Entusiasme univerSalt

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de     transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble.  I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt,  el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al  facebook.  

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial:  És  mentre pensem  les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim  relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer  i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la  finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la  construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Opinionitis

El cap de setmana compro algun diari en paper i em dura tota la setmana, o més. Avui m'he ensopegat amb un bon article de Salvador Cardús a l'Ara de diumenge passat on  deixa anar que  -cito textualment- "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió".  Ostres! Hi estic tan d'acord que em quedo parada i tot. Del paper passo a la xarxa i descobreixo el debat generat ja fa alguns anys per Gregorio Luri amb L'escola contra el món (La Campana, 2008).   Ostres , un altre cop!.  Enlluernada amb la sonoritat del terme opinionitis, no m'atreveixo a escriure res més, però  com que us convido a pensar-hi (no cal que opineu!) aquí deixo l'article  (Els articles ,vaja, que sembla que el reciclatge d'opinions vigents al llarg dels anys , i dels diaris, no és pecat mortatl i és vàlid per arribar a la gent...)

• Opinionitis (Salvador Cardús, diari Ara, març 2011)

• Opinió contra consiència  (Salvador Cardús, diari Avui juny del 2010)

Bésame mucho

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.

Dia de la dona

Y dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer
Con curvas
y pliegues
y suves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

El Ojo de la mujer
Gioconda Belli

En qui sap quin misteri de silenci...

Mi cuerpo,
como tierra agradecida
se va extendiendo.

Ya les planícies de mi vientre,
van cogiendo la forma
de una redonda colina palpitante,
mientras por dentro,
en quien sabe que misterio
de agua, sangre i silencio
va creciendo como puño que se abre
el hijo que sembraste
en el centro de mi fertilidad.

Gioconda Belli
El Ojo de la Mujer

Sí; com el puny que s'obre suaument, entre l'aigua, la sang i el silenci de les parts més desconegudes del meu cos, se'm desvetlla, amb el misteri de la vida, el privilegi de l'existència.

Paraules i més paraules

M'agrada aquesta imatge. Per mi, il·lustra la divertida situació actual de desconcert en el món de la lletra escrita des que internet es va ficar a les nostres vides (a les dels uns més que a les dels altres). Ara ja no sabem si 'va més a missa' una cosa publicada en paper o una cosa 'penjada' al ciberespai. El cas és que si no ets a la xarxa no existeixes, però des de la xarxa tothom vol el seu tros de paper (per tocar i posar a la butxaca). Una llei recent que no recordo, obliga a les administracions a posar al ciberespai tooooota la paperassa abans del 2010 i grapats de tècnics municipals de tota mena van bojos digitalitzant arxius i dades arrugades. Entretant, els més internautes van bojos també per editar en paper el millor que hi ha per aquests webs de Déu. Personalment, he perdut coses a la xarxa que sort que les tenia en paper, i a l'inrevés, sort de la xarxa per recuperar papers perduts! En fi, en certa manera aquesta situació, així com de tràmit, m'agrada. Té el punt apassionant de tots els misteris: com acabarà? Desapareixeran el llibres com diuen el mes tràgics? O bé ( i canviant de tragèdia) morirà internet en mans de la cesura, sota l'eterna excusa del bé i la seguretat de tots?

Sigui com sigui, aquest llibre que és a punt de sortir del forn, 'empapera' 100 blogs catalans que van participar a la primera catosfera literària. És un projecte entusiasta, que es veu portat amb il·lusió i estima i que ara arriba al seu primer fruit (parlant dels fruits en paper, és clar! que dels altres ja poden presumir de bona collita!), i vés per on, però Pocamandra hi és també pel mig. Vaig participar mig per curiositat mig per casualitat, i ara la il·lusió és ben sencera. Tenir quatre ratlles en aquest llibre em fa com gràcia i vergonya a la vegada. I és que em temo que entre el desconcert que deia abans, jo tiro més aviat cap al grup que encara ens sembla més 'serio' el 'paper' que la 'pantalla', com si el primer, davant la sovint efímer galàxia internet, fos garantia d'haver pensat les coses més de dues vegades. Mmm no sé, paraules pròpies tan ben editades em fan mitja basarda (però la il·lusió és ben sencera, insisteixo!). El més important, se'ns dubte, és que les paraules, pròpies o alienes, series o disbauixades, ben mesurades o massa espontànies, són ben vives i viuen i reviuen tan en paper com per pantalla! Sobreviuen a la imatge. Fabulós!

