Entusiasme univerSalt

Diu que ho fan amb molta il·lusió, amb llibertat, amb creativitat i amb naturalitat. Jo dic que hi posen també dedicació i encert. El cas és que ho fan, ho han fet: A Salt, fa uns mesos, arrel d’una assemblea popular amb voluntats de     transformació social va sorgir la idea d'engegar una revista pel poble.  I ara, ja la tenim aquí! Divendres vinent es presenta al teatre de Salt,  el nou espai de comunicació:

Teniu mes informació al  facebook.  

La revista, la trobareu pel poble en paper

i a la xarxa des d'aquí: http://17190.org/.

Des de can Pocamandra, els enviem l'enhorabona i els desitgem llarga vida.

Ens captiva especialment la seva editorial:  És  mentre pensem  les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim  relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer  i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la  finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la  construcció d’una societat cohesionada.

Endavant 17190!

Et llegirem! Gràcies!

Ni la Chacón ni el Rubalcaba, BERNARDINO LEON GROSS

Per tant, ni Carme Chacón, ni Alfredo Pérez Rubalcaba serien els candidats a la presidència d'Espanya pels comicis de l'any que ve.

Segons Daniel Estulin, expert investigador del club Bilderberg, Bernardino León Gross, membre del club Bilderberg i actual secretari general de la presidència de l'estat espanyol, seria el candidat del PSOE a les properes eleccions estatals.

Mentrestant els nois de el Pais, amb el seu director del grup Prisa, Juan Luis Cebrián al capdavant, per cert també destacat membre de l'elitista club, ja va fent la seva campanya en favor d'aquest "chico de oro" dels socialistes.

Si aquest home arriba a obtenir la candidatura contra tot pronòstic, i encara més bèstia, la presidència, la teoria de la conspiració seria un fet irrefutable.


El món però, camina molt de pressa. La nova "revolució" que estem vivint aquests dies anomenada de les xarxes socials, dels indignats, dels nous llibertaris potser molts, dels àcrates potser un pocs més, etc., a hores d'ara, 21 de maig a les 14:00 no sabem fins a on arribarà. En aquest moment ja són centenars de ciutats de tot el món que s'han adherit a aquest moviment que fa dies va començar a l'estat espanyol.

Potser, amb aquestes protestes, aconseguim desemmascarar els autèntics culpables d'aquesta crisi teledirigida. Banquers, financers "experts", grans empreses multinacionals, alguns mitjans de comunicació que dominen els tempos i la intensitat de com es dosifiquen les notícies, i per fi el polítics per deixar-se arrossegar per aquests deliqüents.

Per això, d'aquí a l'any que ve que són les eleccions al govern d'Espanya, ja veurem com evoluciona tot plegat. Si guanya la supremacia dels ganster mondials, sens dubte el candidat guanyador serà l'amic Bernardino.

Opinionitis

El cap de setmana compro algun diari en paper i em dura tota la setmana, o més. Avui m'he ensopegat amb un bon article de Salvador Cardús a l'Ara de diumenge passat on  deixa anar que  -cito textualment- "La sobreabundància d’opinions a tots els mitjans de comunicació, amb el pretext de fomentar la “participació”, en realitat, el que fa és viciar el pensament crític i contribuir que es confongui el prejudici amb la reflexió".  Ostres! Hi estic tan d'acord que em quedo parada i tot. Del paper passo a la xarxa i descobreixo el debat generat ja fa alguns anys per Gregorio Luri amb L'escola contra el món (La Campana, 2008).   Ostres , un altre cop!.  Enlluernada amb la sonoritat del terme opinionitis, no m'atreveixo a escriure res més, però  com que us convido a pensar-hi (no cal que opineu!) aquí deixo l'article  (Els articles ,vaja, que sembla que el reciclatge d'opinions vigents al llarg dels anys , i dels diaris, no és pecat mortatl i és vàlid per arribar a la gent...)

• Opinionitis (Salvador Cardús, diari Ara, març 2011)

• Opinió contra consiència  (Salvador Cardús, diari Avui juny del 2010)

No m'agrada

A l'Ajuntament de Girona han penjat això a totes les portes dels ascensors i per assegurar-se que tothom ho vegi, també ho han clavat, ben gran, a terra. No m'agrada gens. Si posés: estalviem energia, puja per les escales si pots, que no tenim un duro, ho trobaria molt millor.

