En bici pel tram baix del Ter

Aprofito l'encertada eficàcia de wikiloc (un gran lloc!!) per deixar aquí el rastre de dos dies de bicicleta. Ja era hora! Finalment ens vam decidir a deixar l'hereu tot un cap de setmana i vam agafar les bicis.  Com que tampoc calia arribar a casa destrossats, vam escollir una ruta senzilla i recomanable i la vam fer en dues etapes. Vam enganxar un cap de setmana estiuenc i l'absència de vent a l'Empordà ens ho va posar fàcil. Sense vent, l'Empordà no llueix el seu millor vestit de colors però els fruiters florits, l'altiva silueta del Montgrí i el Ter que vessava com mai d'aigua, van fer que la ruta fos estupenda. A la Gola del Ter, infinites canyes, tones i tones de fusta seca, evidenciaven les ultimes llevantades i els primers banyistes de sol  jeien com sargantanes.  Era el 9 i 10 d'abril; van ser dos dies curts de repòs esportiu i paisatgístic  al bell ritme improvisat d'adult no emmainadat.  Hi tornarem aviat que això nomes és el començament ( gràcies avis!!)

>> Aquí l'enllaç per veure bé la ruta i  baixar el track

Aquestes dues gallines són molt velles i si no m'equivoco entre les dues no han fet més de cinc ous en tot un any. Vist així, podríem dir que són la ruïna, ja que blat de moro en mengen cada dia se'ns falta, i en temps de crisi com els que corren, fins i tot em podria qüestionar la rendibilitat del geriàtric animal que tenim a casa (us estalvio la impactant fotografia de la pobre gata amb càncer a la cara...).  Per sort, a casa,  la vitalitat de l'hereu que ja té dos anys ben complerts,  ens manté ben lluny del concepte de geriàtric, i una servidora ha descobert que s'ho passa de primera jugant, fent construccions  i pintant, per dir alguna cosa. Sempre comencem tots dos, però quan me n'adono el milhomes ja ha canviat d'activitat i jo m'entretinc encara, ben divertida, aixecant peces de fusta o estampant de vermell una ouera amb colors de cera. I vés per on, que em trobo encaixant el  tòpic de que els fills et canvien la vida... fins en els més estúpids detalls. resulta que m'encanta fer equilibris amb les peces de colors...  Abans escrivia més al pocamandra;  ara ja sabeu què faig quan no sóc a aquí!  Consti que jugant jugant, el cap sempre barrila, i  tinc desenes i desenes de 'posts' escrits mentalment pel cervell que no han arribat  mai a veure la llum.  I es que les construccions, donen molta feina!. En fi, tornat a les gallinotes, ningú amb negarà que viuen com reines. Al sanatori del Maresme, quan els ametllers floreixen, l'alegria arriba fins a dins dels galliners. Ni que siguin geriàtrics.

Esmorzar

Un esmorzar tranquil, una mica de sol a la finestra i una personeta petita malalta que t'obliga a quedar-te a casa per vetllar-li la febre. Un dia sense rutines laborals. Un dia per posar-ho tot a segon terme. Un dia per atrapar les ombres i deixar que la seva màgia esdevingui una empremta més a l'inabastable arxiu digital dels nostres records. Un dia per penjar una foto al blog i salvar-la de l'abandó del disc dur on s'hagués perdut víctima de les rutines laborals, la desídia i la pròpia acumulació d'instantànies . Un dia , doncs per agrair el dia que vaig començar aquest blog... que m'obliga, a tenir dies per atrapar ombres i altres bestieses estupendes.

Però esperem que només en sigui un, de dia, eh petitó?

Optimisme global

Fa uns dies, vaig ensopegar amb aquesta entrevista a la Vanguardia: Optimisme Global. I mira, em va enganxar. Ras i curt, va d'un actor català que predica que el món no està tan malament i que els humans som genials. A alguns us semblarà xerrameca o demagògia o qui sap què, però el cas és que a mi, em va agradar. Com a opció vital, com a corrent ideològic, com a recurs davant algunes confusions globals, em faig una mica meva la idea i me la guardo com una carta a la màniga en la recerca de respostes. Per què no? Consti que no he llegit el llibre, ni he vist l'obra de teatre, que tot just acabo de remenar una mica pel seu web, i que sóc conscient que faig propaganda sense contrastar la informació (llicències de tenir un blog sense públic massiu) ... i consti també, que em reservo el dret d'esborrar-me des seu facebook en qualsevol instant ( tot fos tan fàcil!). Ara per ara, aparteu els derrotistes i els pessimistes, que l'optimisme global s'obre camí. No el veig gaire global, que diguem... però no descarteu res.

I la imatge? Optimisme i embaràs va lligat , no? Doncs aquí deixo la meva ex-panxa ( que ningu s'esveri que no anem pel segon!) amb una nota de color a la (tan oblidada) finestra de l'Onyar...


---------------------------
PD: Estic tipa del spam que m'entra en aquest post. ( algú sap perquè???) Bloquejo la possibilitat de fer-hi comentaris, a veure si fem net.