>>Aquí teniu la història del llibre.
Es presenta el dia 17 a Vallromanes. I a volar!

Ens podem pixar en tot això?

Tenia curiositat per saber d’una vegada que hi havia darrera de l’anomenat club Bilderberg. Havia escoltat, sempre de passada, notícies relacionades amb aquestes trobades anuals d’una gran quantitat de persones influents de tot món i amb càrrecs importants. Des de certs polítics fins a multimilionaris passant per alguns membres de les monarquies europees. O sigui, tots individus amb molt de poder polític, econòmic, medis de comunicació i amb influències diverses.
Per aquesta raó i per aprofundir més en totes aquestes notícies inquietants escoltades amb comptagotes vaig decidir llegir l’últim llibre: los secretos del club Bilderberg de Daniel Estulin, personatge, si més no, curiós, digne d’analitzar-lo també a ell.
He de dir que la lectura del llibre és ”infumable” està força malament escrit. Dóna moltes dades amb sigles d’organitzacions i noms de persones constantment barrejant-les, la qual cosa fa difícil seguir el fil. A més a més, es repeteix en moltes ocasions.
L’únic que he tret en clar, si es pot dir així, és que dóna una sèrie de noms, suposadament tots membres del club Bilderberg, que seguint la seva evolució política i analitzant les seves declaracions i actuacions, podrien fer sospitar que estan manats per algunes consignes “superiors”.
Un cas clar i que tots coneixem és el del Javier Solana. Caldria estudiar la seva trajectòria i llegir entre línies algunes de les seves manifestacions i actuacions.
Aquí podeu veure el resum de l’última trobada del club l’any 2007 amb suposades conclusions i els noms de tots els assistents.
Més informació també en aquest web.
Al llibre fa afirmacions molt greus denunciant trames internacionals de molts poderosos del món per, al final, arribar a un nou ordre mundial mitjançant l’implantació de la por i la inseguretat dels ciutadans del planeta.
Aviat s’ha de celebrar la reunió d’aquest any 2008 Fins ara no s’han donat a conèixer per part del medis aquestes reunions, malgrat la gran quantitat de gent “important” que es troben simultàniament en un lloc concret i durant tres o quatre dies.
Si algú té més informació sobre tot aquest galimaties seria d’agrair la seva divulgació.

Desertar

Recentment he llegit aquest dos llibres. Són molt diferents. Argumentalment i literàriament no tenen absolutament res a veure, però tots dos giren al voltant d'un mateix tema al qual no hi havia entrat mai: els joves que van desertar de les files republicanes al final de la 'nostra' guerra. Els entenc tan bé! Al marge de ideologies, sense por, van decidir tornar a casa. S'hi jugaven igualment la pell i van canviar les armes per un altre tipus de combat, molt mes mundà (contra la vergonya, l'honor o què se jo). L'experiència d'aquest joves, m'ha fet pensar que en certa manera, ara, tots som desertors. No és una visió gaire optimista, però massa sovint, tinc la sensació que la societat ha desertat. Ha desertat de moltes ideologies d'una manera poc conscient, prioritzant sempre el més proper i el més estimat. El més immediat. El menys social. Jo, malgrat que admiro profundament els lluitadors de la República, i penso que, ni mai serà prou reconegut el seu esforç, ni mai serem prou conscients de tot el que es va perdre, em sento propera a aquests joves que van girar cua i se'n van tornar cap casa.

I precisament perquè tants anys de silencis m'han demostrat, que aquest tema, viscut arran, sacseja la més valenta i coherent de les ànimes, em fico també a la pell de Folch i Camarasa quan diu que aquest no és el llibre que volia escriure. Constato que ni les paraules més ben novel·lades volen perdre's pels camins del dolor. I segurament no cal. Però, així mig en família, no em puc estar de dir-li a l'autor, que 'Contra el silenci' tampoc és el llibre que esperava llegir quan el vaig escollir de la la biblioteca. De totes maneres, si sou o conviviu amb aquells que van viure part de la joventut en guerra i viuen part de la vellesa a l'entorn d'un geriàtric, us el recomano.

