Tinc un SÍ

Jo tinc un SÍ que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un SÍ a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un SÍ esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un SÍ; un SÍ entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un SÍ a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un SÍ per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un SÍ a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un SÍ per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un SÍ romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un SÍ d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... SÍ, ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un SÍ impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!

Si jo fos espanyola...

Si jo fos espanyola, estaria molt cansada que els polítics estiguessin tan pendents de Catalunya i d'Euskadi. Si jo fos espanyola, voldria un país lliure i ple de gent contenta que se sentís com jo, orgullosa de la terra i de les nostres coses. Si jo fos espanyola, feliç de saber-me en un país potent i modern, ben capaç de viure del propi treball i farcit d'il·lusions pròpies, estaria molt i molt cansada de sentir com els meus polítics donen constantment explicacions als catalans i als bascos. Si jo fos espanyola, somiaria amb un país independent, sense Catalunya ni Euskadi, ni ningú que no vulgui estar amb nosaltres. Si jo fos espanyola demanaria la independència d'Espanya!

Si jo fos una treballadora de la política a Espanya, aquestes properes eleccions, enviaria la pilota esportivament a la cuneta, i esperaria, abans de sortir al camp i jugar brut, a que tots els partits del país poguessin presentar lliurament les seves candidatures i cap piló importantíssim de ciutadans tingués el seu representant entre reixes.

** El mapa, és una de les opcions que des de l'holocè estant, preveuen pel futur territori espanyol. Altres opcions retallen les illes, el País Valencià, Navarra, Galícia i fins i tot les Canàries. És molt divertit, podeu fer-hi un cop d'ull aquí

Il·lusions internautes

Fa dies que pocamandra va rebre un comentari dels que fan il·lusió de veritat.

llegir el cometari d'en Dani

Ja ho veieu, la finestra al riu Onyar, fa poc era un terrat. Els follets d'internet han volgut creuar els antics inquilins de l'edifici vell amb els pocamandra de l'edifici nou. I ho han fet subtilment, via imatge. Algú s'atura en una fotografia que reconeix. Algú en gaudeix. Algú hi entra i descobreix que al darrera no hi ha un anònim però si moltes casualitats. Em sembla fabulós. En Dani, a més a més, diu que ha arribat aquí aleatòriament, oh! màgia internauta...

Dani: ets el primer conegut que arriba a Pocamandra sense que hi fos convidat... Vine quan vulguis i obre tu mateix la finestra de l'Onyar. I des d'aquí et convidem, si és el cas, a afegir alguna imatge antiga que puguis arreplegar del bagul de records de casa els avis.

Mentrestant, per il·lustrar la descoberta, m'he permès la llibertat de retratar un pòster que fa temps que m'acompanya penjat a la paret de casa. Vol ser un homenatge (amb el cutre reflexe del flash incorporat) a les cases que hi havia aquí, abans d'aquest edifici. M'agrada. Algun dia haig de buscar l'original...

Mapa antic de Menorca

Aquest tros de món està dedicat als amics de Menorca, sobretot als de Llucmaçanes. Aquest és un petit detall d’un mapa publicat cap a finals del anys quaranta del segle passat i obra de J. Marcaró Pasarius.

L’escala del mapa és força curiosa 1:31.250

Quan ho vaig veure per primera vegada el que em va cridar més l’atenció és la quantitat ingent de topònims de tota l’illa. Noms d’indrets, ja m’ho direu els nadius de Menorca, que segurament alguns ja s’han perdut totalment i d’altres deuen estar desapareixent.