Avui l'he vist. Ara feia temps que no el me'l creuava pel centre de la ciutat. Durant una bona colla d'anys es va passejar per Girona amb un telèfon com el de la imatge. Primer ho feia amb un de joguina; després va actualitzar-se. Anava pel carrer arrossegant els peus i parlant i gesticulant amb el seu aparell. Era el boig del telèfon. Tots el gironins sabem qui és. Els menuts li prenien el pèl. Els més grans només reien per sota el nas. Tots però li seguíem el joc i el tractàvem amb simpatia. Si ens acostava l'aparell, jugàvem a parlar-hi, tal i com ell feia. Hores i hores de converses fictícies, pel carrer, sense fils. Ens feia tanta gràcia!. Feia coses impossibles, coses de boig. Ara ja no porta el telèfon. Segueix gesticulant i arrossegant el peus, però no n'hi ha prou. Per seguir essent el boig de la ciutat s'ha de desmarcar: no pot fer com tots. Avui, quan l'he vist sense el seu flamant telèfon, un gest instintiu m'ha fet amagar el mòbil. M'he sentit com si li hagués robat alguna cosa que era molt seva. De seguida però, m'he sorprès rient soleta com una vulgar boja amb telèfon. En fi, em pregunto si el bon home ha cobrat els drets d'autor que li corresponen!
2 comentaris - afegiu-ne un!:
La veritat es que sí... desde que la telefonía móvil va deixar de ser ciencia ficció que "el boig" es va tornar normal.....
I es que... a tots els visionaris algun cop els hi han dit que eren bojos... el temps dirà....
Avui he llegit (http://nuriaupi.blogspot.com/2008/05/potser-hauria-de-comptar-fins-deu.html) que al programa de Catalunya radio d'en Llucià es van dedicar a riure d'aquest personatge. Em dol profundament. En aquest blog, el meu text volia ser un tendre homenatge... I si no ha va ser, que ho sigui ara.
Publica un comentari a l'entrada