>> aquí van les ressenyes: Sota el Garrofer - Contra el Silenci

Jugant a la Plaça del Diamant

42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

Amb aquesta cançó de La Plaça del Diamant, participem al 42è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món. Des de les pàgines dels seus jocs literaris, en Josep Ma Tibau, ens desafia a saltar de bloc en bloc i destriar els fragments de textos autèntics de la novel·la de Mercè Rodoreda, dels fragments inventats . Vinga, poseu la música d'en Muntaner en marxa i a jugar a la plaça! Aqui hi teniu les instruccions. I aquest, és el fragment de la Plaça del Diamant, que li correspon al pocamandra:

45. Em vaig haver d’aturar i tot davant de les balances, dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m’acabava l’alè.

>> A petició del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), som una seixantena els blogs que col·laborem en el 42è joc literari, aquest cop organitzat en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora (any rodoreda), entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Ànimes-bomba

Aquests dies, després de les detencions al Raval de Barcelona, alguna cosa, m'ha portat a voler veure aquesta pel·lícula -Paradise Now-, que intenta que ens posem a la pell d'un palestí suïcida. Tot un exercici. És tan fàcil creure en la no-violència lluny de les garrotades! La humanitat, sovint, és una autèntica salvatjada.

La peli no es cap estrena. Ni idea de si és fàcil de trobar. La vam agafar a la Nouvelle Vague, el nou vídeo club d'autor, que l'amic Fede acaba d'inaugurar al barri Vell de Girona i a qui, des d'aquí, li desitjo sort i li faig propaganda. (bona idea Fede: sort!).

En Dani , a qui m'agrada llegir-li el cine, hi diu:

...Viure a la franja de Gaza i ésser palestí no deixa moltes opcions a la llibertat. És potser una presó més ideològica que no pas física, però igualment punitiva i injusta. Saïd, en un principi sembla triar el camí de la raó per sortir-ne, però desenganyat per les successives derrotes del diàleg i per redimir-se del passat del seu pare, finalment es deixa convertir en màrtir i triar el paradís que li ofereix la resistència. Al cap i a la fi, en les seves pròpies paraules : "...no tenim res més que els nostres cossos per lluitar per la nostra llibertat."

Dónde vas, gringo?

Els Reis ens van portar aquest llibre preciós. L'estem llegint, però el personatge, la seva aventura i les fotografies mereixen una bona ressenya. Des d'aquí, ara, vull fer ressò d'una de les seves experiències pel Salar d'Uyuni, a Bolívia, un dels llocs més sorprenents i bonics del Planeta. Jo hi vaig passar, fa deu anys, com tants altres turistes en un flamant tot terreny. Ell hi ha passat en bicicleta, més a poc a poc, i ha pogut recollir aquest testimoni. Brutal. M'hi tiraré deu minuts, però val la pena; el copio:

...tras pedalear casi 90 Km en línia recta, descubrí una pequeña explotación salina ya muy cerca de la orilla. A medida que me acercaba, las figuras que parecían humanas se volvieron reales. Era Domingo de Resurrección y estaban trabajando. Se trataba de Celso y Nilda, un matrimonio de edad incierta, pues sus desgastadas ropas sólo dejaban ver sus manos, quemadas por el sol y curtidas por el duro trabajo. De entrada me saludaron con un "dónde vas, gringo?" Después de presentarnos, la señora me llamó Don Sergio y me preguntó si conocía a Isabel Pantoja. Su marido, Celso, cuando vió la cámara de fotos colgando de mi hombro, levantó ligeramente el pasamontañas que cubría su cara, mostrando su boca con pocos dientes que mascaban un bola de hoja de coca. Aunque su lengua es el quechua, me habló en castellano para que pudiera entenderle: “Tú sabrás que cuando Cristóbal Colón llegó a América trajo la esclavitud a mi pueblo. Por eso no somos muy amigos de los españoles, aunque no tenemos nada en contra Sergio que es nuestro amigo”. Celso continuó explicándome que trabajan de sol a sol siete días a la semana sólo para alimentar a sus hijos. Los turistas llegan en sus coches y sin mediar palabra les sacan fotos mientras ellos se parten la espalda en una salina en la que no les dejan trabajar con maquinaria. “Así, que si nos sacas una foto”, prosiguió “debes saber que no nos gusta, que es una manera de humillarnos como obreros, porque este trabajo, no le gusta a nadie. Dicho esto, por favor amigo Sergio, ve y si quieres cuéntales a tus conciudadanos que todavía hoy hay esclavos en el mundo”.

