Distorsió

Això és Girona. O no. Potser els edificis un pèl més etiragonyats? Potser el Rocacorba massa inaccessible i el Montseny excessivament alpí?

Fa temps que des de l'escriptori del meu PC convisc amb la imatge distorsionada que la màgia digital va fer, sense permís, del que era una bona panoràmica de la ciutat (des del pirulí de telefònica). M'agrada. Em recorda que la Terra és rodona (sense haver d'entrar al Google Earth), i que tot, tot, depèn dels ulls com es mira. I ambdues coses em produeixen benestar. La primera elimina els límits. Res acaba. Tot segueix un cicle. La segona hi posa subjectivitat, i de la ma d'aquesta hi ha la creació i la llibertat. I totes elles són estupendes.

La realitat distorsionada, però, em rebenta quan tinc els peus a terra, quan sento que m'enganyen, i no veig per on, quan el coneixement em descobreix la pròpia ignorància (creixent sempre junts els dos -potser més ràpida la segona-). I així, veig que vaig fent. Anem fent. Saltironant del benestar a la indignació, sorpresos de la nostra infinita capacitat d'adaptació (o manca de compromís?). I jo, sóc la primera sorpresa que un diumenge assoleiat com el d'avui, m'atrapi ego-filosofant davant aquesta pantalla. I això que encara no he llegit cap diari! Potser m'hauria de fer vergonya... Tal i fa. Au! publico, surto, i a córrer!