Aquell era un viatge de tornada. Desprès de més d’una setmana voltant per les terres de Rabat, Marràqueix, Ouarzazate i Kelaa M’gouna, i de gaudir durant deu dies intensos d’un ‘trekking’ magnífic creuant a peu les muntanyes del desert del Jebel Saghro, començava el nostre viatge de retorn a casa.
Un grand taxi, com n’hi diuen al Marroc als taxis que es mouen fora la ciutat, ens havia conduït sota una nit plena d’estrelles per l’anomenada ruta de les Kasbahs des de la població de Kelaa fins a la ciutat d’Ouarzazate, i ens deixava, mig adormits, a la Gare Routier (l’estació d’autobusos) on ja teníem estudiada i prevista la nostra partida cap a Marràqueix. Descartada la limitada oferta d’horaris de la CTM (única companyia que ofereix vehicles moderns), comptàvem agafar algun dels destartalats autobusos marroquins que circulen a totes hores, tal i com havíem fet a l’anada.
Ens havíem aixecat a les tres de la matinada i havíem pres el te de rigor, ben calent, amb un mos de pa i olives. A les cinc, estava previst que el nostre autocar iniciés el viatge per creuar la serralada de l’Atlas i així desfer el camí que dies anteriors havíem seguit per la meravellosa carretera serpentejant del Tizzi N’Tichka, que coneixíem bé.
A l’estació, a aquella hora, érem els únics foranis que ens apropàvem a les finestretes de venda de tiquets, entre les xilaves gruixudes de la resta de transeünts i passatgers. Endormiscats, però sentint-nos en territori conegut, vam assumir sense pensar massa la figura de client assegurat i ens vam deixar acompanyar al nostre vehicle, acceptant per bones les poc convincents promeses de sortida immediata.
L’autobús estava aparcat fora l’andana amb el motor aturat i els llums apagats. Hi vam entrar. El conductor dormia dins. -"Salam Aleicum!" . No li va agradar massa ser despertat i es va limitar a moure's lentament cap a la part del darrere, on es va estirar més còmodament. Sols com estàvem, vam escollir les butaques del davant. "-Quan surti el sol", ens dèiem, -"l’espectacle dels colors ocres d’aquesta terra i la neu que sabem a l’Atlas serà majúscul"-. Amb la porta oberta, l’ambient gelat d’aquella matinada d’hivern a Ouarzazate s’anava ensenyorint de l’habitacle. Dúiem el cap i les orelles ben tapades i ens escalfàvem les mans sota les cuixes, però recordo que ens movíem com si no fóssim els actors del nostre propi escenari. Gairebé sense adonar-nos-en, d’una manera gradual i inconscient ens vam anar quedant paralitzats a la butaca. Com si, ni el fred, ni el fet que res feia pensar que haguéssim d’emprendre aviat la marxa, fos cosa nostre. -"Quan el bus arrenqui", pensàvem il·lusos -"això s’escalfarà".
Aquell hagués estat el moment just de reaccionar, baixar de l’autocar i anar a prendre un bon te... Però era un viatge de tornada, i aquests viatges, funcionen sense l’excitació intel·ligent de les anades, quan l’esperit de descoberta estimula les correctes decisions. I allà ens vam quedar. Quiets, clavats al seient, encongits de fred i en silenci. Pels nostres caps, eren massa i massa presents, les històries viscudes els dies anteriors.
Així doncs, aliens al present real poc afortunat, vivíem assaborint l’encara tan viu record de la música bereber i dels cants dels companys mulers i del guia, que dies abans havien omplert les nostres nits estelades i molts trams de la nostra caminada, com la més alegre de les festes d’agraïment a la jornada o com la millor de les companyies pel caminant. I ens venien al cap les infinites imatges de les àrides terres trepitjades; el paisatge i la gent del Saghro; el color de les seves muntanyes, els ramats i les seves olors; les grans roques desafiant l’horitzó i els petits tresors arran de les botes; els mots apresos en amazig innocentment intercanviats amb la canalla dels pobles; el regal de somriures entorn el te en una haima nòmada; la benaurança dels pous o la nostra admiració estupefacta pel nomadisme encara tan present. I més enllà d’imatges, sentíem recent encara, el protagonisme de la llum, canviant i omnipresent, donant vida als nostres rostres i als dels amics berebers i il·luminant la geomorfologia variada fins el capvespre quan desapareixien els colors mentre nosaltres plantàvem la tenda i ens agrupàvem entorn l’olla de la harira* del sopar.
Immersos en aquestes vivències passades, quasi ni ens vam adonar que ens estàvem quedant glaçats, que seguíem sols i a les fosques, i que havia passat més d’una hora i mitja des que ens havíem assegut. No va ser fins les set del matí quan el cotxe va començar a córrer. Ben poca estona abans, com si sabessin que la sortida de les cinc de la matinada no era mai fins que hi hagués un mínim de gent -que segur que ho sabien-, havien anat arribant altres passatgers, enfredolits també, protegits sota les seves caputxes de llana i mocadors foscos.
Finalment doncs, ens vam posar en marxa. El moviment, però, no va suposar cap increment de temperatura. Més aviat al contrari, per la porta i finestres en general s’escolava l’aire gèlid de l’exterior de manera encara més molesta que en repòs.
