Els últims, diguem-ne 30 mesos, per motius diversos, personals i familiars, m'he fet un bon tip de veure metges infermeres de la sanitat pública catalana. He tastat de prop moltes visites al CAP i estades als centres d'especialització i hospitals, com a pacient i com a acompanyant. He viscut l'ingrés programat i l'imprevist, estades a l'hospital de dia, als box d'urgències i a diferents plantes de dos hospitals. Conec el quiròfan ambulatori, el programat i el d'urgències. Intervencions breus, lleus i greus; sedació terminal i defunció. Dec haver parlat amb més de 60 metges i infermeres diferents i compartit règim d'habitació amb 6 o 7 famílies diferents, sales d'espera amb multitud d'individus preocupats, proves diverses, ambulàncies, atenció a l'usuari i explicacions mèdiques de tota mena a sala, o pels passadissos.
Tinc experiències bones i dolentes de tot plegat (desgraciadament amb la balança equilibrada). Per sort, no ho puc comparar amb res més, i per tant no rebento de ràbia per si a altres bandes tot funciona millor, ni salto per un peu de lo avançats i bé que puguem estar respecte altres llocs. I tampoc vull fer ara una critica de l'ICS, sobretot per que aquest no és el lloc. Si que convido a tothom a fer ús de les bústies de suggeriments dels centres sanitaris i a explicar-se a la bústia de queixes que ofereix l'administració en
aquest enllaç. Perquè del que si estic segura, molt segura, és que molts obstacles que salven cada dia els pacients i acompanyants pels nostres hospitals i centres mèdics públics, es perden en la memòria de gent enrabiada (i perplexa!), i seria bo, que el màxim d'informació arribés als responsables, si pogués ser, ben amunt, ben amunt. (Aquests dies els ensenyants es queixen que els polítics no coneixen el que passa a les aules; jo crec que tampoc estan massa al cas del que passa pels hospitals).
I per què escric tot això si no penso fer (aquí) cap crítica concreta? Doncs per compartir una reflexió personal. La meva reflexió gira entorn del fet que la medicina està molt lluny de ser una ciència sòlida (ja no dic exacta). O al menys no ho és la medicina que poden practicar els nostres metges. Les lleis de la salut i la malaltia, de la la vida i de la mort, progressen soles i els metges només ens ajuden a afrontar-ho aplicant la metodologia que l'estadística (que no la veritat individual) dona per vàlida i el pressupost permet. I per tant, com que mai he cregut massa en l'estadística, ja fa temps que no espero que els metges em curin de res, a mi ni als meus, només cerco la seva ajuda tècnica i, si l'encerto, l'endevino. He posat el llistó baix i així puc celebrar els èxits. M'equivoco? No ho sé pas.
D'aquí quinze dies, (si Déu vol) la sanitat pública m'ajudarà a portar un fill al món. Hi confio plenament. Però admeto que he fet (he hagut de fer) l'exercici previ d'assumir i interioritzar, que un cop a l'hospital, és força probable (l'estadística altre cop!) que no puguin estar massa per mi; només lo just. Tan de bo no sigui així, però ho accepto sense manies i no em preocupa massa. D'aquesta manera, qualsevol ajuda de més que em puguin donar, serà tan i tan ben rebuda, que les meves hormones embogiran d'alegria i es posaran a fer feina sincronitzada de la bona, connectant amb millor encert tots els mecanismes naturals, físics i psíquics, que han de conduir-me, amb o sense dolor, a tot allò que la gent en diu “una hora ben curta” i un fill sa.
Com diuen a missa: AMÉN ( així sigui).
