JENIFER, la cançó de l'estiu?

Entusiasme univerSalt

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de     transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble.  I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt,  el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al  facebook.  

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial:  És  mentre pensem  les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim  relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer  i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la  finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la  construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Ni la Chacón ni el Rubalcaba, BERNARDINO LEON GROSS

Per tant, ni Carme Chacón, ni Alfredo Pérez Rubalcaba serien els candidats a la presidència d'Espanya pels comicis de l'any que ve.

Segons Daniel Estulin, expert investigador del club Bilderberg, Bernardino León Gross, membre del club Bilderberg i actual secretari general de la presidència de l'estat espanyol, seria el candidat del PSOE a les properes eleccions estatals.

Mentrestant els nois de el Pais, amb el seu director del grup Prisa, Juan Luis Cebrián al capdavant, per cert també destacat membre de l'elitista club, ja va fent la seva campanya en favor d'aquest "chico de oro" dels socialistes.

Si aquest home arriba a obtenir la candidatura contra tot pronòstic, i encara més bèstia, la presidència, la teoria de la conspiració seria un fet irrefutable.


El món però, camina molt de pressa. La nova "revolució" que estem vivint aquests dies anomenada de les xarxes socials, dels indignats, dels nous llibertaris potser molts, dels àcrates potser un pocs més, etc., a hores d'ara, 21 de maig a les 14:00 no sabem fins a on arribarà. En aquest moment ja són centenars de ciutats de tot el món que s'han adherit a aquest moviment que fa dies va començar a l'estat espanyol.

Potser, amb aquestes protestes, aconseguim desemmascarar els autèntics culpables d'aquesta crisi teledirigida. Banquers, financers "experts", grans empreses multinacionals, alguns mitjans de comunicació que dominen els tempos i la intensitat de com es dosifiquen les notícies, i per fi el polítics per deixar-se arrossegar per aquests deliqüents.

Per això, d'aquí a l'any que ve que són les eleccions al govern d'Espanya, ja veurem com evoluciona tot plegat. Si guanya la supremacia dels ganster mondials, sens dubte el candidat guanyador serà l'amic Bernardino.

Què diuen per la xarxa?

Una servidora avui està contenta com un gínjol per què ja sap el truquillo per saber respondre allò de:  

i què diuen per la xarxa?

Confesso que no acabava d'entendre com s'ho feia la gent per estar al cas  de totes les piulades o fisbucades i m'imaginava els periodistes de l'ARA subscrits com a amics de mig món per poder publicar-ne aquella tria tan curiosa que posen al seu diari. Nooooo tontaines! No cal ni donar-se d'alta al twiter! Els de Google, ja han pensat en tot, i per aquells que només volem mirar uns minuts i no necessitem ficar-hi cullerada, ens ho han posat ben fàcil.  El truco es diu : temps real, i es una opció del cercador! Ole ole... pots veure que diuen pels 'puestus' del tema que tu vulguis. Una pèrdua de temps de les més curioses i genials.  

Ja sé  que he descobert la sopa d'all, i que molts us en deveu ben riure, però, tan me fa; també sé que a més d'un altre despistada o despistat com jo els agradarà saber-ho. O sigui que ara vaig a veure què diuen per la xarxa, a temps real, o pels blocs o per tot això que he descobert obrint  aquesta  pestanyeta [Més] de can google...  ja en faré poca de feina!!!!

mmmm i què hi poso per començar? Movimiento 15-M? Indignats a la plaça Catalunya? Acampada per la dignitat?  Diria que hores d'ara, ningú de parlar del forat de la capa d'ozó que ens havia d'eliminar del planeta!  Veiam, veiam....

abusos hipotecaris

Avui,  dia de la dona treballadora, m'he agafat temps per fer una de les coses d'aquella llista infinita de coses pendents que subscric com a dona treballadora amb un crio de 2 anys: 

- denunciar el  Banc per quedar-se'm uns quants calerons cada mes de forma abusiva i  il·legal!

M'explico:  Jo formo part de la ciutadania pringada que té una hipoteca amb una clàusula sòl o terra, que vol dir que encara que l'euribor baixi i baixi, la teva quota no ho fa. Això  es va portar als tribunals  (que la ciutadania està pringada però no és tonta del tot!),   es va guanyar i des del setembre de 2009 és una pràctica il·legal.  Avui he començat a moure els papers per afegir-me a la causa dels que volem recuperar el que ens roben cada mes. (aquí i aquí hi trobareu tota la informació) .   Ho guanyarem.

(sí, oi?)