Al cap de pocs quilòmetres, el conductor va decidir deturar-se i baixar a esmorzar. Va ser una decisió individual no comunicada als passatgers, que coneixíem i confiàvem, amb el costum de fer l’aturada per menjar a mig trajecte, just dalt el port de Tizzi N’Tichka. Creient que tot seguit reprendríem el camí, no vam baixar del cotxe. I això, que ja que feia més de tres hores que estàvem immòbils al nostre seient i no ens en faltaven ganes! . Pensament equívoc. La parada no fou excessivament llarga, però va ser l’única. El xofer va agafar prou empenta per empassar-se totes les corbes de l’Atles amunt, i totes les corbes de l'Atlas avall, fins a Marràqueix, sense aturar-se més que per deixar passatgers en els llocs més sorprenents de la carretera. A nosaltres ens va tocar aguantar-nos les ganes d’orinar fins el final, amb l’esforç que suposava retenir a la bufeta les dues teteres de te ingerides a la matinada.
Aquell viatge per la carretera de l'Atlas que a l’anada ens havia delectat i fet disparar arreu una trentena de fotos, era ara, de tornada, un fred malson, on els paisatges idíl·lics s’havien transformat en la misèria quotidiana de pobles i gent, i on l’aventura de cavalcar amb un autocar, que no passaria cap de les normes de seguretat de casa nostra, s’havia reduït al malestar dolorós de les més que reprimides ganes d’orinar i a un sentiment intens de ràbia contra una sola persona –el conductor -. Ell era l’autor d’una insuportable conducció prepotent a base de tocs de clàxon per fer apartar vianants, carros, cotxes i qualsevol trasto en moviment, més petit que ell, que gosés creuar-se en el seu camí; ell era el responsable del fred que entrava per la porta mal tancada i ell era per sobre de tot, el culpable del nostre mal de ventre.
Crec recordar, que vam romandre pràcticament tot el trajecte, quiets a les butaques com dos pardalets, deixant alenades fredes d’alè i sense moure un dit; tan sols un moment, el meu company va desafiar parcialment el nostre bloqueig per desenterrar un parell de guants del fons de la motxilla. Teníem només dues feines; les dues eren mentals i ens hi dedicàvem plenament: reviure els dies passats i odiar gratuïtament el mal nascut que ens n’allunyava.
La resta funcionava sol. Per la finestra tot es bellugava molt despresa. Quan has estat deu dies avançant al ritme de les teves passes i les dels teus companys i cada emoció i descoberta ha estat viscuda a ritme d’ "a peu", la velocitat que es mou el món des d’un autocar, que fent bots, circula a 100 km l’hora, es fa estranya i genera un curiós rebuig genèric a la inassolible grandesa de la vida. I si, a més a més, fa sis hores que passes fred i vuit que no pots saciar alguna de les necessitats vitals més bàsiques, la situació et porta a materialitzar aquest rebuig en alguna cosa més concreta. I això és el que vam fer nosaltres... melodramàtics viatgers de tornada! Vam descarregar-ho tot contra l’home que teníem al volant amb desqualificacions creixents fins arribar al límit de fer-lo responsable de la misèria que el seu país ens oferia a l’altra banda dels vidres. I ho vam fer, discretament, però amb gran convicció i constància fins que vam arribar a lloc, on, alliberats, vam baixar d’aquell desagradable autocar que havia volgut fer un parèntesi de zitzània als nostres dies preciosos del viatge.
Afortunadament, deu minuts més tard, al bell mig del caos circulatori de Marràqueix, quan amb les maletes estàvem aturant un ‘petit taxi’ per anar a l’estació del tren, el nostre viatge de tornada ens va regalar l'oportunitat de fer les paus amb el món i foragitar els fantasmes que amb el cansament i la tristesa del retorn s’havien apoderat dels nostres pensaments.
Vam sentir uns crits, mig en francès mig en àrab, que amb l’ajuda del taxista vam identificar que ens anaven dirigits. Quina va ser la nostra gran sorpresa, quan amb els crits, veiérem arribar corrent i esbufegant, el nostre conductor, que feia estona que ens empaitava movent una càmera fotogràfica entre les mans. Era la nostra. Estúpidament l’havíem perdut al seient de l’autocar, probablement al cercar els guants a la motxilla. Havíem deixat allà, el seu valor material i les més de cinc-centes fotografies irrepetibles dels vint-i-cinc dies de viatge. Un oblit emocionalment imperdonable. I ves per on, aquell home a qui havíem acusat de tots els nostres mals, ens la retornava personalment, deixant la feina penjada i corrent darrera nostre, absolutament aliè al petit gran odi que havíem generat contra la seva persona.
La reacció va ser poc entusiasta, però ben sincera. Al·lucinats vam deixar anar, entre reverències i portant-nos la ma al pit com fan els islàmics, tot un seguit de -"merci beaucoup, shukram*, shukram" i poca cosa més. Però encara ara, mesos després, ens sentim profundament agraïts per aquell home honrat i bo que sense esperar res a canvi, ens fa fer dos enormes favors: tornar-nos una càmera estimada i plena de records i reconciliar-los amb l’anècdota i l’aventura que donen vida als viatges. Se’ns va quedar un gest imprès a la cara: el somriure de la sort, l’agraïment i la confiança amb l’espècie humana. I aquest somriure ens va acompanyar al llarg tots els dies que encara restaven del nostre viatge de tornada.
* Shukram és gàcies en àrab
Escrit a Girona, febrer 2006
La música que fan els Tinariwen és, si més no, diferent. Blues, diuen els experts. Un blues africà. Jo li trobo també, en alguns moments, pinzellades de soul. I, per descomptat, un fons constant de música amaziga. Potser no tant en aquest seu últim disc AMAN IMAN, que vol dir l’aigua és vida, on fan anar un ritme més “roquero”. 
