Qui canta els mals espanta

No sé si es pura ironia o si el meu sentiment nacional català comença a fer olor de tragicomèdia. Mai m’he sentit tan digne de plantar-me el RUC CATALÀ com ahir al Fòrum de les Cultures, davant el Premi Nobel de la Pau del 1986, John Hume, en el transcurs de les "141 preguntes". Els catalans som la repera. Som capaços d’organitzar un Fòrum monumental amb voluntat de parlar i fer parlar de la interculturalitat i el dia que es dedica un espai per parlar de nacions i pobles, fem el RUC com mai i ens deixem intimidar per qualsevol amb la boca plena del terme tolerància. Una pregunta absurda, formulada en anglès per dissimular l’esperit retrògrada, va qüestionar el respecte al CASTELLÀ en aquella sala. Us ho podeu creure? El Fòrum es ABSOLUTAMENT bilingüe i multilingüe. Ahir, un xàfec-aiguat va canviar l’espai preparat per l’acte i va impedir la traducció al castellà, al francès i a la llengua de signes habitual, i amb les oportunes disculpes de la organització, per agilitzar la xerrada, es va tirar endavant la sessió només en 2 llengües: l’anglès (que va escollir qui parlava) i el català que és la llengua d’aquí, amb una traducció -no simultània- feta a cops de bona voluntat i canvis de micro. La persona que va acusar de menystenir el castellà, en l’espai de precs i preguntes obert després de la xerrada.., sense cap intenció de comentar el que s’havia exposat –i que no s’havia perdut perque parlava corerctament l’anglès-, va llançar la cavalleria amb tot d’argumentacions personals i va sembrar l’absoluta indignació dels catalans i el mal rotllo en general a tothom. Intencionadament, o no, va fer boicot a un espai on, suposadament, s’havia de debatre, precisament, la representació de les NACIONS SENSE ESTAT A EUROPA! Son ganes de tocar el voraviu. Això si. Els catalans som bona gent, una mica RUCS, però bona gent i per calmar l’ambient tallant de ràbies reprimides que es va apoderar del lloc, l’acte va esquivar la resposta -i va desfer el debat programat- amb la sorprenent petició de la dona d’en Hume de que ens CANTÉS UNA CANÇÓ. I ho va fer! Us ho juro. En John Hume es va posar a cantar (en irlandès, això si), i es va endur un aplaudiment general, que havent venut fum durant tota la xerrada, no es mereixia!.

I el que em sap mes greu de tot plegat, és que jo sóc bastant pro-fòrum (dec ser dels pocs..!). La oferta és brutal. Al marge d’espectacles boníssims, les exposicions que he vist m’han deixat bocabadada. Hi ha molta teca, molta bona feina feta. I també sóc de les que pensen (dels encara mes pocs...) que l’espai guanyat entre la incineradora i la depuradora es genial. Als "Diàlegs" s’hi estan dient moltes coses que si no culminen amb accions governamentals concretes potser en serem tots plegats culpables, perquè no li estem donant el ressò necessari. Em costa entendre perquè els nostres intel·lectuals s’han entestat a carregar-se el Fòrum i perque tothom s’hi ha girat tan d’equena... Entenc que es critiqui el Fòrum pel que PRETÉN ser, però desmuntar el que ja és, no ajuda gaire. Destruir mai porta enlloc. Si el Fòrum no mou masses és perquè la cultura no mou masses. Jo aplaudeixo el risc assumit d’intentar acostar la cultura de la eco-educació i de la diversitat, en un espai d’oci i diversió. I és precisament per això, que ahir a les "141 preguntes", em va doldre tant que algú pogués boicotejar un acte, que no tenia per que interessar-li (els espanyols ja tenen un estat que els representa a Europa!) i sobretot, em dol, que li ho DEIXESSIN FER. Ahir, per respecte a algú que s’equivocava, la organització del Fòrum va trepitjar la seva pròpia idea. La TÍPICA RUCADA CATALANA...

Escrit a Barcelona 20 de juny de 2004.