05 d’octubre, 2007

En memòria de Ramon Barnils

Ramon BarnilsRamon Barnils (1940-2001), és un d’aquells personatges que haurien d’abundar a la nostra societat.
L’havia escoltat per la radio i llegit en alguns articles escrits a diversos diaris. La veritat és que no et deixava indiferent. Al primer cop d’escoltar-lo pensaves que anava de "farols" o d’eixelebrat. Però, després, analitzant i contrastant les informacions i afirmacions que en feia, te n’adonaves que el que afirmava amb tanta llibertat ho feia amb una sòlida anàlisi dels temes i amb molt de coneixement de causa.

Aquests dies es pot visitar una exposició sobre el periodista amb el títol:
Qui és el teu referent ? Ramon Barnils
Sala capitular del claustre del monestir de Sant Cugat.
Fins el 14 d’octubre.
L'exposició és un muntatge del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Qui vulgui fer un repàs a part de la feina feta per Ramon Barnils pot entrar a:
Hemeroteca Ramon Barnils

Joan de Segarra va dir a la presentació del llibre "Ramon Barnils – Articles"
(Fragment)
En Ramon mai no va ser un "enfant terrible" que escrivia per "épater" la parròquia. Les urpades del periodista als monàrquics, als progres del PSC-PSOE, als trepes, als traïdors, a l’omnipresent cultureta... era la reacció d’un home lliure –tal com al va definir Valentí Puig--, lliuracivilitzat, culte, un català ben nascut, amb les idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, era conscient de com era de precària aquella llibertat. Referint-se al nomenament d’en Jaime Gil de Biedma com a membre del consell assessor del conseller de Cultura de la Generalitat catalana –"la d’amunt", com deia en Ramon--, el periodista ens confessava que el nomenament "convida a la il·lusió i fomenta el somni, és un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure" (El Temps, 16/7/84). Una aspiració del tot coherent en la ploma d’un republicà i independentista català, amb forts rampells llibertaris.
Però no tot són urpades i sarcasme en aquests articles. N’hi ha d’altres en què en Ramon es mostra més tendre. Són els articles en què evoca la figura del seu pare a la batalla de l’Ebre, els articles dedicats als amics –"les copins d’abord!"--, a en Josep Ylla, el periodista de TV3 mort en accident a Alemanya, que va ser alumne seu; a en Rafael Poch, el corresponsal de La Vanguardia a Moscou; a en Felipe "Efe" Pons, l’amo del bar Thales; a en Ferran Torrent, a en Monzó, a en Bauçà... i a l’admirat Gabriel Ferrater, "el nostre germà gran".
Tendre, en Ramon Barnils? Sens dubte, però a la seva manera, sense fer ostentacions d’aquesta tendresa, al contrari, més aviat amagant-la, rebutjant-la interiorment com si se sentís avergonyit dels seus sentiments.
Tendre, en Ramon Barnils? Sense cap mena de dubte, però també un tipus sòlid, una de les persones més honrades, personalment i professionalment més honrades que he tingut la sort i el plaer de conèixer.

Era una persona incomoda pels polítics. Solia dir que: "la política és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels polítics"

0 comentaris - afegiu-ne un!: