Som a wordpress

Hola!
Gràcies per venir a veure què fem.
Ens en hem anat a wordpress.
Si mira, ganes d'aprendre coses noves.
No som gaire actius, però hi som. Amb poca mandra  però poca dedicació
Vens?

Entusiasme univerSalt

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de     transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble.  I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt,  el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al  facebook.  

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial:  És  mentre pensem  les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim  relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer  i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la  finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la  construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Què diuen per la xarxa?

Una servidora avui està contenta com un gínjol per què ja sap el truquillo per saber respondre allò de:  

i què diuen per la xarxa?

Confesso que no acabava d'entendre com s'ho feia la gent per estar al cas  de totes les piulades o fisbucades i m'imaginava els periodistes de l'ARA subscrits com a amics de mig món per poder publicar-ne aquella tria tan curiosa que posen al seu diari. Nooooo tontaines! No cal ni donar-se d'alta al twiter! Els de Google, ja han pensat en tot, i per aquells que només volem mirar uns minuts i no necessitem ficar-hi cullerada, ens ho han posat ben fàcil.  El truco es diu : temps real, i es una opció del cercador! Ole ole... pots veure que diuen pels 'puestus' del tema que tu vulguis. Una pèrdua de temps de les més curioses i genials.  

Ja sé  que he descobert la sopa d'all, i que molts us en deveu ben riure, però, tan me fa; també sé que a més d'un altre despistada o despistat com jo els agradarà saber-ho. O sigui que ara vaig a veure què diuen per la xarxa, a temps real, o pels blocs o per tot això que he descobert obrint  aquesta  pestanyeta [Més] de can google...  ja en faré poca de feina!!!!

mmmm i què hi poso per començar? Movimiento 15-M? Indignats a la plaça Catalunya? Acampada per la dignitat?  Diria que hores d'ara, ningú de parlar del forat de la capa d'ozó que ens havia d'eliminar del planeta!  Veiam, veiam....

Opinionitis

El cap de setmana compro algun diari en paper i em dura tota la setmana, o més. Avui m'he ensopegat amb un bon article de Salvador Cardús a l'Ara de diumenge passat on  deixa anar que  -cito textualment- "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió".  Ostres! Hi estic tan d'acord que em quedo parada i tot. Del paper passo a la xarxa i descobreixo el debat generat ja fa alguns anys per Gregorio Luri amb L'escola contra el món (La Campana, 2008).   Ostres , un altre cop!.  Enlluernada amb la sonoritat del terme opinionitis, no m'atreveixo a escriure res més, però  com que us convido a pensar-hi (no cal que opineu!) aquí deixo l'article  (Els articles ,vaja, que sembla que el reciclatge d'opinions vigents al llarg dels anys , i dels diaris, no és pecat mortatl i és vàlid per arribar a la gent...)

• Opinionitis (Salvador Cardús, diari Ara, març 2011)

• Opinió contra consiència  (Salvador Cardús, diari Avui juny del 2010)

Nadal a la xarxa social

Ara diuen que el nostre Nadal és digital. Jo espero que el meu tió sigui fet de fusta i óssos com sempre i em proposo no passar el primer minut de l'any enganxada als SMS (no sóc twitera, però algun any m'he SMSejat més del compte...). De totes maneres com que m'agrada molt  aquesta felicitació de Nadal que he rebut, l'enfilo al Pocamandra i que volti  per la meva petita esfera social. La trobo ocorrent i fresca. I digital  és clar! No és que m'entussiasmi la idea de fer publicitat però penso que la creativitat mereix els seus premis.

Gaudiu del vídeo sinó l'heu vist encara i de les festes de Nadal. Gaudiu-ne a la xarxa i a terra ferma on els petons són més calentons i els torrons mes dolços.

Bon Nadal a tots

Que no saps a qui votar?

