10 de març, 2010

La meva nevada

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

9 comentaris - afegiu-ne un!:

e-loi ha dit...

molt bó!
he rigut molt! Amb perdó...

Jordi ha dit...

Molt ben escrit.
Molt proper.
Però no siguis tan condescendent.
Ja sé que dius que no hi havia mossos ni informació, però en general tendeixes a donar-te les culpes a tu mateixa. Tu ets la víctima. No la culpable.
Hem de fotre una mica més de canya al govern i a les elèctriques.
Vivim en un país amb torres de filferro!
A Alemanya, Suècia o Rússia, les torres elèctiques no cauen! Ni la gent dorm al cotxe o en pavellons quan neva!

Unknown ha dit...

A quina hora vas sortir de Girona ?

Xarnego ha dit...

Tu si que tens valor,
amb lo maco que era tot des de la teva finestra.
Encara avui tens ple de neu a tocar el camp de la petanca.
No es pot explicar millor la teva aventura.

Et llegeixo.

quercus ha dit...

òndia, nena!!!!!!!
no calen més paraules per expressar la ràbia de tots els que vam/varen quedar atrapats d'alguna manera

Unknown ha dit...

Nuria, Nuria... no serà perquè no t'ho va advertir el teu germà el dia abans, eh????

Anònim ha dit...

Bona crònica!

Amb totes aquestes, la reflexió que em va quedant d'aquests dies la vaig llegir fa temps. Ens hem anat dotant d'un entorn tècnic que ens fa la vida més fàcil, i s'ha anat convertint en una prolongació nostra, una pròtesi... Salta la llum, i és el caos. Si ens deixen a la intempèrie ho fem molt pitjor que els neanderthals.
Potser hauriem de ser més humils...

Ferran Porta ha dit...

Una puntualització respecte al comentari d'en Jordi: a Alemanya, on visc, també es queda gent penjada a l'autopista, quan no fan cas de les previsions i s'enfronten a la força de la natura. Sí, a Alemanya també s'hi queden; i s'espatllen els trens. El que no sé és si cauen torres d'alta tensió; no, això no em sona haver-ho llegit.

Sé que la nevada va ser molt important; he vist fotos, sobretot de Barcelona, de familiars i amics. Però les teves dues fotos d'aquest post... ostres, això sembla Sibèria!

Celebro que la teva aventura acabés bé, malgrat tot.

núria ha dit...

Jordi... a la carretera, nevant i sense cadenes, m'hi vaig ficar jo soleta. No sóc dels que carregaré (per això) contra cap govern.

Mariona... anem a sopar, no?

querqus: sí, és això : ràbia. Et sents ben imbècil... i descobreixes el do de la paciència.

Olga: però el meu germà.. no em paga la nòmina...i jo vaig sortir a pencar quan les ràdios nomes parlaven dels Oscars!

Joan.. això de ser humils... on ho ensenyen? perque em temo que tots plegats anem curts...

Ferran... si et vas perdre la sibèria catalana... i estas de bon humor, mira el periodisme de primera línia a la Jonquera en aquest enllaç: pobrecita. "Oju" que la conec i l'endemà encara estava al peu del canó!

gràcies a tots...

Powered by 
Blogger