No, no m'agrada gens, que l'administració em digui  que  em convé fer exercici, o que em posi a l'ombra quan fa sol ( i que begui aigua!) o que no em tiri al mar si hi hi ha unes onades gegants. Què se n'ha fet de la responsabilitat individual dels adults? Quina societat estem construint amb aquestes campanyes? Després passa el que passa: cau la nevada del segle i alguns ciutadans confiats ens llancem a la carretera sense cadenes, inconcientment creguts que la MAMA-ADMINISTRACIÓ ja vindrà a netejar la neu i a portar-nos el sopar al cotxe si es fa de nit.  No anem bé!

En pau i bé... premi pocamandra

 
Visita virtual a Salt a Vistes360.com

A Salt jo hi vaig créixer en pau i bé  i em consta que ara les meves nebodes , trenta i tants anys més tard, fan el mateix, malgrat  els embolics dels darrers dies.  Em sembla que viure en pau i bé, no es demanar massa  i per això em vaig sumar als saltencs que dissabte van sortir al carrer per dir-ho ben alt però sense crits ni histerismes (la marcha de la buena fe). Em consta també que des de Salt en volen dir moltes més de coses  ben alt i sense crits, però amb un clam que espera respostes. No és hora de repassar tantes coses que s'han fet malament en aquest poble, moltes, des de fora el poble. Es l'hora de decidir com ens en sortim. A Salt i a tot arreu on la delinqüència de la gana està fent forat.  Jo no les tinc aquestes respostes, però des d'aquests improductiu blog sense audiència, atorgo el segon premi pocamandra als organitzadors de la manifestació de dissabte.  En van saber molt. Cal molt més que poca mandra per fer el que van fer: encarrilar cap al clam unànime (manifest de la manifestació), les ràbies contingudes d'un col·lectiu que conviu bastant desconcertat. I ho van  saber fer en benefici de tots. Enhorabona! Jo sóc dels que penso que sí servirà d'alguna cosa. 

I publico això amb aquesta panoràmica tan estupenda de can 360º per demanar a tothom una visió prou panoràmica de tot plegat per tal que es pugui arribar ben aviat a les solucions individuals que sumen i fan poble.

Emprenedors públics

Amb aquest títol no faig un joc de paraules. A casa nostra tenim la sort de disposar d'una bona colla d' emprenedors que no estan guanyant calerons a cabassos a l'empresa privada. Sota el nom de "l'administració catalana" hi penca gent molt vàlida. Parlo de la quantitat de tècnics de tota mena, gestors, administratius, mestres, periodistes, bombers, metges, informàtics, publicistes, etc etc etc a qui ni la Coppulo ni en Cuní entrevistaran mai. Són gent que fan la seva feina tan bé com poden i més, que treuen calés de sota les pedres per tirar endavant projectes de millora de vint-i-cinc-mil coses diferents que ens afecten a tots. Parlo de gent que penca perquè les coses funcionin, per no quedar estancats. Parlo de gent que tira endavant la part administrativa del país al marge de tots els polítics. Parlo d'aquells que saben avançar-se al ritme del parlament i fan arribar la innovació a la nostra administració i lluiten cada dia perquè els serveis públics funcionin. Molts penseu que no funcionen. Segur que no ho fan prou bé. Segur que altres èpoques han anat millor. Segur que moltes coses. Però segur que si haguéssim d'esperar les decisions dels polítics, el padró municipal encara es consultaria en una llibreta i les videocoferències metge-pacient no haurien arribat a cap hospital public. Potser exagero, però darrerament em rebenta sentir parlar contínuament dels emprenedors joves que munten empreses a partir d'una idea molt bona i sembla que han de salvar el món. Els emprenedors joves que munten una empresa, el que volen és fer calés, no fotem. Que acabin donat feina no és més que un bé col·lateral. Quan la super idea no doni pasta, tothom al carrer. Ep, no em carrego a ningú. Visca els empresaris entusiastes, si son honrats. Visca! Però, per favor, que visquin també els que fan el mateix (tenir idees i capacitat per executar-les) a dins l'administració. Visca la gent que tira endavant projectes essent coneixedors que no faran créixer la seva nòmina. Els emprenedors públics existeixen i mereixen ser valorats.

