JENIFER, la cançó de l'estiu?

La grip A fa olor de negoci, no?

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

En memòria de Ramon Barnils

Ramon Barnils (1940-2001), és un d’aquells personatges que haurien d’abundar a la nostra societat.
L’havia escoltat per la radio i llegit en alguns articles escrits a diversos diaris. La veritat és que no et deixava indiferent. Al primer cop d’escoltar-lo pensaves que anava de "farols" o d’eixelebrat. Però, després, analitzant i contrastant les informacions i afirmacions que en feia, te n’adonaves que el que afirmava amb tanta llibertat ho feia amb una sòlida anàlisi dels temes i amb molt de coneixement de causa.

Aquests dies es pot visitar una exposició sobre el periodista amb el títol:

Qui és el teu referent ? Ramon Barnils

Sala capitular del claustre del monestir de Sant Cugat.

Fins el 14 d’octubre.

L'exposició és un muntatge del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Qui vulgui fer un repàs a part de la feina feta per Ramon Barnils pot entrar a:
Hemeroteca Ramon Barnils

Joan de Segarra va dir a la presentació del llibre "Ramon Barnils – Articles"

(Fragment)

En Ramon mai no va ser un "enfant terrible" que escrivia per "épater" la parròquia. Les urpades del periodista als monàrquics, als progres del PSC-PSOE, als trepes, als traïdors, a l’omnipresent cultureta... era la reacció d’un home lliure –tal com al va definir Valentí Puig--, lliuracivilitzat, culte, un català ben nascut, amb les idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, era conscient de com era de precària aquella llibertat. Referint-se al nomenament d’en Jaime Gil de Biedma com a membre del consell assessor del conseller de Cultura de la Generalitat catalana –"la d’amunt", com deia en Ramon--, el periodista ens confessava que el nomenament "convida a la il·lusió i fomenta el somni, és un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure" (El Temps, 16/7/84). Una aspiració del tot coherent en la ploma d’un republicà i independentista català, amb forts rampells llibertaris.
Però no tot són urpades i sarcasme en aquests articles. N’hi ha d’altres en què en Ramon es mostra més tendre. Són els articles en què evoca la figura del seu pare a la batalla de l’Ebre, els articles dedicats als amics –"les copins d’abord!"--, a en Josep Ylla, el periodista de TV3 mort en accident a Alemanya, que va ser alumne seu; a en Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia a Moscou; a en Felipe "Efe" Pons, l’amo del bar Thales; a en Ferran Torrent, a en Monzó, a en Bauçà... i a l’admirat Gabriel Ferrater, "el nostre germà gran".
Tendre, en Ramon Barnils? Sens dubte, però a la seva manera, sense fer ostentacions d’aquesta tendresa, al contrari, més aviat amagant-la, rebutjant-la interiorment com si se sentís avergonyit dels seus sentiments.
Tendre, en Ramon Barnils? Sense cap mena de dubte, però també un tipus sòlid, una de les persones més honrades, personalment i professionalment més honrades que he tingut la sort i el plaer de conèixer.

Era una persona incomoda pels polítics. Solia dir que: "la política és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels polítics"

Un record per Xirinacs

Lluitador pacifista i insubornable.

Funerals
Carta pòstuma
Parlament d'en Xirinacs el Fossar de les Moreres l'11 de setembre de 2002

Un concert dels bons!

A vegades, la música esdevé el motor de les emocions més insospitades. Això ens passa, sobretot, a aquells que som musicalment més pobres i no hem sabut anar mai, gaire més enllà de la seducció momentània que un ritme, una melodia o una veu ens regalen quan escollim la cançó, la orquestra o el grup musical per acompanyar vetllades, individuals o compartides, com aquell qui busca un teló de fons concret per vestir del to escollit l’entorn immediat.

Ahir, al Grec, a Barcelona, el concert de la Mª del Mar Bonet i en Miguel Poveda, junts i lliurats de ple al seu públic, va ser , per mi, molt més que un teló de fons. Els dos artistes van saber fer-me viure cada cançó de forma intensa i em vaig sorprendre gaudint d’emocions encadenades. Un concert brutal. No tinc més adjectius. La crítica que jo en puc fer és pura lloança i admiració. Sé que la faig sense criteri musical i desconec si sonava prou bé o si ells estaven més o menys encertats que altres vegades. Només sé que les seves veus, primer un, després l’altre i finalment junts, multiplicant-se, em van entusiasmar. Poveda i Bonet van reeixir amb gran èxit en un espectacle de veus potents bellament conjuntades. El ‘quejío’ de l’andalús català es deuria sentir contundent arreu de la muntanya de Montjuïc. L’energia de la cançó alegre i melancòlica a la vegada, de la Mª del Mar, igualment tot ho omplia. Cantant plegats tot fou intercanvi i comunió. Vocals allargassades i palmadetes suaus. Guitarra i piano, guitarra i més guitarra; percussió mediterrània, ritmes sensuals i fusió innovadora de ‘cantaor’ i cantaautor.

Al llarg de l’espectacle, de nom ‘el treballs i els dies’, el concert individual magnífic veu el moment àlgid a la segona part , quan Bonet canta Poveda i Poveda canta Bonet a l’estil de ‘dos pájaros de un tiro’ amb la recerca afegida de l’intercanvi més fructífer de forces, acaronant el plaer d’engendrar, molt més enllà del que seria l’efecte suma. Com diuen ells mateixos, un repertori que busca arribar per diferents camins, a un mateix destí. I això es fa evident quan els dos artistes, tanquen el concert a peu dret i acostant-se al públic amb un diàleg de planys musicals a capella. Tot veu, tot pur, tot màgia. Si ho llegíssim semblaria un còmic diàleg de sords. Cantat amb tot l’ínmpetu i amb tanta força, la música de Poveda i Bonet és més llenguatge que cap paraula i la comunicació es directe al cor. Ja ho he dit: un concert brutal. Gràcies artistes!