>> Al Salar d'Uyuni al google Earth

>> Referència del llibre: "7 desiertos con un par de ruedas". Sergio Fernández Tolosa - Saga Editorial , octubre 2007

Aniversari d'un final

El passat estiu, vaig llegir per primer cop aquest poema que va escriure Joan Brossa, avui fa 32 anys, quan Franco va morir. El vaig llegir al disc 'Desglaç' de Miguel Poveda (2005), que posa música i plany a aquest i altres poetes catalans. Primer el vaig llegir, i després el vaig sentir, potent, en concert. La lletra és dura de tan directe. El cant és commovedor.

Final!

-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la és mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 novembre de 1975
Joan Brossa (1919-1998)
Poemes escollits (1995)

En memòria de Ramon Barnils

Ramon Barnils (1940-2001), és un d’aquells personatges que haurien d’abundar a la nostra societat.
L’havia escoltat per la radio i llegit en alguns articles escrits a diversos diaris. La veritat és que no et deixava indiferent. Al primer cop d’escoltar-lo pensaves que anava de "farols" o d’eixelebrat. Però, després, analitzant i contrastant les informacions i afirmacions que en feia, te n’adonaves que el que afirmava amb tanta llibertat ho feia amb una sòlida anàlisi dels temes i amb molt de coneixement de causa.

Aquests dies es pot visitar una exposició sobre el periodista amb el títol:

Qui és el teu referent ? Ramon Barnils

Sala capitular del claustre del monestir de Sant Cugat.

Fins el 14 d’octubre.

L'exposició és un muntatge del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Qui vulgui fer un repàs a part de la feina feta per Ramon Barnils pot entrar a:
Hemeroteca Ramon Barnils

Joan de Segarra va dir a la presentació del llibre "Ramon Barnils – Articles"

(Fragment)

En Ramon mai no va ser un "enfant terrible" que escrivia per "épater" la parròquia. Les urpades del periodista als monàrquics, als progres del PSC-PSOE, als trepes, als traïdors, a l’omnipresent cultureta... era la reacció d’un home lliure –tal com al va definir Valentí Puig--, lliuracivilitzat, culte, un català ben nascut, amb les idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, era conscient de com era de precària aquella llibertat. Referint-se al nomenament d’en Jaime Gil de Biedma com a membre del consell assessor del conseller de Cultura de la Generalitat catalana –"la d’amunt", com deia en Ramon--, el periodista ens confessava que el nomenament "convida a la il·lusió i fomenta el somni, és un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure" (El Temps, 16/7/84). Una aspiració del tot coherent en la ploma d’un republicà i independentista català, amb forts rampells llibertaris.
Però no tot són urpades i sarcasme en aquests articles. N’hi ha d’altres en què en Ramon es mostra més tendre. Són els articles en què evoca la figura del seu pare a la batalla de l’Ebre, els articles dedicats als amics –"les copins d’abord!"--, a en Josep Ylla, el periodista de TV3 mort en accident a Alemanya, que va ser alumne seu; a en Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia a Moscou; a en Felipe "Efe" Pons, l’amo del bar Thales; a en Ferran Torrent, a en Monzó, a en Bauçà... i a l’admirat Gabriel Ferrater, "el nostre germà gran".
Tendre, en Ramon Barnils? Sens dubte, però a la seva manera, sense fer ostentacions d’aquesta tendresa, al contrari, més aviat amagant-la, rebutjant-la interiorment com si se sentís avergonyit dels seus sentiments.
Tendre, en Ramon Barnils? Sense cap mena de dubte, però també un tipus sòlid, una de les persones més honrades, personalment i professionalment més honrades que he tingut la sort i el plaer de conèixer.

Era una persona incomoda pels polítics. Solia dir que: "la política és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels polítics"

Antics i nous republicans

Aquest d'avui, a Girona, és un vespre republicà. Republicà a dues bandes i amb expressions diferents. Cap moviment de masses i pocs 'repetits' als dos actes.

M'he acostat a la ofrena de flors que s'ha fet al carrer de Mª Antònia Adroher. Hi havia els propers, els veïns, i els polítics. I algú més, com jo, amb ganes de ser-hi. Només això, ser-hi per esquivar l'oblit i el silenci que la Guerra Civil dels nostres avis o pares va deixar a la gent de la meva generació, fins fa ben poc (massa poc).

