JENIFER, la cançó de l'estiu?

Entusiasme univerSalt

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de     transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble.  I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt,  el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al  facebook.  

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial:  És  mentre pensem  les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim  relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer  i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la  finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la  construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

En Millet per Barraques

Aquests últims anys, com qui diu, he deixat de banda el tema de sortir a la nit i ballar pels bars que toqui. O sigui que no estic gens al cas, ni d'on s'ha d'anar ni de quina hi música hi sona. Per aquest motiu ahir, que les Fires de Girona em van desenmandrar i amb les meves amigues més juràssiques vam 'trepitjar Barraques' vaig sorprendrem ballant al so dels calés d'en Millet, de la trinca o de múltiples bandes sonores de la independència de Catalunya. No cal que us digui que m'ho vaig passar pipa... i mira, ara he buscat alguna de les cançons... no fos que ho hagués somniat. Aquí us deixo el vídeo den Millet per si no l'heu vist. Coses del pocamandra.!

Bruce, sense aturador

Nit de Springsteen al Camp Nou. Com esteu? Com'steu??? Retruny l'aparell de so. I nosaltres (i 70.000 més) estem de conya. I ell més! Amb la E-Street Band, magnífica, i molts decibels mal repartits (llàstima!), en Bruce canta, salta, crida, corre, es lliura al public, toca la guitarra, fa sonar l'harmònica i balla. I juga, i segueix cantant; és 'in parable'. Encadena cançons i les transforma en himnes. I somriu tota l'estona. I sua. I canta i canta més. No para, no para. Emociona, comunica, fa cantar, fa ballar i fa embogir. Milers de braços nus amunt a ritme del Bruce melòdic, del Bruce canyero, del Bruce directe, menys clar, menys perfecte, més viu, més compartit, mes brutal. No para. Regala música. Bona música. La seva musica. Dalt d'un escenari: 'for ever, 'the Boss'.

Mùsica diferent: els TINARIWEN

La música que fan els Tinariwen és, si més no, diferent. Blues, diuen els experts. Un blues africà. Jo li trobo també, en alguns moments, pinzellades de soul. I, per descomptat, un fons constant de música amaziga. Potser no tant en aquest seu últim disc AMAN IMAN, que vol dir l’aigua és vida, on fan anar un ritme més “roquero”.
Escoltant algunes peces dels Tinariwen em transporten a nits viscudes en ple desert marroquí on em tornen els càntics del nostres amics aït atta, tribus nòmades d’amazigues, que habiten entre l’atlas i el desert del Marroc. Sons i cants hipnòticament harmònics i repetitius efectuats amb qualsevol peça de plàstic o metall, el bendir i acompanyats rítmicament amb les palmes característiques dels amazics.
Els Tinariwen són tuaregs. Els tuaregs formen part de la cultura amaziga. Cultura estesa pel nord d’Àfrica arribant fins alguns països subsaharians.

Vots il·legals?

Fa vint anys que tinc dret a votar. No em fa especial il·lusió, però participo bona minyona, i és més, fins hi tot penso que no fer-ho és mala cosa, perquè suposa assumir el risc, el greu risc, de deixar el 'mando' del país a alguna minoria. Des del punt de vista de ciutadà bon minyó, em preocupa molt el que està passant al Pais Basc des que l'Aznar es va treure la llei de partits de la màniga. Què passa amb els 150.000 votants del PCTV de les autonòmiques del 2005? O els 80.000 de EA a les ultimes generals? I amb els 250.000 d'EH del 1981???? tota aquesta gent, són monstres il·legals?? Apa! No serà la llei que té un punt de monstruosa? Ep, que jo no defensaré mai un garrot, ni una pistola, ni una guerra... però, voleu dir que aquesta pila de milers de gent que tenen les seus representants a la garjola, o que no els deixen participar de la 'festa de la democràcia', no els en vindran ganes, de repartir castanyes? Il·legalitzar partits em sembla il·legalitzar votants i no ho sé veure com una via per resoldre problemes. Clar que jo no en sé res de tot plegat i si diuen que això es el camí de la pau i de la llibertat... hi firmo. Però qui s'ho creu???

Jugant a la Plaça del Diamant

42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta cançó de La Plaça del Diamant, participem al 42è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món. Des de les pàgines dels seus jocs literaris, en Josep Ma Tibau, ens desafia a saltar de bloc en bloc i destriar els fragments de textos autèntics de la novel·la de Mercè Rodoreda, dels fragments inventats . Vinga, poseu la música d'en Muntaner en marxa i a jugar a la plaça! Aqui hi teniu les instruccions. I aquest, és el fragment de la Plaça del Diamant, que li correspon al pocamandra:

45. Em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances, dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè.

>> A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), som una seixantena els blogs que col·laborem en el 42è joc literari, aquest cop organitzat en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora (any rodoreda), entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Molt bé Canimas!

Àngel de la guarda,
Dolça companyia,
Si és que hi ha futur,
Si us plau, que sigui amb nata!