Potser m'equivoco molt. En qualsevol cas, ara que estem de vaques flaques és quan es posarà a prova realment la vàlua dels nostres tècnics. No hi ha calés i s'ha acabat d'externalitzar-ho tot. Ara és la hora de la veritat. Si la gent és bona, la feina sortirà endavant sense contractar empreses externes. El resultat, no obstant, em resulta confús perquè, ara per ara, dels emprenedors públics en viuen moltes, moltes, empreses privades... Perquè se'ls valora tan poc, doncs? Quin embolic!

Consti que això no és una pataleta contra l'aprimamenta l'Administració que ha anunciat qui serà el nou president. Tot això em bull pel cap des que van retallar el sou als funcionaris...

Hi havia una vegada...

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

Sorpresa o indignació?

Una setmana (o més!) sense llum és per estar indignat. O i tant! Unes hores, o fins i tot una nit, a la carretera sense poder avançar sota una nevada brutal, potser no ni ha per tant.

Algú s'enfadarà amb mi, però jo, que també em vaig quedar tirada i que vaig escriure la meva sorpresa de no veure mossos ni llevaneus per la NII durant hores i hores... vull manifestar precisament això, que em vaig quedar parada ( en els dos sentits de la paraula). Jo creia que el meu país era més potent, i ara sé que estem a anys llum de tenir llevaneus de sobres per cobrir la Costa Brava o de tenir personal de sobres per portar el sopar als cotxes que no tenen cadenes. Sí , com em va dir una bona amiga... " tu al·lucines de pensar que et pots ficar a la carretera nevant sense cadenes, i creure que podràs fer 100 km sense que et passi res. Ni que sigui una nacional!". Quanta raó que té. Potser tot arribarà... però a Catalunya encara hem de pedalar molt i, sincerament, com també em diu una altra amiga (aquest dies les tertúlies espontànies van a tope!), a casa nostra tenim, de moment, altres prioritats. Segur que si ens pregunten si és millor gastar els calés en llevaneus o en millorar els hospitals... molts no dubtaran. Ara bé, i aquí hi fica cullerada molta altra gent ( allò de les tertúlies que deia abans)... "sí si, però amb la pasta que ens costa l'exèrcit o els polítics... ja podríem tenir més inversió en organització en cas de caos!!!". També tenen raó, oi?

Una cosa que em va sorprendre molt i (indignar una micona) es que la ràdio semblava el telèfon de l'esperança... Som un país de ploramiques?? Crec que no, però per com van conduir els programes les nostres principals emissores de ràdio aquelles 10 hores que em vaig quedar al cotxe... ningú ho diria. És una opinió molt personal, però em temo que els nostres locutors, últimament, els puja l'adrenalina ( i l'audiència) fotent canya al govern i a tot quisqui. És molt fàcil posar-se al cantó del que necessita que l'escoltin... però jo hagués preferit sentir com es promovien les trucades del tipus: "Soc aquí, puc fer això i allò... si hi ha algú que necessiti ajuda, que truqui a aquest numero"...

Tot aquest rotllo i la critica a la ràdio, ve de que ahir dilluns dia 15, en Manel Fuentes, va acabar la seva editorial (que sempre 'fot molta canya', i a tots ens agrada molt ), ... dient: "Algú ha pensat en netejar els boscos?" Doncs, si senyor! Molta gent hi ha pensat. Que no tot està tan malament, què carai! Tot el cap de setmana he vist el ADFs amunt i avall netejant obrint camins ( oju que la majoria son voluntaris). I tota la setmana que he vist pencar una administració local ( i estigueu convençuts que la majoria ho han fet - les que tenien llum al menys-) , trepitjant terreny per inventariar el desastre i planificar les neteges que ens han de salvar del foc. Abans que el senyor Fuentes, molta gent hi havia pensat. O i tant! Quan és té tanta audiència, no em sembla just fer creure segons què a la gent. No s'hi val.

I penjo aquesta imatge (que he robat aquí - un lloc ben curiós- ) per que sóc conscient que he fotut un rotllo que t'hi kgs! (em perdoneu?), però també i sobretot , per dedicar-la a tots els gironins que estan o han estat hores i hores ales fosques. Aquest paper de cul es fluorescent , el trobes encara que les torres elèctriques del teu país es desfacin com la mantega!!!