Ei, si sou d'aquella gent que no té clar qui votarà i no teniu cap ganes de llegir programes electorals, ni us interessa massa tot plegat, però no voleu (encara) tirar la tovallola perquè d'alguna manera us sembla important anar a votar ni que sigui per tal que tot plegat no ho decideixin quatre gats... us pot anar bé aquest enllaç que m'han passat (gràcies Mariona):

És un qüestionari d'auto-ajuda pels cagadubtes davant les urnes. Pocabroma que està dissenyat amb seriositat . Proveu-lo sobretot si no heu llegit ni escoltat encara, cap programa electoral. No sigui que us sorprengueu.

Ho trobareu aquí >> I a qui coi voto?

Consti que a mi no m'ha anat massa bé doncs m'ha sortit un empat en tres partits i diria que només en puc votar un, que això d'ajuntar-se de tres en tres ja ho fan ells solets sense preguntar-nos res!. Però vaja, potser que el torni a fer a final de la campanya a veure quines coses de la propaganda electoral han quallat subliminalment en mi amb gran satisfacció dels directors de campanya. O potser que esperi a la versioó avançada del qüestionari, a veure si la formulen menys simple i dirigida a cagadubtes de grau enrevessat.

Endreço les sandàlies

Es ben sabut que, qui més qui menys, quan arriba el temps d'endreçar les sandàlies i la 'vuelta al cole', es fa algun que altre propòsit (com aprendre anglès, fer esport, fer l'amor més sovint o el clàssic deixar de fumar o de devorar xocolata fora d'hores). Doncs jo també pico i aquest setembre em proposo escriure al pocamandra més sovint. Un cop per setmana. Va, no, un cop cada quinze dies, que si poso el llistó tan alt, kgd!. Ho faré? Ja m'adono que no sóc l'única que tinc un blog mig abandonat. Molts dels qui seguia fa un parell d'anys quan vaig començar també han afluixat la producció. Em diuen que la gent corre pel facebook i que el blogs agonitzen. Ohhhh... Confio no fer servir això d'excusa: de moment, endreço les sandàlies i penjo l'skyline de Barcelona que treia el nas darrera la tèrmica de Badalona, des de l'Hotel Vela fins la Sagrada Família, l'endemà d'una bona tempesta de final d'estiu. La foto la vaig fer dissabte passat des de la platja d'Ocata quan barrinava tot això dels bons propòsits de temporada i m'acomiadava de les vacances. Adéu-Ciao caloreta!

Endreçant el món...

Avui m'he ensopegat amb aquesta pàgina web que m'ha fet gràcia. Diu que si alguna cosa no rutlla al teu carrer, ho poses aquí i ells es cuiden d'avisar a l'ajuntament. Funciona? Ni idea. Desconec el seu èxit (i en qüestiono la utilitat) però reconec que la idea m'atrapa. I no es que m'entusiasmi com a solució de res, no... jo sóc dels que penso que cada administració ha de tenir el seu propi portal de participació per encarrilar les queixes (i alegries!) ciutadanes. Però com que això no sempre està a l'abast dels qui 'arreglen els carrers' qui sap si un portal global és una bona cosa. Ho haurem de veure. De fet a Anglaterra hi funciona ja el Fix My Street que sembla ser la inspiració d'aquest.

El que m'atrapa de la proposta es constatar com les eines de posicionament (o és geoposionament?) de l'anomenat web 2.0, (en aquest cas el google maps) van fent forat en els portals d'Internet i arriben cada cop a més gent. Ja fa temps que s'ha superat allò de "si no surts al Google no existeixes". Ara, qualsevol iniciativa web amb cara i ulls ha de permetre situar el que sigui sobre un mapa. En les recerques internautes, la pregunta, "sí, però a on?" ha passat a tenir una importància cabdal. Com en la vida mateixa.... de res em serveix saber que tinc un llibre estupendo, si no tinc ni idea d'on para. Es una qüestió d'ordre pràctic. En aquest sentit, ja fa temps que penso que Google ens està 'endreçant' el món. (però d'això millor m'enrotllo més un altre dia...)