En pau i bé... premi pocamandra

 
Visita virtual a Salt a Vistes360.com

A Salt jo hi vaig créixer en pau i bé  i em consta que ara les meves nebodes , trenta i tants anys més tard, fan el mateix, malgrat  els embolics dels darrers dies.  Em sembla que viure en pau i bé, no es demanar massa  i per això em vaig sumar als saltencs que dissabte van sortir al carrer per dir-ho ben alt però sense crits ni histerismes (la marcha de la buena fe). Em consta també que des de Salt en volen dir moltes més de coses  ben alt i sense crits, però amb un clam que espera respostes. No és hora de repassar tantes coses que s'han fet malament en aquest poble, moltes, des de fora el poble. Es l'hora de decidir com ens en sortim. A Salt i a tot arreu on la delinqüència de la gana està fent forat.  Jo no les tinc aquestes respostes, però des d'aquests improductiu blog sense audiència, atorgo el segon premi pocamandra als organitzadors de la manifestació de dissabte.  En van saber molt. Cal molt més que poca mandra per fer el que van fer: encarrilar cap al clam unànime (manifest de la manifestació), les ràbies contingudes d'un col·lectiu que conviu bastant desconcertat. I ho van  saber fer en benefici de tots. Enhorabona! Jo sóc dels que penso que sí servirà d'alguna cosa. 

I publico això amb aquesta panoràmica tan estupenda de can 360º per demanar a tothom una visió prou panoràmica de tot plegat per tal que es pugui arribar ben aviat a les solucions individuals que sumen i fan poble.

Nadal a la xarxa social

Ara diuen que el nostre Nadal és digital. Jo espero que el meu tió sigui fet de fusta i óssos com sempre i em proposo no passar el primer minut de l'any enganxada als SMS (no sóc twitera, però algun any m'he SMSejat més del compte...). De totes maneres com que m'agrada molt  aquesta felicitació de Nadal que he rebut, l'enfilo al Pocamandra i que volti  per la meva petita esfera social. La trobo ocorrent i fresca. I digital  és clar! No és que m'entussiasmi la idea de fer publicitat però penso que la creativitat mereix els seus premis.

Gaudiu del vídeo sinó l'heu vist encara i de les festes de Nadal. Gaudiu-ne a la xarxa i a terra ferma on els petons són més calentons i els torrons mes dolços.

Bon Nadal a tots

Que no saps a qui votar?

Ei, si sou d'aquella gent que no té clar qui votarà i no teniu cap ganes de llegir programes electorals, ni us interessa massa tot plegat, però no voleu (encara) tirar la tovallola perquè d'alguna manera us sembla important anar a votar ni que sigui per tal que tot plegat no ho decideixin quatre gats... us pot anar bé aquest enllaç que m'han passat (gràcies Mariona):

És un qüestionari d'auto-ajuda pels cagadubtes davant les urnes. Pocabroma que està dissenyat amb seriositat . Proveu-lo sobretot si no heu llegit ni escoltat encara, cap programa electoral. No sigui que us sorprengueu.

Ho trobareu aquí >> I a qui coi voto?

Consti que a mi no m'ha anat massa bé doncs m'ha sortit un empat en tres partits i diria que només en puc votar un, que això d'ajuntar-se de tres en tres ja ho fan ells solets sense preguntar-nos res!. Però vaja, potser que el torni a fer a final de la campanya a veure quines coses de la propaganda electoral han quallat subliminalment en mi amb gran satisfacció dels directors de campanya. O potser que esperi a la versioó avançada del qüestionari, a veure si la formulen menys simple i dirigida a cagadubtes de grau enrevessat.

Hi havia una vegada...

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

Girona decideix.

Com que em fa bastanta ràbia, que no es parli gaire del tema... deixo aquí un dels vídeos promocionats de la consulta per la independència del proper 25 d'abril. A Girona, a Teià... i a molts d'altres punts de Catalunya, anem ampliant el mapa de municipis que voldrien veure una Catalunya sobirana. Perquè sí, perquè això va en serio encara que hi hagi qui vulgui que no se'n parli massa... no fos cas... no fos cas que què? Ja és la quarta vegada, que es pregunta al poble si vol o no vol la independència. De moment són pocs els que diuen que no. A veure què passa el 25. Sóc optimista. Mica en mica...

I si teniu vint minuts per jugar amb el tema i us ve de gust posar-hi narrativa cinematogràfica i tot, us agradarà veure aquest curtmetratge: Acte d'estat.

Ah.. i recordeu que si el 25 d'abril no hi heu de ser, hi ha un munt de possibilitats per votar anticipadament! A Girona feu un cop d'ull aquí. No hi ha escusa...