Molt bé la iniciativa de penjar el llibre de l'Antònia i en Carmel al web (gràcies!). No és un text lleuger, però es se'ns dubte un relat biogràfic del nostre país, escrit des de la més primera de les primeres persones (dues persones!). Un relat que em va portar, quan el vaig llegir, a sentir una sincera admiració per tots els qui van viure a l'exili sense deixar de creure en la recuperació de les llibertats. És el relat personal d'unes idees que van perdre la guerra però que resten, com diu el títol, en la llavor dels somnis. I jo sóc dels que encara somnio (i dels que encara no he entès mai, com és que en Franco es va haver de morir de vell!) .

I després de sentir l'Àliga Negra i respirar l'aire de la lluita republicana, era inevitable anar cap a la plaça del Vi on ressonava, de nou, el crit: "Els catalans no tenim rei". No m'hi he quedat. No m'agrada. No m'agrada que cremin fotos, no m'agrada que no es puguin cremar fotos, no m'agrada que et processin per cremar fotos, no m'agrada que obliguin als periodistes a lliurar les fotos. Demà, ja se'n parlarà, i jo, ja em creuré el que vulgui. Camí de casa, no he vist tanta policia com el patètic dia de la ocupació, però tinc els meus dubtes de si la ocupació de la premsa (furgos i antenes per tot arreu!) ens farà encara més mal. Ai! Girona, Girona... qui va convidar al Rei?

Temps de viatges...

[ I jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps – tots els temps -, per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc prop, no per deixar darrera i en oblit qui sóc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduir l’ànim i l’ànima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis. Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge, sempre de viatge ] Josep Piera. Seduccions de Marràqueix. Voldria dedicar aquestes paraules manllevades, a la gironina morta al Iemen. I a tots aquells cors viatgers d’arreu, a qui la mort els hagi atrapat en l’entusiasme d’un viatge.

Los aucells de Teià i Masnou

Divendres passat, vaig assistir a la presentació de la reedició del llibre Los aucells de Teià i Masnou de Jacint Barrera i editat per Lynx Edicions, que va tenir lloc a la Unió de Teià.
(El proper dissabte dia 28 d’abril, per si algú té molta curiositat, es fa la presentació a el Masnou).

La primera edició d’aquest llibret es va publicar l’any 1892 i se’l considera una obra pionera i una autèntica relíquia de l’ornitologia del nostre país.

Vaig tenir la sort, ja fa molts anys i induït per l’avi Ramon de Casa Bru de Teià, un pagès de la vinya molt bon coneixedor del seu medi, d’assabentar-me de l’existència d’aquest llibre i poder fer les consultes necessàries. El vaig trobar al Museu Municipal de el Masnou i en conservo una còpia.

En aquesta última versió, s'ha “normalitzat” relativament el català utilitzat per Barrera.

Si se'm permet, només faria una petita crítica a aquesta reedició, i és precisament, això de que no s’hagi respectat íntegrament l’expressió original. Per aquet motiu, voldria fer aquí, la transcripció literal d’una de les espècies descrites al llibre original. Veurem com era el català de l’època prefabriana i podrem comprovar que no fa falta fer cap esforç per poder entendre tot el que diu. De pas, podrem comprendre com devia ser d’anàrquica l’escriptura abans de la normalització de Pompeu Fabra.

La descripció de l’ocell en concret és la puput. Aquest ocell fa unes dècades que està en clara regressió als Països Catalans i a la resta d'Europa. No obstant, l’hem tinguda pels voltants de casa, a Teià, durant tot aquest hivern i ara, aquesta primavera, sabem que està criant també aquí, molt a prop de casa, la qual cosa ens fa una especial il·lusió.

A continuació la transcripció original amb tots els seus ets i uts:

“La Puput (Upupa epops) es bastant comú tan á Teyá com al Masnou. Arriva á últims de Mars y se n’entorna á últims d’Agost. S’alimenta d’insectes, especialment del que’s crían en las inmundicias. Ataca també las llagostas, formigas, orugas y escarabats, als que treu de las escletxas y furats servintse del seu llarch bech. Un cop los ha netejat de las alas y camas, los tira al aire y obrint la boca ‘ls toma y se’ls empassa. Lo seu cant se pot expressar per hup hup. Fa ‘l níu, que sol consistir en un llit de fems de caball, sota las teuladas ò en las socas vuydas dels arbres. Lo número d’ous es de cinch á sis y ‘ls petits neixen als setze días. No fa més que una covada á l’any. Mereix ser protegida.”