Catalunya, en dues paraules

Mireu com

dos mots,

només dos,

són prou,

per sentir

ben endins,

tot allò

que som.

És un joc, és un post, és una mena de concurs.

És Catalunya, en dues paraules.

T'hi atreveixes?

Feu-hi un cop d'ull fent click aquí:

Concurs literari quasi més breu de la història

Música als blogs?

Ja fa més d'un any que em confesso blocaire. Publico cosetes de tant en tant, i sobretot, sobretot, en llegeixo i descobreixo moltes saltant de blog en blog. És una nova forma d'oci que cada vegada em roba (o regala!) més temps.

Al món blocaire i al món web en general, hi apareixen contínuament eines noves i possibilitats de publicació originals i divertides, que qui més qui menys, potser per la il·lusió de la novetat, va introduint al seus blogs i pàgines web. De totes elles (enquestes, diapositives, seguidors, traduccions, propaganda...etc), n'hi ha una que no em convenç gens: la música automàtica al entrar a una pàgina. Cal? Ho sento companys blocaires, però no m'agrada i sovint quan comença a sonar, em foragita de les vostres paraules i imatges. I no perquè no siguin normalment peces musicals molt ben escollides (a vegades autèntiques descobertes, per mi), senzillament, perquè no és el que busco i el so em fa nosa, sobretot quan en el meu espai d'oci mariner per la xarxa, ja estic escoltant la meva música o la ràdio, com sovint faig. Admeto que a vegades em ve de gust explorar els enllaços musicals recomanats pels blocaires, i, repeteixo, he fet grans descobertes que agraeixo, però sempre preferiré posar-ho jo en marxa i no pas que em sobresalti només d'entrar.

M'ha d'interessar molt el que ofereix una pàgina on he entrat, perquè m'entretingui a buscar el botó de stop de la música, o treure el volum del meu PC. I què faig? Surto pitant (ho sento!). En fi, és una opinió i no tinc remota idea de si és gaire majoritària.

Nostàlgia i futur en català

Ara que TV3 fa els 25 anys (enhorabona i gràcies!), no puc deixar de recordar la tele catalana de la meva infància preTv3ssiana, i he buscat per la xarxa, a veure si trobava algun vídeo de Terra d'Escudella o d'en Tarota o d'en Nas (gràcies estudis de Miramar!). No hi ha hagut sort (potser hauré d'esborrar el títol del post anterior ¿?) . M'hagués fet gràcia desenterrar de la meva memòria una estona d'imatges en blanc i negre, parlades i rigudes en català. Em volia fer un regalet, avui que celebrem la Diada. Si trobeu alguna cosa...

Aquesta d'avui és la diada del català que fa un any estava emprenyat i ara ja només perplex. A on anem? Jo, com que porto l'optimisme d'aquelles que estem fabricant un nen, em veig capaç d'escriure que no ho veig massa clar sense enrabiar-me, i m'il·lusiona creure'm que no està tot tan malament i que de tanta sacsejada només en pot sortir alguna cosa bona, i qui sap si els requetebesnets del nostre fill coneixeran una terra catalana sobirana (al·lucino?.... les hormones, ja se sap).

Respostes a la xarxa

Sento a les noticies que un polític francès parla de guerres fredes i guerres calentes. Em fa fàstic, però reacciono intentant no passar per alt el tema i recapitulo la informació que m'ha anat arribant de tot això que està passant a Ossètia del Sud, territori discutit per Russos i Georgians, que no té petroli però que, si no m'equivoco, és terra de pas d'un gasoducte. No en trec l'aigua clara i em quedo un pèl preocupada i amb un cert regust que les 'nostres teles' parlen massa des del bàndol americà (es a dir el Georgià, és a dir, 'el nostre'). Com que reconec el meu bagatge cultural com a limitat, he buscat informació a la xarxa, a veure si trobava què en pensen els ossetes (els que han rebut els trets) de tot plegat i, entre molta altra informació, he descobert un diari que desconeixia: MÓN DIVERS, el diari de les nacions sense estat, els conflictes, els drets humans i les minories ètniques. M'ha agradat perquè l'article d'Ossètia del 25 d'Agost i els comentaris , m'ha aclarit una mica més les coses, i m'ha ajudat (amb poqueta estona -que tampoc vull ser màster en guerres fredes i calentes-) a no creure només que el blanc és blanc i el negre és negre. Gràcies internet! (i ja m'espavilaré a anar matisant els grisos....!)

