Aquest dilluns passat, dia 9 de juny, cap a les 13:30 em va telefonar el meu amic Lluís tot emocionat --Enric! he trobat una àliga grossa aquí, tirada al terra, en una pista a prop de Font de Cera-- l’emoció, i en part també degut a que anava en bicicleta de muntanya i el lloc és de fortes pujades i baixades, no el deixava parlar amb tota la seva coherència. En Lluís, en aquell moment, no podia fer-se càrrec del rapinyaire, entre d’altres coses, per què li feia molt de respecte aquells ulls grocs amenaçadors que el miraven tan fixament cada cop que s'apropava a l’animal més del que aquest creia que era una distància prudencial per la seva integritat.
Quan vàrem parlar i en va dir que era una au molt gran i que tenia uns ulls grans i grocs, tot d’una vaig pensar que podria tractar-se d’una àliga marcenca jove caiguda del niu, etc. Li vaig preguntar si veia cables d’alta tensió a prop d’on es trobava, però no em va saber dir perquè es trobava sota els arbres i no veia res de res. Podria ser que en les primeres volades del jove, havent sortit del niu, es topés amb algun cable elèctric. De totes maneres, per aquestes dates, potser era massa aviat per què un jove de marcenca ja estigués fent les primeres volades.
Tot això i moltes coses més anava pensant durant els temps que va transcorre fins arribar a lloc. Degut a l'incertesa del que em podria trobar, el ritme cardíac m'augmentava significativament a mesura que s’anava apropant el moment de l'encontre. Les meves obligacions i la distància a que em trobava del lloc, no em van deixar arribar a l'indret on el meu amic m'havia descrit que es trobava l'ocell, fins ben bé un parell d'hores. La primera impressió en arribar i comprovar que encara hi era va ser de molta alegria. De seguida vaig veure que era més petita del que en Lluís i la meva imaginació m’havien fet magnificar. Em vaig trobar amb un rapinyaire de mitjanes dimensions, cap relativament petit, ulls grocs col·locats amb certa lateralitat, el plomatge per sota del cos clar amb un cert ratllat i una cua llarga i a ratlles. No podia ser una altra cosa que un
aligot vesper.
Després de la primera impressió, vaig anar corrent a buscar una manta al cotxe i el vaig embolcallar com si fos un caneló per poder-lo transportar sense fer-li més mal del que ja tenia. A més a més, i per què es tranquil·litzés, li vaig tapar lleugerament ulls.
Fent-li una ullada molt per sobre i procurant no fer-li més mal del que ja havia sofert, vaig observar que l’ala dreta la tenia trencada.
I sí, d’amunt mateix d’on va caure ferit hi passa una línia d’alta tensió. És molt probable que xoqués amb els cables.
Ara, només ens cal esperar bones notícies de la seva recuperació, o no.
Aquesta maravella és la veritable raó de la meva absència de tant de temps sense aparèixer per el blog.
.jpg)
.jpg)