D’aquestes descripcions de les espècies i d’un apartat on recomana unes quantes fórmules alimentàries per donar de menjar a tot tipus d’aus engabiades, es desprèn que el Dr. Barrera tenia un profund coneixement dels ocells i en general del medi natural que l'envoltava.

Aquest petit llibre és una gran font d’informació per tothom que vulgui investigar com era el medi, tant el natural com l’agrícola, que podiem trobar a la zona ara fa uns 120 anys.

LLach, la revolta permanent

En Lluís Llach diu que deixa els grans escenaris... diu que plega. Ahir va fer l’última gran cantada a Verges.

Ara, tenim en cartellera la pel·lícula documental del Campanades a morts, i és estupenda. Arrel del concert que l'any passat es va fer a Gasteiz en commemoració del 30 anys que han passat des que la democràcia de la transició matés 5 obrers en el transcurs d'una manifestació en aquella ciutat, el testimoni de les altres víctimes i el propi concert fan de fil conductor d'una pel·lícula emotiva i bonica que ens regala un passejada per la vida d'en LLach.

En LLach ha estat 40 anys posant paraules i música a molts sentiments. He seguit la seves cançons durant trenta i molts anys. Jo des d’aquí reivindico el LLach Poeta. La literatura catalana, no el pot passar per alt.


Adéu i gràcies Lluís.

Has trobat el gest correcte;
ara es cosa teva acostumar-te a la nostra absència.

Futbol en farsí

Mai hagués pensat que una pel·lícula del món del futbol, em faria passar tan bona estona.

Offside és una història de tendresa i ironia. És una denúncia de les absurdes privacions a que es veuen sotmeses les dones a l’Iran actual però, més enllà de la denúncia, la pel·lícula transcorre per un deliciós assortiment de personatges anònims i captivadors, en un intercanvi continuat d’innocències. La globalització del futbol no emmascara com la geografia dibuixa, encara, les tan diferents maneres d'entendre i viure el món. Fa pensar.

La pel·lícula està ara en cartellera al Truffaut, a Girona. Dissabte passat a les 20:30, érem tres a la sala.

23 F !

Avui, 23F, aprofitant que estic de baixa i em faig un fart de llegir i pensar, no me’n puc estar de comentar l’edició –cap novetat, ja ho sé- d’aquest llibre que he llegit recentment. No és ben bé que el recomani... al menys als demòcrata-sensibles. Jo me’n he empassat totes les pàgines (tan de bo fos una novel·la) absolutament indignada i haig d’admetre que la meva fe en la política de casa (d’espanya, ves quin remei!) ha caigut en picat. Ostres, no s’hi val! Tot plegat no s’hi val. En fi, si teniu curiositat per saber-ne mes del 23 F, de la massa benaurada Transició, i en general de com funcionen els Borbons... busqueu el llibre. Publicant sota el pseudònim de patrícia sverlo el 2001.., algú va fer una bona feina de divulgació. Desconec la fiabilitat de tot plegat... però està tot tan documentat, que sincerament... cola. Desgraciadament, cola.

Ara que es parla –així de tant en tant- de reformar la Constitució, jo m’hi apunto. Jo començaria pel principi, per l’Article 1 que diu tot allò que la forma política de l’Estat espanyol es la Monarquia parlamentaria. Monarquia????? A sant de què! Em sona prehistòric. Com diu en Mattew Tree en un dels seus llibres:

<<... la llibertat –la llibertat de debò, la que escullen els ciutadans i no pas els seus dirigents- és impensable en una societat regida per la monarquia. Una monarquia! Qui hauria dit que, a principis del segle XXI, després d’haver descobert l’existència de quarks i neutrints i analitzat el funcionament de les plaques tectòniques i fotografiat la superfície de Mart, entre d’altres coses, encara creuríem en l’autoritat d’un rei? Un rei, per l’amor de Déu!...>>

Consti que aquest blog no té voluntat de debat social... però se m’ha escapat.