La meva nevada

Ho confesso. Sóc una de les persones que va sortir en cotxe i sense cadenes de Girona amb destí a Teià (al Maresme) a l’inici de la gran nevada. Que ningú em castigui. Considero que ja he pagat, i en escreix!, el risc que vaig assumir i els problemes que probablement vaig comportar. Consti que ho vaig fer perque tinc un nen de 15 mesos amb qui volia passar el vespre i la nit, i consti també que a la ràdio només parlaven de problemes a la AP7 i a la Jonquera i jo anava cap avall, nacional II avall. ( Home, una nacional, no deixaran que quedi aturada, no¿?). Segurament vaig cometre una pila de decisions errònies que van abocar-me a 10 hores aturada a la NII al preciós tram en obres-aturades de Maçanet i Sils, un passeig pel pavelló municipal de Vidreres, i un retorn a Girona a les 4 de la nit en la foscor més absoluta del carrer i pis. No em queixo. Anava abrigada, tenia el dipòsit ple, carregador de mòbil i vaig poder dinar-berenar-sopar, un plàtan, una poma i una papilla per majors de 6 mesos, que tenia al bolso. No em queixo doncs, però vull manifestar la meva sorpresa d’algunes coses. Amb 10 hores en una Nacional, no vaig veure cap mosso, ni cap màquina lleva neus o similars, i amb 10 hores de ràdio no vaig poder escoltar cap informació que em fos realment útil, (a part de que Catalunya era un caos i que si el mòbil no funcionava a estones, no era culpa del meu aparell). Res que m’informés del que passava allà on era jo, ni de si era millor mirar de girar, esperar-me, o quan en vaig tenir oportunitat, abandonar la carretera. Vaig estar allà deixant-la caure i sentint com el vent movia el cotxe, des de les 14:30 fins les 24:30, quan finalment, i moltes gràcies, dos bombers a peu, em van informar que la carretera era un mar de camions i cotxes i que no podien saber quan es tardaria a poder passar, però que es podia anar enrera al pavelló de Vidreres a fer nones, a no ser que preferís, com molts dels que em precedien, quedar-me al cotxe. Emocionada per tenir una alternativa diferent a lo que estava fent les últimes hores i com que el bomber, molt guapo per cert, es va oferir a girar-me el cotxe (mil gràcies més!), vaig enfilar cap a Vidreres. Arribar al pavelló va suposar quedar xopa de peus, i adonar-me que al cotxe hi estava millor (al menys hi tenia llum, calefacció i intimitat). No obstant, eren quasi les 3 de la matinada (m’havia aixecat a les 5h), la son per tant apretava fort, i el pa, el matalàs inhòspit, i la manteta de plàstic, van ser evidentment ben rebuts. Als deu minuts però, la poli, va informar (sí, sí, algo de informació hi havia... a les 3 de la matinada!) que s’havia obert l’AP7 direcció BCN i també em van dir que podia anar a Girona per la carretera vella de Santa Coloma. I m’ho vaig creure. Somniant amb el llit del pis que tinc a Girona, descartada la opció d’anar a Teià amb el meu fill i el seu pare (a la urbanització hi hagués hagut de pujar a peu i no estava el cos per tants esforços) i per proximitat geogràfica, vaig recular fent la volta cap a Santa Coloma. No em van deixar passar i molt amablement (de veritat!) em van oferir el pavelló d’aquella població. A aquelles hores, no ho he explicat abans, tenia un dolor impossible als pits per que el meu petit de 15 mesos, fins abans de la nevada, encara mamava… Les meves decisions eren cada vegada més viscerals i menys assenyades (o no, és clar). Vaig rebutjar el pavelló i com que no aconseguia adormir-me al cotxe, vaig intentar de nou, anar cap a Girona. Ole, ole... encertada! Els mossos ja no hi eren, el llevaneus havia passat i vaig arribar alegrament per l’eix transversal i l’últim tros de NII fins al carrer del Carme. Vaig deixar el cotxe on vaig poder (tinc una garatge que és molt modern i baixa els cotxes amb ascensor sempre hi quan hi ha llum). No era senzill decidir a on, ja que la neu impedia accedir a molts llocs i no em venia de gust abandonar-lo al mig del carrer com tots els que havia anat esquivant els últims 10 km de carretera neta que acabava de fer. Vaig arribar doncs, a peu des del carrer de la Creu on vaig desfer-me del que havia estat la meva caseta amb rodes les últimes 14 hores, per descobrir la impressió brutal que fa la ciutat a les fosques. Caminant pel mig de l'asfalt del carrer del Carme (les voreres eren la Molina!), encenent el mòbil perque em veiés qualsevol altre mortal que desfilés pel lloc, vaig arribar al pis, vaig bullir aigua a la llum del mòbil per reconfortar el dolor que tenia, i em vaig ficar al llit. L’endemà, no us ho creureu, a les 12 del migdia, al mateix punt de la NII, exactament allà mateix, em vaig quedar de nou bloquejada, entre camions i altres turismes incrèduls i desesperats. Aquí va ser quan vaig veure la primera llàgrima. Sota el sol, vaig descobrir el bonic paisatge nevat de les obres eternes de la carretera, el paisatge que la tarda i nit anterior havia només intuït, darrera el parabrises. Mooooolt bonic!

