Tempesta de sorra

Fa uns anys, en el curs d’una ‘caminata’ pel Marroc vam viure una tempesta de sorra. No és precisament una experiència agradable, però si s’esdevé, com en el nostre cas, d’una forma limitada (tot plegat va durar una tarda d’hivern…) i no té conseqüències dolentes com seria perdre el camí, o empassar més terra de la viable, la veritat és que resulta interessant i ho recordo com un fet d’una gran bellesa.

A nosaltres la tempesta ens va enganxar el tercer dia d’una ruta entre Tharbalt i l’Ergg Chebby, el desembre del 2002. El vent va fer acte de presència de forma més o menys notable, abans del migdia. El terreny per on caminàvem no era precisament sorrenc, -no vull ni imaginar-me la tempesta al mig d’un punt de dunes!- no obstant, de per tot arreu, amb les bufarades cada vegada més grans, s’aixecaven remolins de terra i les fines partícules de llims i argiles ho envaïen tot. Molestes ràfegues de sorra ens colpejaven cos i cara. Al principi, m’entusiasmava amb els dibuixos que feia la sorra en moviment, talment onades dansaires entre les meves passes. Quan la tempesta va anar agafant virulència i tot plegat es va convertir en un inhòspit escenari de turbulències agressives, vaig limitar-me a caminar amb la boca tancada i observar l’escenari del nostre propi espectacle, entrellucant com podia sota les ulleres i el ‘turban’ on m’havia entaforat.

Motxilla a l’esquena, fèiem camí al mateix temps que el vent prenia més i més força. Ja abans que els nostres guies-camellers, ens fessin el seriós advertiment: -‘S’acosta una tempesta de sorra; pot durar unes hores o uns dies; és important que ningú es separi del grup’; doncs, ja abans d’això, ens havíem adonat que la llum era diferent. Realment, el blau del cel s’havia esvaït. L’horitzó de la plana per on avançaven, apareixia difós en una estela polsosa i els colors anaven desapareixent en un únic to uniforme. La visibilitat es reduïa per moments i l’aire repicava fort contra motxilles i paravents. Caminar era una tasca feixuga. La siluetes del camells portadors que ens acompanyaven eren les formes que millor encaixaven en aquell panorama d’ombres en moviment. Ho eren els animals i ho eren els nostres guies, que avançaven decidits sense perdre el punt d’elegància natural de les seves passes fermes, que jo tan admirava.

Potser la mica de por que podia atrapar-me va quedar camuflada pel propi gust d’aventura del moment. Em sentia excitada i, si bé la idea que allò pogués durar dies, em resultava inquietant, recordo viure aquelles hores de lluita contra el vent i la sorra amb una gran intensitat. Estàvem al mig del no-res. Cap referència em servia per esbrinar cap on anàvem, d’on veníem o si ens movíem en cercles. L’ambient era com d’una espessa boira sòlida i el vendaval feia esgotador el nostre caminar. Just quan començava a estar-ne tipa, i quan més cansada em sentia, vam arribar a lloc. El vent bufava i bufava i al aturar-nos, vaig ser conscient de la quantitat de sorra que duia enganxada a la crema protectora del llavis i per tot arreu. Crec que vam engolir terra per tots els forats dels nostres cossos.

El campament es va muntar no sense dificultats. La força de qui bufava i aquella barreja d’aire i terra on ens trobàvem ho feia tot molt difícil. Vam deixar que la sorra mig colgués les tendes per tal que no volessin. No era qüestió de perdre el nostre recés!. Acampàvem al cantó d’un pou. La travessa, de fet, anava de pou en pou, pels camins que mantenen vius el nòmades que encara viuen pel aquell punt del Sàhara marroquí. L’endemà no va lluir el sol, però la tempesta havia desaparegut i el mal tràngol va passar a ser només, una anècdota que ens permet qualificar la jornada com l’etapa èpica del recorregut.

El més sorprenent, no obstant, és que el pou on vam arribar, no aixecava en prou feines un metre de terra custodiat tan sols, per un parell d’acàcies raquítiques. Em sembla increïble que aquells homes ens hi sabessin fer arribar. Admiro profundament la seva capacitat per reconèixer el terreny. Sense cap mapa, ni GPS, ni res de res, caminant sense referències visuals i contra natura, en Mohamed i L’Idris vam conduir-nos fins la fita proposada, guiats únicament pel seu instint i per la saviesa que els bons coneixedors del territori, com són els Aït Atta, es transmeten de pares a fills. O qui sap, potser part de la saviesa rau en els dromedaris. Tan-se-val! Aquí deixo el meu sincer homenatge a aquells homes i davant d’ells em trec mil vegades el barret.

Escrit a Teià 17 de febrer 2007
Fotografies de l’Enric

PDF (85,1 Kb)