Paraules i més paraules

M'agrada aquesta imatge. Per mi, il·lustra la divertida situació actual de desconcert en el món de la lletra escrita des que internet es va ficar a les nostres vides (a les dels uns més que a les dels altres). Ara ja no sabem si 'va més a missa' una cosa publicada en paper o una cosa 'penjada' al ciberespai. El cas és que si no ets a la xarxa no existeixes, però des de la xarxa tothom vol el seu tros de paper (per tocar i posar a la butxaca). Una llei recent que no recordo, obliga a les administracions a posar al ciberespai tooooota la paperassa abans del 2010 i grapats de tècnics municipals de tota mena van bojos digitalitzant arxius i dades arrugades. Entretant, els més internautes van bojos també per editar en paper el millor que hi ha per aquests webs de Déu. Personalment, he perdut coses a la xarxa que sort que les tenia en paper, i a l'inrevés, sort de la xarxa per recuperar papers perduts! En fi, en certa manera aquesta situació, així com de tràmit, m'agrada. Té el punt apassionant de tots els misteris: com acabarà? Desapareixeran el llibres com diuen el mes tràgics? O bé ( i canviant de tragèdia) morirà internet en mans de la cesura, sota l'eterna excusa del bé i la seguretat de tots?

Sigui com sigui, aquest llibre que és a punt de sortir del forn, 'empapera' 100 blogs catalans que van participar a la primera catosfera literària. És un projecte entusiasta, que es veu portat amb il·lusió i estima i que ara arriba al seu primer fruit (parlant dels fruits en paper, és clar! que dels altres ja poden presumir de bona collita!), i vés per on, però Pocamandra hi és també pel mig. Vaig participar mig per curiositat mig per casualitat, i ara la il·lusió és ben sencera. Tenir quatre ratlles en aquest llibre em fa com gràcia i vergonya a la vegada. I és que em temo que entre el desconcert que deia abans, jo tiro més aviat cap al grup que encara ens sembla més 'serio' el 'paper' que la 'pantalla', com si el primer, davant la sovint efímer galàxia internet, fos garantia d'haver pensat les coses més de dues vegades. Mmm no sé, paraules pròpies tan ben editades em fan mitja basarda (però la il·lusió és ben sencera, insisteixo!). El més important, se'ns dubte, és que les paraules, pròpies o alienes, series o disbauixades, ben mesurades o massa espontànies, són ben vives i viuen i reviuen tan en paper com per pantalla! Sobreviuen a la imatge. Fabulós!

>>Aquí teniu la història del llibre.
Es presenta el dia 17 a Vallromanes. I a volar!

Allau de clicks

Aquest blog casolà registra entre 5 i 30 visites de mitjana al dia, més aviat 5 que no pas 30. Entre ahir i avui, però s'ha obert aquesta pàgina (que no vol dir llegit!!!!) més de 10.000 vegades, i milers d'usuaris han fet saltar el comptador de visites, de menys de 4.000 a 15.000. I jo que feia dies que esperava arribar al 4000 ben rodó per fer un post cofoi d’aniversari! I què ha passat?. Doncs que algú ha penjat la palmera de l’escrit anterior al meneame.com, que sembla que són una gent que publiquen les noticies que més usuaris decideixen que volen que es publiquin. O sigui que la xarxa és la repera i ja començo a entendre com funciona tot el submón dels rànquinks i visites (comercials o no) i els negocis paral·lels. No m’hi fico. Sóc conscient que d’aquí pocs dies, (ah! que efímer es interné!), tot tornarà a la normalitat a can pocamandra. De fet com que aquí no hi guanyem calerons practicant l’oci blocaire , no m’entusiasmo amb el comptador ni deixaré la xerrameca quan tornem a les 5 visites. Però del que si me n’alegro, és que tota aquest gent no s’hagi presentat de cop i volta al rebedor de casa!! I penso... ah! que fàcil és fer un click! i després un altre de ben diferent! i un altre, i un altre....

