 10 hores que em vaig quedar al cotxe... ningú ho diria. És una opinió molt personal, però em temo que els nostres locutors, últimament, els puja l'adrenalina ( i l'audiència) fotent canya al govern i a tot quisqui. És molt fàcil posar-se al cantó del que necessita que l'escoltin... però jo hagués preferit sentir com es promovien les trucades del tipus: "Soc aquí, puc fer això i allò... si hi ha algú que necessiti ajuda, que truqui a aquest numero"...

Tot aquest rotllo i la critica a la ràdio, ve de que ahir dilluns dia 15, en Manel Fuentes, va acabar la seva editorial (que sempre 'fot molta canya', i a tots ens agrada molt ), ... dient: "Algú ha pensat en netejar els boscos?" Doncs, si senyor! Molta gent hi ha pensat. Que no tot està tan malament, què carai! Tot el cap de setmana he vist el ADFs amunt i avall netejant obrint camins ( oju que la majoria son voluntaris). I tota la setmana que he vist pencar una administració local ( i estigueu convençuts que la majoria ho han fet - les que tenien llum al menys-) , trepitjant terreny per inventariar el desastre i planificar les neteges que ens han de salvar del foc. Abans que el senyor Fuentes, molta gent hi havia pensat. O i tant! Quan és té tanta audiència, no em sembla just fer creure segons què a la gent. No s'hi val.

I penjo aquesta imatge (que he robat aquí - un lloc ben curiós- ) per que sóc conscient que he fotut un rotllo que t'hi kgs! (em perdoneu?), però també i sobretot , per dedicar-la a tots els gironins que estan o han estat hores i hores ales fosques. Aquest paper de cul es fluorescent , el trobes encara que les torres elèctriques del teu país es desfacin com la mantega!!!

Finestra blanca

Una de les coses més bones de quedar-me a atrapada a la NII i acabar reculant cap el pis de Girona , ni que fos de nit i a les fosques, fou se'ns dubte, que els meus ulls ( i la meva càmera) no es van perdre la finestra de l'Onyar, blanca sota el sol incipient del matí. No podia deixar de penjar alguna fotografia i les les dedico al Xarnego, que d'alguna manera, me les reclama en el comentari de l'escrit anterior... i així aprofiteu per veure les fotos de Girona blanca al seu bloc Mediterrani. Bé!

La meva nevada

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

Interessos variables

Ja m'estranyava que l'euribor estigués tan baix i els bancs no fessin manifestacions en contra les baixes quotes d'hipoteca. Hi ha truco. Al menys en el meu cas. En el meu contracte del crèdit hi tinc fixat un interès variable mínim del 2,75%. L'euribor d'avui a 1,299 és molt bonic, tan petit, però no toca. A mi, no em toca. Recordo perfectament la cara del senyor del banc quan negociàvem els números de la hipoteca i li vaig regatejar un 3% mínim perquè en aquell moment estàvem al 2,9. Em va deixar anar: - "Per això no pateixis, fes-me cas, que mai baixarà tan avall. Va, et poso un 2,75%". I jo tan contenta. Mentiders, aprofitats!!!

Optimisme global

Fa uns dies, vaig ensopegar amb aquesta entrevista a la Vanguardia: Optimisme Global. I mira, em va enganxar. Ras i curt, va d'un actor català que predica que el món no està tan malament i que els humans som genials. A alguns us semblarà xerrameca o demagògia o qui sap què, però el cas és que a mi, em va agradar. Com a opció vital, com a corrent ideològic, com a recurs davant algunes confusions globals, em faig una mica meva la idea i me la guardo com una carta a la màniga en la recerca de respostes. Per què no? Consti que no he llegit el llibre, ni he vist l'obra de teatre, que tot just acabo de remenar una mica pel seu web, i que sóc conscient que faig propaganda sense contrastar la informació (llicències de tenir un blog sense públic massiu) ... i consti també, que em reservo el dret d'esborrar-me des seu facebook en qualsevol instant ( tot fos tan fàcil!). Ara per ara, aparteu els derrotistes i els pessimistes, que l'optimisme global s'obre camí. No el veig gaire global, que diguem... però no descarteu res.

I la imatge? Optimisme i embaràs va lligat , no? Doncs aquí deixo la meva ex-panxa ( que ningu s'esveri que no anem pel segon!) amb una nota de color a la (tan oblidada) finestra de l'Onyar...


---------------------------
PD: Estic tipa del spam que m'entra en aquest post. ( algú sap perquè???) Bloquejo la possibilitat de fer-hi comentaris, a veure si fem net.

Arran de terra

Aquest és el meu fill. Fa unes setmanes que va fer l'any i ja arriba al tercer graó de l'escala. Li sobra alçada per recollir el correu de casa. Amb aquesta foto faig el meu "homenatge" a la ment privilegiada que va dissenyar projectar-construir les bústies del nostre edifici a Girona. Arran de terra. Diu en Llach: "Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo ..." - i no parla de bústies de correu, ni molt menys, però amb tot això dels renecs, sempre em surt aquesta cançó quan m'ajupo a recollir la correspondencia.

En fi, vull començar l'any amb més entusiasme i per tant, d'aquesta foto em quedo amb el meu petit que no para de créixer estupendo i, com tots els nens, és tot un missatge d'alegria. L'alegria de les coses mes senzilles i boniques del món. L'alegria que tots tenim per aquí dins, en aquell nostre raconet que sent i viu com un infant. (el tenim, el tenim...)

Us desitjo un bon any a tots. I de la premsa de Salt, us deixo aquest bonic i optimista missatge-crònica per encarar la dècada amb tot allò bo que podem aprendre dels nens ( i és que estic mono-temàtica, ho sento) !

Tinc un SÍ

Jo tinc un SÍ que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un SÍ a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un SÍ esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un SÍ; un SÍ entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un SÍ a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un SÍ per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un SÍ a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un SÍ per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un SÍ romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un SÍ d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... SÍ, ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un SÍ impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!