Arran de terra

Aquest és el meu fill. Fa unes setmanes que va fer l'any i ja arriba al tercer graó de l'escala. Li sobra alçada per recollir el correu de casa. Amb aquesta foto faig el meu "homenatge" a la ment privilegiada que va dissenyar projectar-construir les bústies del nostre edifici a Girona. Arran de terra. Diu en Llach: "Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo ..." - i no parla de bústies de correu, ni molt menys, però amb tot això dels renecs, sempre em surt aquesta cançó quan m'ajupo a recollir la correspondencia.

En fi, vull començar l'any amb més entusiasme i per tant, d'aquesta foto em quedo amb el meu petit que no para de créixer estupendo i, com tots els nens, és tot un missatge d'alegria. L'alegria de les coses mes senzilles i boniques del món. L'alegria que tots tenim per aquí dins, en aquell nostre raconet que sent i viu com un infant. (el tenim, el tenim...)

Us desitjo un bon any a tots. I de la premsa de Salt, us deixo aquest bonic i optimista missatge-crònica per encarar la dècada amb tot allò bo que podem aprendre dels nens ( i és que estic mono-temàtica, ho sento) !

Una nina que mama ...

Jo dono el pit al meu fill que ja té deu mesos perquè ho puc fer sense problemes i em resulta molt normal donar-li la llet que produeix el meu cos (sembla màgia potàgia - us ho juro-!) en lloc de comprar-la. A més a més, és ben sabut que té molts beneficis i és fàcil entendre que abans que s'inventesin els biberons, la canalla també creixia i, de fet, ho fa ben maca al mig món on no arriba la llet en pols. Això no vol dir que no pensi que els biberons van permetre al seu moment la introducció de la dona al món laboral i que, de fet, sort en tenim les dones i tots plegats de tota la 'industria del nadó' per muntar famílies al món accelerat del que gaudim (si, si gaudim... que a mi m'agrada). Amb això vull dir que odio els que pengen etiquetes PRO-TETA i CONTRA-TETA. De fet odio les etiquetes... Jo soc partidària que tothom tingui informació i que després faci el que vulgui (o pugui... que no sempre és lo mateix). I d'aquí ve aquest post. Amb tota la campanya d'afavorir la lactància materna que d'uns anys ençà s'està portant a terme, ja ha arribat a les botigues la nina que mama que penjo en el vídeo (no us perdeu el rot final!). Ja era hora? No ho sé. Admeto que em resulta xocant... però penso sincerament que es tracta precisament que ens deixi de resultar xocant. Hi ha ninos que caminen, que parlen, que fan mocs, que gategen... I hi ha jocs per cuinar, per rentar, per vestir,... Sí, penso que un nino que mami pot normalitzar el tema de la teta (tan amagat al món comercial perquè no genera consum). I dic normalitzar, perquè no és normal que algú com Josep Maria Fonolleres, publiqui així de passada (i crec que sense rumiar-ho massa) que "hi ha un enorme dipòsit de perversió" en veure una nena jugant a donar el pit. Apa! Realment, no, no em sembla normal associar l'alletament i el sexe. Algú em dirà... "-Si home! I què més! I per quant les nines i ninos que follen?" Bfffffff... Canviem de tema?

La grip A fa olor de negoci, no?

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

Bésame mucho

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.

FotoBICIgrafies

Amb la il·lusió de repescar un àlbum oblidat, penjo aquestes fotos i reinauguro la col·lecció de bicigrafies aturada amb l'embaràs. La veritat, és que l'endemà de parir el meu fill em semblava que mai més no podria asseure'm al 'sillín' de la bici, i només de pensar en una bicicleta ja em venien tots els mals. Però tot passa; i tant! i des que ell va fer els tres mesos i el dia és més llarg, que em reservo mitja tarda cada setmana per lliurar-me a l'esforç i el plaer de pedalar. Res de l'altre món, una estoneta amunt, i avall que fa baixada (a Teià no hi ha res pla!). És, per mi, una de les bones maneres de fer salut pel cos i les idees! (veure tot l'àlbum)

Comú, no vol dir normal.

Abans (no em feu dir quan), la gent no es cuidava les dents i hi havia molts desdentegats i més problemes de càries. Abans, la gent no es cuidava l'esquena, i hi havia més persones tortes i geperudes. Abans, 'les senyores', no es miraven els baixos i totes les penes i alegries que per allí passaven, eren un misteri.

Ara, a moltes dones que han parit, que tenen una certa edat, o tot alhora, se'ls escapen 'les coses' (la orina, la femta o els gasos), cada cop que esternuden, salten, corren, riuen, s'ajupen, carreguen trastos, o senzillament no poden anar prou sovint a 'can Roca' (abans 'can Felip'). I això, no és normal. Que sigui freqüent, o moooolt comú, no en té res de normal i no vol dir que hagi de ser així. Es pot evitar. Només cal no oblidar-se que la musculatura dels 'baixos' de la dona, es fa un tip de pencar i, si no la cuidem, es debilita i cal rehabilitar-la. Com tantes d'altres parts dels nostres cossos.