Taques negres

Ostres ostres ostres, i jo que em pensava que això ja no passava!! De l'Holocè estant, llegeixo estupefacte que el Pení i el Castell de Montjuïc de Barcelona, no es poden veure al Google Earth per censura. (llegiu-ho aquí). Remeno una mica i resulta que de trossos de terra censurats als ulls del google n'hi ha per tot arreu, i tenim moltes taques negres pel planeta. I sembla que a la competència (Virtual Earth) mengen del mateix pa. Sé que això de tapar trossos de món (especialment si hi ha radars o 'cosetes militars') no és cosa ni de Google ni de l'ICC (que és qui hi penja les imatges de Catalunya), sinó que és aquell famós tema de la seguretat nacional... que jo, associava a les antigues imatges de l'exèrcit i creia superadíssim. Bfff , molta tecnologia i arrosseguem sempre els mateixos problemes. Com deia l'amic Pere : No em barrufa!.

Blogopremi!

Fa dies que ens va 'tocar' un premi d'aquest que es fan (ens fem) entre blocaires. El guardó de arte y pico ens va arribar de la safata de xiuxiueixs, i el vaig compartir amb Així ho penso , Ara mateix , Mai donis per finit... i Un trosset del meu Sàhara . Una salutació simpàtica a tots! I com ja vaig escriure fa uns dies a vots il·legals, sóc bona minyona, i encara que sigui sense puntualitat segueixo les normes del joc i reparteixo el nostre premi a cinc blocs mes:

• A l'Anton Uriarte, per contrastar tot el que ens bombardegen del canvi climàtic
• Al Blog d'en Quim, perque m'agrada el que escriu i com ho escriu.
• Al Va de llibres. per que l'autor te 10 anys i el bloc un sol post.
• Al diari vermell, per catxondo en el sentit mes calent de la paraula, per ressucitar.
• i a Fem Art , perquè, de fet, el premi aquest va néixer per donar a conèixer dones artesanes i artistes,

però la xarxa es així.... dispersa en la seva riquesa.

Jugant a la Plaça del Diamant

42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta cançó de La Plaça del Diamant, participem al 42è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món. Des de les pàgines dels seus jocs literaris, en Josep Ma Tibau, ens desafia a saltar de bloc en bloc i destriar els fragments de textos autèntics de la novel·la de Mercè Rodoreda, dels fragments inventats . Vinga, poseu la música d'en Muntaner en marxa i a jugar a la plaça! Aqui hi teniu les instruccions. I aquest, és el fragment de la Plaça del Diamant, que li correspon al pocamandra:

45. Em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances, dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè.

>> A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), som una seixantena els blogs que col·laborem en el 42è joc literari, aquest cop organitzat en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora (any rodoreda), entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Ens llegim!

Ens veiem, ens truquem, i ara, ens llegim! Probablement no són expressions genuïnament catalanes, però aquesta última, entre blocaires, la trobo molt interessant. És una afirmació, un reconeixement a aquella persona de qui sovint no en sabem ni el to de veu ni les ganyotes, però estem al corrent de les seves rauxes escrites. Jo veig en això dels blogs, sobretot els personals, deixant de banda els tècnics o polítics, el fruit d'una rauxa individual i amb un punt innocent d'exhibicionisme amb què alguna gent desafia el grau d'espectador de la seva vida. Els blocaires, amb poca o gens disciplina, de tant en tant, ens posem a endreçar alguna idea, hi posem mots, potser una imatge i ho enviem al ciberespai. Amb cap pretensió concreta més enllà del propi entreteniment i la il·lusió de formar part d'un instant d'oci d'algú que no t'ho ha demanat. Buscar quatre ratlles per expressar alguna cosa no deixa de ser un embrió de literatura casolana o a vegades de periodisme d'afeccionat. És una mena de vici nou on nomes hi queda atrapat aquell a qui el sedueix el món de la lletra escrita ( i no té al·lergia als ordinadors, es clar!).