Interessos variables

Ja m'estranyava que l'euribor estigués tan baix i els bancs no fessin manifestacions en contra les baixes quotes d'hipoteca. Hi ha truco. Al menys en el meu cas. En el meu contracte del crèdit hi tinc fixat un interès variable mínim del 2,75%. L'euribor d'avui a 1,299 és molt bonic, tan petit, però no toca. A mi, no em toca. Recordo perfectament la cara del senyor del banc quan negociàvem els números de la hipoteca i li vaig regatejar un 3% mínim perquè en aquell moment estàvem al 2,9. Em va deixar anar: - "Per això no pateixis, fes-me cas, que mai baixarà tan avall. Va, et poso un 2,75%". I jo tan contenta. Mentiders, aprofitats!!!

Optimisme global

Fa uns dies, vaig ensopegar amb aquesta entrevista a la Vanguardia: Optimisme Global. I mira, em va enganxar. Ras i curt, va d'un actor català que predica que el món no està tan malament i que els humans som genials. A alguns us semblarà xerrameca o demagògia o qui sap què, però el cas és que a mi, em va agradar. Com a opció vital, com a corrent ideològic, com a recurs davant algunes confusions globals, em faig una mica meva la idea i me la guardo com una carta a la màniga en la recerca de respostes. Per què no? Consti que no he llegit el llibre, ni he vist l'obra de teatre, que tot just acabo de remenar una mica pel seu web, i que sóc conscient que faig propaganda sense contrastar la informació (llicències de tenir un blog sense públic massiu) ... i consti també, que em reservo el dret d'esborrar-me des seu facebook en qualsevol instant ( tot fos tan fàcil!). Ara per ara, aparteu els derrotistes i els pessimistes, que l'optimisme global s'obre camí. No el veig gaire global, que diguem... però no descarteu res.

I la imatge? Optimisme i embaràs va lligat , no? Doncs aquí deixo la meva ex-panxa ( que ningu s'esveri que no anem pel segon!) amb una nota de color a la (tan oblidada) finestra de l'Onyar...


---------------------------
PD: Estic tipa del spam que m'entra en aquest post. ( algú sap perquè???) Bloquejo la possibilitat de fer-hi comentaris, a veure si fem net.

Tinc un SÍ

Jo tinc un SÍ que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un SÍ a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un SÍ esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un SÍ; un SÍ entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un SÍ a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un SÍ per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un SÍ a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un SÍ per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un SÍ romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un SÍ d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... SÍ, ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un SÍ impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!

La grip A fa olor de negoci, no?

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

De Senyor a miserable

Millet Millet... ens has ben enganyat a tots! (o a tots els que no hi sucàvem, és clar!). Em pregunto quanta gent, aquests dies, deu haver dir pensant en tu - "La mare que el va arribar a parir!". La Marina Rosell va suggerir-te per la radio que et llancessis daltabaix de la Pedrera... Sembla doncs, que molts et volen veure ben esclafadet. Com més va, més indignats estem tots els catalanets de com ens l'has fotuda. L'has feta de l'alçada d'un campanar (d'un Palau, en aquest cas). Però tranquil, ja sé que estàs penedit, i que t'adones que t'has equivocat i que miraràs de reparar tot el dany que has fet... Per això, perquè dius que vols ser un bon noi, a mi m'és ben igual si vas o no vas a la presó. Jo et desitjo un insomni perpetu. Però perpetu perpetu, eh? Que no puguis aclucar l'ull mai més, bandarra! I com que dubto molt que la mala consciencia et tregui el son ( més que res perquè se n'ha de tenir de consciència!) se m'ocorre que seria divertit que algú muntés una bona cassolada prop del teu coixí . No sé... jo, si fos cantaire de l'Orfeó potser organitzaria unes bones serenates al teu balcó un llaaaaarga temporada. Tens alguna cançó enfadosa preferida...¿?. No ho faré, perquè jo si que sóc bona gent; però mira, només d'imaginar-m'ho ja m'ho he passat bé.