I aquí hi poden jugar un paper interessant (i segons com divertit) les boles xines. Pel naixement del meu fill (gràcies nenes!), me'n van regalar unes com les de la foto, (les de la foto, vaja), que m'han de servir per recuperar eficaçment (i segons com alegrament!) la musculatura esgotada del part, amb el vist-i-plau de les llevadores i ginecòlegs amb qui he parlat. Aquest joguet eròtic és una eina terapèutica de primera. Fisioterapèutica (i segons com, eròtico-festiva! però això només és, el valor afegit). No és conya. Des d'aquí reivindico la venta de boles xines a les farmàcies. O a les cases d'esports a tot estirar. Tot pot ser que moltes dones joves no tinguin cap problema a entrar a un sex-shop o condoneria, però a les més grans, o a les més tímides, no se'ls pot demanar tant, que prou vergonya passen amb el problema. Lo important és donar a conèixer que amb una gimnàstica senzilla i amb l'encertada col·laboració de les boles, el club de les 'tena-lady' té els dies comptats. I per postres les relacions sexuals hi surten guanyant. Què més ens cal saber per tal que això de 'tenir pèrdues' sigui un problema dels d'abans?

** Si sou de Girona, dir-vos, que en aquest tema i des de la Seguretat Social, al CAP del Güell, han obert una mena de unitat del sòl pèlvic. Si sou analfabetes en tot plegat, per començar, sapigueu que fan una xerrada orientativa un cop al mes o cada dos mesos, que jo hi he anat i està molt bé. Senzill, però ben clar. I au, una mica de gimnàstica i a viure tranquil·les! ( i, segons com, més satisfetes)

Dies de teta

Em diuen que la baixa per maternitat és la millor de les parades laborals de la nostra vida...

Em diuen que gaudeixi tan com pugui de les cucades del meu fill, que els nadons ho són poc temps...

Em diuen, que dormir més o dormir menys, ara, no importa...

Em diuen que això de donar el pit es tota una experiència...

I em pregunten que fa el nano i com estic.

Doncs el nano fa babes, moltes babes i jo estic bé, descobrint-me, en els meus dies de teta.

Una bona temporada sense bicigrafies

No puc deixar de mirar-te

Ja fa 10 dies que ets aquí. Ets tot tendresa. Se'm confonen les emocions. Em meravella la teva perfecció en miniatura. No puc deixar de mirar-te. La teva presència desdibuixa el record del part, quan m'ofegava en la profunda solitud del dolor. Ara ja queda molt lluny (deixo pendent d'escriure la meva particular Oda a l'epidural!). Fas Taichí, absent a la meva mirada atontada. Et deixes besar, abraçar, llepar, tocar i retocar: t'agrada. Vas arribar puntual, amb la teva desena lluna. Vas abandonar, valent, el teu medi aquàtic i ara juguem a ser el que som, animalons, mamífers en actiu. Tens el do d'arrencar somriures. Els teus plors són rebuts com a banda sonora d'excepció i les teves caques admirades com a peces úniques d'art . Ja ho veus, ens tens ben anestesiats (i que duri...). Benvingut a casa; benvingut al Planeta Terra! A can Pocamandra, canvi de rumb; bon vent i barca nova!

Em sembla una mica bèstia...

Amb vuit mesos llargs d'embaràs he tingut moments d'eufòria i estones tovetes. Passejo cofoia la meva panxa (bé, ara quasi que em passeja ella a mi) i us asseguro que encara que sembli un tòpic, la percepció de moltes coses canvia de dalt a baix. Per aquest motiu, quan al web de la Generalitat, m'he ensopegat amb això :

S'entén per naixement l'acció del fetus en sortir del claustre matern. El naixement es considera el començament de la personalitat jurídica de l'ésser humà. A partir d'aquest moment tota persona és titular de drets i obligacions.

m'ha semblat taaaaaaaaan fred i fastigós, que ja m'anava a atabalar amb les obligacions del pobre nadó. Però ho he deixat córrer al seguir llegint; el lèxic administratiu m'ha semblat massa salvatge:

El naixement és el primer fet de la vida que la Llei ordena inscriure en el Registre Civil. Per fer-ho, cal que el fetus tingui figura humana i que hagi viscut 24 hores fora del si matern.

He arrencat a córrer del web. (No m'atreveixo a buscar que diu la llei que vol dir figura humana. I menys a preguntar-ho al 012..).

En fi, ho deixo com una fallida més dels meus criteris de percepció, conduits sota els efectes de l'embaràs.

En qui sap quin misteri de silenci...

Mi cuerpo,
como tierra agradecida
se va extendiendo.

Ya les planícies de mi vientre,
van cogiendo la forma
de una redonda colina palpitante,
mientras por dentro,
en quien sabe que misterio
de agua, sangre i silencio
va creciendo como puño que se abre
el hijo que sembraste
en el centro de mi fertilidad.

Gioconda Belli
El Ojo de la Mujer

Sí; com el puny que s'obre suaument, entre l'aigua, la sang i el silenci de les parts més desconegudes del meu cos, se'm desvetlla, amb el misteri de la vida, el privilegi de l'existència.