Des de fa un cert temps, faig zapping de blocs. No busco res però trobo moltes coses. És com allò de fullejar llibres en una llibreria. Busques històries a les solapes i si alguna t'atrapa te l'emportes per dedicar-hi més temps. Però ho faig a casa, robant-li a la tele les poques estones d'atenció que li prestava. Salto de blog en blog sense ordre, seguint les llistes d'enllaços que les diferent pàgines ofereixen i m'aturo, mai sé per què, en algun nom que em crida l'atenció o en alguna combinació de paraules i imatges que em sembla encertada o que m'atrau per algun motiu desconegut. Llegeixo en diagonal; però a vegades m'hi quedo una estona. I a vegades, molt poques, hi poso el meu comentari. I un dia d'aquests, em van donar la benvinguda amb un “ens llegim!” ben nou per mi i se'ns dubte, directament culpable d'aquesta nova vomitada d'argumentacions estèrils.

Ens llegim! Qui sap si és la manera com es saluden entre col·legues tota la tropa d'escriptors, periodistes i altres treballadors de les paraules quan coincideixen pel món sense temps de compartir un cafè. Sigui com sigui, és una frase que fa evident, que el món de l'escriptura, afortunadament i diguin el que diguin els índexs de fracàs escolar, va més enllà del món professional i molts blocaires d'arreu han posat el joc d'escriure en un punt important del seu espai d'oci, i envien 'rotllos patateros' com aquest a la xarxa Està per veure, si això de publicar i seguir blocs és un nou apartat en la comunicació o és tan sols una combinació accelerada i maldestre de lectura i escriptura, que treu el cap en un món estressant i víctima de l'excés d'imatge, com una moda sense futur. Està per veure.., però m'agrada.

Mariners per uns mesos

La vida digital i la vida on-line , ens permeten somniar desperts o com a mínim jugar a fer realitat els somnis. Sense caure en addiccions perilloses, sóc dels que he esquivat la temptació de fer-me amb un bon personatge per viure la meva Second Life, però em trec el barret pels creadors de la Barcelona Word Race Virtual. Hi ha més de 2000 persones que naveguen darrera (o davant) els que ho fan de debò pel mar, sense passar esforços ni calamitats climàtiques. La xarxa ens ofereix un joc de navegació (en el dos sentits de la paraula!) per participar a la World Race . El joc recrea l'escenari geogràfic i el meteorològic reals de manera que cada participant posa rumb i 'tira milles' segons com bufi el vent. Els mariners de teclat funcionen a temps real i evidentment, com que la realitat no els deixa jugar tot el dia ( i ara!!) més d'un es troba embarrancat a la costa al connectar de nou l'ordinador. Em fa gràcia, no s'hi val a perdre el rumb! Endavant Caprimulgus!

una estona navegant?

Si tens pocamandra (i poca feina!) i navegues a la deriva deixa'm que et faci tres propostes:

• Un bloc boníssim: la foto del momento , pel gust de veure molt bones fotografies. Penjades a la xarxa amb 'carinyo' i encert, l'Àngel Gomila ens regala quasi cada dia una instantània de les bones.


• Un programa de ràdio: 39 +1 la radionovel·la, per passar una bona estona, sobretot si ets dona i estàs al voltant dels trentatots anys (o convius, o ets un LAT, amb una dona així).


• I un lloc web: Street view de google. Si ja no t'impressiona el tema del google maps i el google earth, prepara't per passejar pels carrers de NewYork sense sortir del pocamandra... És ultima tecnologia gratuïta a la web (sort que als americans, els ponts els cauen com aquí, que sinó farien envegeta!).