Ara en serio. Això d'aquest paio, en Millet (ni Senyor ni punyetes!) em cabreja molt. Per molts motius i no especialment per l'honor català i el respecte a les institucions... no. Em rebenta igual un mentider ficat a un ajuntament petit que ficat a una multinacional. Ficat a la famíla Simson o a la burgesa-burgesia. Tan se val. Un porc mentider sempre em fa ràbia i molta, molta més, quan, com és el cas, l'engany posa sobre la taula les misèries de nostra societat: "Els diners no es fan pencant"; "Si ets llest pots enganyar a tot quisqui més de trenta anys i cap problema"; i "No et pots fiar de ningú".

No hi ha escusa Millet. O potser és que això teu i de la teva familia és un problema de fracàs escolar o de famila desestructurada i a la premsa li ha passat per alt? A cagar a l'era!

(imatge: http://www.elpunt.cat/imatges/15/13/alta/780_008_1513103_8dfbcc74f5a3cff2ead5b75dd044240a.jpg)

Acabats de qualitat

Els acabats de qualitat que promet aquest edifici, són, ara per ara, molt poc acabats i molt penosos.

Aquesta és l'estampa de la crisi en el nostre paisatge urbà. Les nostres ciutats han quedat plenes de construccions aturades que llueixen pancartes de textos ridículs entre fustes pengim penjam i parets a mig fer. No són de gaire ajuda per esquivar el pessimisme social.

Em pregunto: "I ara què?", "Ho acabaran mai?" Hi haurem de conviure gaire temps? I, si no tornen els temps d'alegries immobiliàries, ho deixaran abandonar, més i més fins que a part de la pancarta es vagi desmuntat tot?"

Segurament, la misèria paisatgística d'això, és nomes un mal menor, però, posada a la meva finestra, és fàcil comprendre que hi preferia la caseta d'un pis que hi havia abans i que em deixava veure part de la falda verda de les Pedreres. (Sort que tinc balcó cap a l'altra banda, a la meva -una mica abandonada- finestra de l'Onyar).

A veure si abans d'un parell d'anys actualitzo aquest post, amb la foto d'algun veí content que rega feliç les plantes del seu nou balcó... amb acabats de qualitat.

Comú, no vol dir normal.

Abans (no em feu dir quan), la gent no es cuidava les dents i hi havia molts desdentegats i més problemes de càries. Abans, la gent no es cuidava l'esquena, i hi havia més persones tortes i geperudes. Abans, 'les senyores', no es miraven els baixos i totes les penes i alegries que per allí passaven, eren un misteri.

Ara, a moltes dones que han parit, que tenen una certa edat, o tot alhora, se'ls escapen 'les coses' (la orina, la femta o els gasos), cada cop que esternuden, salten, corren, riuen, s'ajupen, carreguen trastos, o senzillament no poden anar prou sovint a 'can Roca' (abans 'can Felip'). I això, no és normal. Que sigui freqüent, o moooolt comú, no en té res de normal i no vol dir que hagi de ser així. Es pot evitar. Només cal no oblidar-se que la musculatura dels 'baixos' de la dona, es fa un tip de pencar i, si no la cuidem, es debilita i cal rehabilitar-la. Com tantes d'altres parts dels nostres cossos.

I aquí hi poden jugar un paper interessant (i segons com divertit) les boles xines. Pel naixement del meu fill (gràcies nenes!), me'n van regalar unes com les de la foto, (les de la foto, vaja), que m'han de servir per recuperar eficaçment (i segons com alegrament!) la musculatura esgotada del part, amb el vist-i-plau de les llevadores i ginecòlegs amb qui he parlat. Aquest joguet eròtic és una eina terapèutica de primera. Fisioterapèutica (i segons com, eròtico-festiva! però això només és, el valor afegit). No és conya. Des d'aquí reivindico la venta de boles xines a les farmàcies. O a les cases d'esports a tot estirar. Tot pot ser que moltes dones joves no tinguin cap problema a entrar a un sex-shop o condoneria, però a les més grans, o a les més tímides, no se'ls pot demanar tant, que prou vergonya passen amb el problema. Lo important és donar a conèixer que amb una gimnàstica senzilla i amb l'encertada col·laboració de les boles, el club de les 'tena-lady' té els dies comptats. I per postres les relacions sexuals hi surten guanyant. Què més ens cal saber per tal que això de 'tenir pèrdues' sigui un problema dels d'abans?