Finestra blanca

Una de les coses més bones de quedar-me a atrapada a la NII i acabar reculant cap el pis de Girona , ni que fos de nit i a les fosques, fou se'ns dubte, que els meus ulls ( i la meva càmera) no es van perdre la finestra de l'Onyar, blanca sota el sol incipient del matí. No podia deixar de penjar alguna fotografia i les les dedico al Xarnego, que d'alguna manera, me les reclama en el comentari de l'escrit anterior... i així aprofiteu per veure les fotos de Girona blanca al seu bloc Mediterrani. Bé!

La meva nevada

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

Interessos variables

Ja m'estranyava que l'euribor estigués tan baix i els bancs no fessin manifestacions en contra les baixes quotes d'hipoteca. Hi ha truco. Al menys en el meu cas. En el meu contracte del crèdit hi tinc fixat un interès variable mínim del 2,75%. L'euribor d'avui a 1,299 és molt bonic, tan petit, però no toca. A mi, no em toca. Recordo perfectament la cara del senyor del banc quan negociàvem els números de la hipoteca i li vaig regatejar un 3% mínim perquè en aquell moment estàvem al 2,9. Em va deixar anar: - "Per això no pateixis, fes-me cas, que mai baixarà tan avall. Va, et poso un 2,75%". I jo tan contenta. Mentiders, aprofitats!!!

Arran de terra

Aquest és el meu fill. Fa unes setmanes que va fer l'any i ja arriba al tercer graó de l'escala. Li sobra alçada per recollir el correu de casa. Amb aquesta foto faig el meu "homenatge" a la ment privilegiada que va dissenyar projectar-construir les bústies del nostre edifici a Girona. Arran de terra. Diu en Llach: "Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo ..." - i no parla de bústies de correu, ni molt menys, però amb tot això dels renecs, sempre em surt aquesta cançó quan m'ajupo a recollir la correspondencia.

En fi, vull començar l'any amb més entusiasme i per tant, d'aquesta foto em quedo amb el meu petit que no para de créixer estupendo i, com tots els nens, és tot un missatge d'alegria. L'alegria de les coses mes senzilles i boniques del món. L'alegria que tots tenim per aquí dins, en aquell nostre raconet que sent i viu com un infant. (el tenim, el tenim...)

Us desitjo un bon any a tots. I de la premsa de Salt, us deixo aquest bonic i optimista missatge-crònica per encarar la dècada amb tot allò bo que podem aprendre dels nens ( i és que estic mono-temàtica, ho sento) !

Tinc un SÍ

Jo tinc un SÍ que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un SÍ a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un SÍ esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un SÍ; un SÍ entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un SÍ a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un SÍ per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un SÍ a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un SÍ per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un SÍ romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un SÍ d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... SÍ, ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un SÍ impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!

Mandarines podrides

Heus aquí una de les cares fastigoses de la Natura. No sé pas si aquestes mandarines pateixen de crisi, de grip A o de corrupció. Afortunada ment, no són una plantació arruïnada de fruiters, ni crec que hi hagi cap fruticultor rellegint les clàusules fitosanitàries de la seva assegurança. Són arbres ornamentals. De carrer. M'hi he fixat, no pas pel goig que fan sinó que m'ha atret l'abstracta repugnància artística que llueixen. No voldria estar a la pell del tècnic de 'parcs i jardins' del poble on viuen, ni voldria haver de passar pel mateix carrer quan caiguin. Les he retratat perquè creia que la fruita podrida era exclusiva de la part de sota d'algunes caixes als supermercats, o de la fruitera oblidada tornant de vacances, i m'ha fet gràcia tota l'estampa del carrer 'podrit'. També m'han fet una mica de llàstima, les pobres mandarines... probablement viurien més felices a alguna altra banda. El que ja no tinc tan clar, és per que carai, després de tants dies de sequera, he decidit fer un 'post' al Pocamandra d'això. Com si la crisi, la grip A i la corrupció no donessin per literatura més afortunada!

Una nina que mama ...