Barcelona acció musical (el BAM) va acollir a les festes de la Mercè a Barcelona, al músic gironí Eduard Canimas, que va oferir un concert molt digne i gratificant a la Plaça del Rei. Canimas es va sobreposar als espetecs del multitudinari correfoc que retrunyien a la plaça i a les fallides tècniques al començament de l’espectacle, amb un 'concert d’autor' (com la cuina més moderna!) amb bona música.

Lletra, música i gest. Tot molt treballat, molt bo.

La meva àvia em deia: els peixos morts van aigua avall. Els peixos vius, a contracorrent. Enhorabona Canimas! Em compraré el teu disc!

A la mateixa plaça, darrera d’ell Jonah Smith, per mi, un gran descobriment. I després l’Adrià Puntí, per mi, molt trist.

Un concert dels bons!

A vegades, la música esdevé el motor de les emocions més insospitades. Això ens passa, sobretot, a aquells que som musicalment més pobres i no hem sabut anar mai, gaire més enllà de la seducció momentània que un ritme, una melodia o una veu ens regalen quan escollim la cançó, la orquestra o el grup musical per acompanyar vetllades, individuals o compartides, com aquell qui busca un teló de fons concret per vestir del to escollit l’entorn immediat.

Ahir, al Grec, a Barcelona, el concert de la Mª del Mar Bonet i en Miguel Poveda, junts i lliurats de ple al seu públic, va ser , per mi, molt més que un teló de fons. Els dos artistes van saber fer-me viure cada cançó de forma intensa i em vaig sorprendre gaudint d’emocions encadenades. Un concert brutal. No tinc més adjectius. La crítica que jo en puc fer és pura lloança i admiració. Sé que la faig sense criteri musical i desconec si sonava prou bé o si ells estaven més o menys encertats que altres vegades. Només sé que les seves veus, primer un, després l’altre i finalment junts, multiplicant-se, em van entusiasmar. Poveda i Bonet van reeixir amb gran èxit en un espectacle de veus potents bellament conjuntades. El ‘quejío’ de l’andalús català es deuria sentir contundent arreu de la muntanya de Montjuïc. L’energia de la cançó alegre i melancòlica a la vegada, de la Mª del Mar, igualment tot ho omplia. Cantant plegats tot fou intercanvi i comunió. Vocals allargassades i palmadetes suaus. Guitarra i piano, guitarra i més guitarra; percussió mediterrània, ritmes sensuals i fusió innovadora de ‘cantaor’ i cantaautor.

Al llarg de l’espectacle, de nom ‘el treballs i els dies’, el concert individual magnífic veu el moment àlgid a la segona part , quan Bonet canta Poveda i Poveda canta Bonet a l’estil de ‘dos pájaros de un tiro’ amb la recerca afegida de l’intercanvi més fructífer de forces, acaronant el plaer d’engendrar, molt més enllà del que seria l’efecte suma. Com diuen ells mateixos, un repertori que busca arribar per diferents camins, a un mateix destí. I això es fa evident quan els dos artistes, tanquen el concert a peu dret i acostant-se al públic amb un diàleg de planys musicals a capella. Tot veu, tot pur, tot màgia. Si ho llegíssim semblaria un còmic diàleg de sords. Cantat amb tot l’ínmpetu i amb tanta força, la música de Poveda i Bonet és més llenguatge que cap paraula i la comunicació es directe al cor. Ja ho he dit: un concert brutal. Gràcies artistes!

A ritme d'illa

Em sorprèn que una cançó 'made in Menorca' tingui números per ser la cançó de l'estiu, però m'agrada la idea. 'Verigut' és una cançó enganxosa d'aquelles que ara té molta gràcia, d’aquí dos mesos potser l'odiarem, i d'aquí uns anys tornarà a tenir molta gràcia. Si sou dels que aneu tard (o no aneu), no l'heu sentit encara, i no us espanta combregar una estona amb les frivolitats xurruteres de les nits d'estiu, podeu veure-la i sentir-la al you tube. (a on sinó?). Però potser millor només sentir-la.

'verigut' de Miquel Mariano

A mi, el que més m'agrada, és el nom del disc: 'A ritme d'illa'. I aquesta imatge d'un capvespre a Punta Nati vol ser un batec personal viscut, precisament, a ritme d'illa.

LLach, la revolta permanent

En Lluís Llach diu que deixa els grans escenaris... diu que plega. Ahir va fer l’última gran cantada a Verges.

Ara, tenim en cartellera la pel·lícula documental del Campanades a morts, i és estupenda. Arrel del concert que l'any passat es va fer a Gasteiz en commemoració del 30 anys que han passat des que la democràcia de la transició matés 5 obrers en el transcurs d'una manifestació en aquella ciutat, el testimoni de les altres víctimes i el propi concert fan de fil conductor d'una pel·lícula emotiva i bonica que ens regala un passejada per la vida d'en LLach.

En LLach ha estat 40 anys posant paraules i música a molts sentiments. He seguit la seves cançons durant trenta i molts anys. Jo des d’aquí reivindico el LLach Poeta. La literatura catalana, no el pot passar per alt.


Adéu i gràcies Lluís.

Has trobat el gest correcte;
ara es cosa teva acostumar-te a la nostra absència.