** Si sou de Girona, dir-vos, que en aquest tema i des de la Seguretat Social, al CAP del Güell, han obert una mena de unitat del sòl pèlvic. Si sou analfabetes en tot plegat, per començar, sapigueu que fan una xerrada orientativa un cop al mes o cada dos mesos, que jo hi he anat i està molt bé. Senzill, però ben clar. I au, una mica de gimnàstica i a viure tranquil·les! ( i, segons com, més satisfetes)

El futur, a les escoles

Segueix a Salt. El futur del nostre poble, són les seves escoles. Amb aquest títol (o semblant) la coordinadora d'AMPES de Salt, conjuntament amb l'Ajuntament de la vila (i algú mes que no recordo), ha editat un llibret (aquí el podeu veure), amb la informació de les escoles del poble que vol ser una crida a la permanència de les famílies que, espantades per les taxes d'immigració dels seus barris, canvien de municipi a l'hora d'escolaritzar els seus fills. Jo sempre he pensat que els problemes de integració sorgeixen tant de l'arribada de nouvinguts com de la fugida dels del lloc i per aquest motiu, aplaudeixo la iniciativa a la vegada que felicito a tots els pares i mares que aposten per les escoles catalanes (públiques o no) que, sense complexos, tiren endavant els projectes educatius siguin de quin color siguin els seus alumnes. Al llibret, diversos testimonis de pares i mares catalans, donen fe de que s'està fent molt bona feina i els nanos d'aquestes escoles pugen igual de contents i savis que els del centre de Girona (per exemple) . És un tòpic dir que el nivell formatiu baixa en picat en aquestes escoles... no ho sé pas. Sincerament no veig que a P3 i P4 la canalla sigui massa diferent... tots xupen com esponges el que hi ha al seu entorn. I precisament, d'això es tracta, de normalitzar el seu entorn: a les escoles de Salt no hi poden faltar Saltencs! Sóc conscient i trobo molt natural que als pares i mares d'aquí, que a les classes de mates no hi podem entrar, ens faci una mica de 'cosa' compartir la rua de carnestoltes o la xocolatada de la festa del barri, amb pares i mares tan diferents de nosaltres i ens sentim a anys llum de mocadors, mega-collarets de colors o xil·labes. Però, repeteixo, del que es tracta, és precisament d'això, que als nostres fills no els passi com a nosaltres!

Com que aquesta iniciativa ha estat captada per TV3 aquí en deixo la notícia i si voleu, aquí, podeu fer un cop d'ull al web d'una de les escoles on van filmar-la o també, llegir-la al TotSalt.

I ja que hi som i de pasada, aprofito per donar ànims a tots els pares i mares d'arreu de Catalunya que estan en ple viacrucis de preincripcions escolars. No és fàcil, i no ho posen fàcil!

IM-PRESENTABLES

Impresentables tots. Traïdors, arribistes, galtes, ambiciosos sense escrúpols, perillosos, fracassats, etc. són alguns dels qualificatius que podrien encaixar amb el tarannà de cadascú dels individus que il·lustra aquest escrit.
Una mostra dels personatges que es “mouen” o han estat per les institucions europees. Només cal analitzar les seves trajectòries per avaluar-los com a representants polítics poc honestos.

I aquests són els que ens diuen això?

SI NO VOTES, NO ET QUEIXIS

I si votes, no et queixis.

Aquests fatxendes del parlament europeu ens volen intimidar amb una campanya agressiva, amb la intenció de fer-nos votar.
L’abstenció és una manera tan lícita i onerosa de manifestar-se com qualsevol altra forma de vot.

Només faltaria!

Globalització o diversitat?