Jo dono el pit al meu fill que ja té deu mesos perquè ho puc fer sense problemes i em resulta molt normal donar-li la llet que produeix el meu cos (sembla màgia potàgia - us ho juro-!) en lloc de comprar-la. A més a més, és ben sabut que té molts beneficis i és fàcil entendre que abans que s'inventesin els biberons, la canalla també creixia i, de fet, ho fa ben maca al mig món on no arriba la llet en pols. Això no vol dir que no pensi que els biberons van permetre al seu moment la introducció de la dona al món laboral i que, de fet, sort en tenim les dones i tots plegats de tota la 'industria del nadó' per muntar famílies al món accelerat del que gaudim (si, si gaudim... que a mi m'agrada). Amb això vull dir que odio els que pengen etiquetes PRO-TETA i CONTRA-TETA. De fet odio les etiquetes... Jo soc partidària que tothom tingui informació i que després faci el que vulgui (o pugui... que no sempre és lo mateix). I d'aquí ve aquest post. Amb tota la campanya d'afavorir la lactància materna que d'uns anys ençà s'està portant a terme, ja ha arribat a les botigues la nina que mama que penjo en el vídeo (no us perdeu el rot final!). Ja era hora? No ho sé. Admeto que em resulta xocant... però penso sincerament que es tracta precisament que ens deixi de resultar xocant. Hi ha ninos que caminen, que parlen, que fan mocs, que gategen... I hi ha jocs per cuinar, per rentar, per vestir,... Sí, penso que un nino que mami pot normalitzar el tema de la teta (tan amagat al món comercial perquè no genera consum). I dic normalitzar, perquè no és normal que algú com Josep Maria Fonolleres, publiqui així de passada (i crec que sense rumiar-ho massa) que "hi ha un enorme dipòsit de perversió" en veure una nena jugant a donar el pit. Apa! Realment, no, no em sembla normal associar l'alletament i el sexe. Algú em dirà... "-Si home! I què més! I per quant les nines i ninos que follen?" Bfffffff... Canviem de tema?

La grip A fa olor de negoci, no?

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

De Senyor a miserable

Millet Millet... ens has ben enganyat a tots! (o a tots els que no hi sucàvem, és clar!). Em pregunto quanta gent, aquests dies, deu haver dir pensant en tu - "La mare que el va arribar a parir!". La Marina Rosell va suggerir-te per la radio que et llancessis daltabaix de la Pedrera... Sembla doncs, que molts et volen veure ben esclafadet. Com més va, més indignats estem tots els catalanets de com ens l'has fotuda. L'has feta de l'alçada d'un campanar (d'un Palau, en aquest cas). Però tranquil, ja sé que estàs penedit, i que t'adones que t'has equivocat i que miraràs de reparar tot el dany que has fet... Per això, perquè dius que vols ser un bon noi, a mi m'és ben igual si vas o no vas a la presó. Jo et desitjo un insomni perpetu. Però perpetu perpetu, eh? Que no puguis aclucar l'ull mai més, bandarra! I com que dubto molt que la mala consciencia et tregui el son ( més que res perquè se n'ha de tenir de consciència!) se m'ocorre que seria divertit que algú muntés una bona cassolada prop del teu coixí . No sé... jo, si fos cantaire de l'Orfeó potser organitzaria unes bones serenates al teu balcó un llaaaaarga temporada. Tens alguna cançó enfadosa preferida...¿?. No ho faré, perquè jo si que sóc bona gent; però mira, només d'imaginar-m'ho ja m'ho he passat bé.

Ara en serio. Això d'aquest paio, en Millet (ni Senyor ni punyetes!) em cabreja molt. Per molts motius i no especialment per l'honor català i el respecte a les institucions... no. Em rebenta igual un mentider ficat a un ajuntament petit que ficat a una multinacional. Ficat a la famíla Simson o a la burgesa-burgesia. Tan se val. Un porc mentider sempre em fa ràbia i molta, molta més, quan, com és el cas, l'engany posa sobre la taula les misèries de nostra societat: "Els diners no es fan pencant"; "Si ets llest pots enganyar a tot quisqui més de trenta anys i cap problema"; i "No et pots fiar de ningú".

No hi ha escusa Millet. O potser és que això teu i de la teva familia és un problema de fracàs escolar o de famila desestructurada i a la premsa li ha passat per alt? A cagar a l'era!

(imatge: http://www.elpunt.cat/imatges/15/13/alta/780_008_1513103_8dfbcc74f5a3cff2ead5b75dd044240a.jpg)

Acabats de qualitat

Els acabats de qualitat que promet aquest edifici, són, ara per ara, molt poc acabats i molt penosos.

Aquesta és l'estampa de la crisi en el nostre paisatge urbà. Les nostres ciutats han quedat plenes de construccions aturades que llueixen pancartes de textos ridículs entre fustes pengim penjam i parets a mig fer. No són de gaire ajuda per esquivar el pessimisme social.

Em pregunto: "I ara què?", "Ho acabaran mai?" Hi haurem de conviure gaire temps? I, si no tornen els temps d'alegries immobiliàries, ho deixaran abandonar, més i més fins que a part de la pancarta es vagi desmuntat tot?"

Segurament, la misèria paisatgística d'això, és nomes un mal menor, però, posada a la meva finestra, és fàcil comprendre que hi preferia la caseta d'un pis que hi havia abans i que em deixava veure part de la falda verda de les Pedreres. (Sort que tinc balcó cap a l'altra banda, a la meva -una mica abandonada- finestra de l'Onyar).

A veure si abans d'un parell d'anys actualitzo aquest post, amb la foto d'algun veí content que rega feliç les plantes del seu nou balcó... amb acabats de qualitat.