Aquesta foto és de fa poc més d'un any a Marràqueix, on vam constatar (sense entusiasme) l'arribada massiva de les botigues de roba globalitzada (mango, tradivarius, oakaidi, promod...etc), i de les seves propagandes. Podria ser, per tant, a moltes poblacions catalanes i molts altres llocs del món... Posats allà, no obstant, el contrast del mocador de la vianant i la desinhibició publicitària de la Pe, confosos en un mateix reflex sobre l'aigua, va seduir la meva càmera de fotografiar. No sé que buscava, no sé que vaig trobar, però trobo que la imatge té un punt interessant. Sovint les nostres ciutats es vesteixen de luxe amb fonts i estants d'aigua. L'aigua té això: fa bonic. En aquella plaça en construcció (veure foto) , i en ple boom immobiliari ( ara no sé si al Marroc ja ha petat la bombolla, o encara crien grues...), em va semblar que alguna cosa no anava a l'hora i que aquell mirall d'aigua mentia, pintant com a bonica, l'estampa menys sensata de la globalització. És curiós com congelar una imatge amb la càmera de fotos porta un divertit exercici de reflexió perquè ara, la mateixa foto, vista des del sofà de casa m'ha portat més aviat a lloar la riquesa de la diversitat . Una imatge val més que mil paraules, precisament perquè de cada imatge, són moltes més de 1000, les paraules que en poden sortir. Mmmm, de moment, ho deixo amb aquestes 239.

Va de metges...

Els últims, diguem-ne 30 mesos, per motius diversos, personals i familiars, m'he fet un bon tip de veure metges infermeres de la sanitat pública catalana. He tastat de prop moltes visites al CAP i estades als centres d'especialització i hospitals, com a pacient i com a acompanyant. He viscut l'ingrés programat i l'imprevist, estades a l'hospital de dia, als box d'urgències i a diferents plantes de dos hospitals. Conec el quiròfan ambulatori, el programat i el d'urgències. Intervencions breus, lleus i greus; sedació terminal i defunció. Dec haver parlat amb més de 60 metges i infermeres diferents i compartit règim d'habitació amb 6 o 7 famílies diferents, sales d'espera amb multitud d'individus preocupats, proves diverses, ambulàncies, atenció a l'usuari i explicacions mèdiques de tota mena a sala, o pels passadissos.

Tinc experiències bones i dolentes de tot plegat (desgraciadament amb la balança equilibrada). Per sort, no ho puc comparar amb res més, i per tant no rebento de ràbia per si a altres bandes tot funciona millor, ni salto per un peu de lo avançats i bé que puguem estar respecte altres llocs. I tampoc vull fer ara una critica de l'ICS, sobretot per que aquest no és el lloc. Si que convido a tothom a fer ús de les bústies de suggeriments dels centres sanitaris i a explicar-se a la bústia de queixes que ofereix l'administració en aquest enllaç. Perquè del que si estic segura, molt segura, és que molts obstacles que salven cada dia els pacients i acompanyants pels nostres hospitals i centres mèdics públics, es perden en la memòria de gent enrabiada (i perplexa!), i seria bo, que el màxim d'informació arribés als responsables, si pogués ser, ben amunt, ben amunt. (Aquests dies els ensenyants es queixen que els polítics no coneixen el que passa a les aules; jo crec que tampoc estan massa al cas del que passa pels hospitals).

I per què escric tot això si no penso fer (aquí) cap crítica concreta? Doncs per compartir una reflexió personal. La meva reflexió gira entorn del fet que la medicina està molt lluny de ser una ciència sòlida (ja no dic exacta). O al menys no ho és la medicina que poden practicar els nostres metges. Les lleis de la salut i la malaltia, de la la vida i de la mort, progressen soles i els metges només ens ajuden a afrontar-ho aplicant la metodologia que l'estadística (que no la veritat individual) dona per vàlida i el pressupost permet. I per tant, com que mai he cregut massa en l'estadística, ja fa temps que no espero que els metges em curin de res, a mi ni als meus, només cerco la seva ajuda tècnica i, si l'encerto, l'endevino. He posat el llistó baix i així puc celebrar els èxits. M'equivoco? No ho sé pas.

D'aquí quinze dies, (si Déu vol) la sanitat pública m'ajudarà a portar un fill al món. Hi confio plenament. Però admeto que he fet (he hagut de fer) l'exercici previ d'assumir i interioritzar, que un cop a l'hospital, és força probable (l'estadística altre cop!) que no puguin estar massa per mi; només lo just. Tan de bo no sigui així, però ho accepto sense manies i no em preocupa massa. D'aquesta manera, qualsevol ajuda de més que em puguin donar, serà tan i tan ben rebuda, que les meves hormones embogiran d'alegria i es posaran a fer feina sincronitzada de la bona, connectant amb millor encert tots els mecanismes naturals, físics i psíquics, que han de conduir-me, amb o sense dolor, a tot allò que la gent en diu “una hora ben curta” i un fill sa.

Com diuen a missa: AMÉN ( així sigui).