Quatre Cantons. Una calamarsada històrica?

Viure al Barri Vell a Girona és una de les coses que deu passar pel cap, ni que sigui com una idea fugissera, a més d’un dels turistes que any rera any ens visiten. Normalment recorren el centre històric de la ciutat durant algunes hores, que si les ensopeguen amb bona llum, bona temperatura i sense massa fressa, resulten se’ns dubte absolutament meravelloses. Pels que som d’aquí, hi vivim o hi venim sovint, i ens sentim una mica nostres, les pedres abans tan grises i ara tan trepitjades, d’aquest Barri Vell de Girona, l’encís és el mateix o encara més gran. Una passejada en un moment encertat és sempre digne d’emoció i de petites i no tan petites descobertes.

Dissabte 20 d’agost del 2005, aquestes emocions van traspassar la ratlla de l’excitació. Pels de fora i pels d’aquí. Si més no, per tots aquells que vivim o que l’atzar va conduir a prop dels Quatre Cantons, al voltant de les cinc de la tarda, quan va caure una forta i sorprenent pedregada.

Els Quatre Cantons, és aquell punt que hi ha al final de la Rambla i L’Argenteria, entre els carreres de la Cort Reial i Ballesteries. Aquell punt on l’última rehabilitació del carrer, ja fa anys, hi va deixar gravada a terra, amb gran encert, els punts cardinals i la silueta dels quatre rius. Vaig llegir en alguna banda, que aquest punt separava (o separa encara) les terres de la sardana selvatana i les de la sardana empordanesa. Un punt que, amb més o menys identitat històrica, ho desconec, ara sé, que si no és un dels punts més baixos del barri, poc n’hi falta. Als Quatre Cantons, aquest dissabte 20 d’agost, s’hi va acumular l’aigua i la pedra fins els 50 cm d’alçada!. El més curiós, és que cent metres enllà, els qui buscaven recés a corre cuita, ho feien només amb l’aigua als turmells.

L’aigua, i sobretot la pedra, va caure amb tanta intensitat, que en poca estona, -una mitja horeta potser?-, tot va esdevenir de color blanc. Un color gens habitual entre les velles parets! El color blanc de gel, com si hagués nevat, i quasi mig metre del sòlid granulat de la calamarsa, van ocupar literalment el carrer, va pujar la vorera i es van enfilar paret amunt en un tres i no res. Un paisatge difícil d’explicar es va ensenyorir d’aquest punt de la ciutat, com un caprici esvalotat. Els veïns, com jo, vam passar de la curiositat darrera els vidres, a endinyar ràfegues descontrolades amb la camera fotogràfica, en un intent de captar imatges que ens vèiem incapaços de ‘processar’ raonablement. Les fotografies que vam fer amb aquest afany de ‘fer alguna cosa’ ens són ara un record, d’aquells que al telenotícies, n’hi diuen ‘d’un moment històric’. Els turistes van desaparèixer carrers amunt, entre crits i xiscles. Els comerciants, que d’entrada s’ho miraven sense preocupació, en poca estona van haver de reaccionar i passar d’intentar aturar l’aigua que es colava per sota la porta amb draps i tovalloles, a salvar el producte com fos i començar a aixecar-ho tot de terra. Dubto que ells poguessin gaudir, com ho vaig fer jo, de l’episodi. Des d’aquí els demano disculpes.., qui sap si necessitaven ajuda!. Jo vaig sentir i veure caure la calamarsada des d’un segon pis.

Crec que a tots, tan comerciants com veïns, ens van passar pel cap aquelles imatges de la Girona inundada. Aquelles que, fins fa ben poc, els que no les vam viure comentàvem estupefactes mirant fotos a la Granja Mora. Aquelles, que els turistes més informats, imaginen quan observen les ratlles d’on va arribar l’aigua el segle passat que Girona conserva en alguna paret. Enguany, la inundació va ser puntual. Els quatre rius de la ciutat, amb la sequera que arrosseguem, estan i estaven dissabte, ben lluny de sortir de mare. Jo suposo que la coincidència d’un punt baix de recollida d’aigües, amb un embornal potser no prou net, però en qualsevol incapaç d’engolir tan de pressa, és la responsable de l’acumulació sobtada de tanta pedra. Però se’n va acumular molta. Em miro les fotos que vam fer, i encara em sorprenc. Haig de dir, que quan la tempesta va acabar, va caldre una pala excavadora, que va estar treballant més d’una hora carregant un camió, per netejar el carrer! Per creuar els quatre cantons cap a un quart de 6 de la tarda, calia avançar trencant la resistència del gruix de pedra amb les cames glaçades fins el genoll, una mica com si el carrer hagués esdevingut un gran granitzat d’orxata.

Cap a les sis ja no plovia. L’aigua va baixar força de pressa.., i els comerciants s’afanyaven a treure’n galledes plenes movent-se entre les muntanyetes de calamarsa. Un grup de bombers, no sense dificultats, va obrir minuts abans tots els desaigües. Poc a poc s’anava acostant gent. Aquest hora ja sabíem que la situació no era d’emergència a tota la ciutat. El sol va treure el nas i tot. Vam poder sortir de casa i passar a l’altra banda de l’aiguat. Els carrers del barri eren tenyits de verd. La pedra va colpejar els arbres amb virulència i una catifa vegetal cobria els adoquins. La Devesa dibuixava una aquarel·la fictícia amb tanta fulla a terra, com si una mà errònia hagués pintat la tardor de color verd.

Ara, escric això, com aquell qui busca perpetuar un fet del que n’ha estat protagonista o si més no testimoni i tem que el pas del temps esborri o en tragiversi el record. I ho faig dos dies mes tard, dilluns, arran del mateix balcó, des d’on fa poc més de quaranta-vuit hores vaig veure arribar navegant les cadires de palla de la terrassa-cafè del carrer de dalt, entre jardineres i plantes involuntàriament aquàtiques. Estic convençuda que més d’un turista es va endur al seu país una imatge més que encisadora del Barri Vell. Una imatge, confiem que irrepetible.
I com que una imatge val mes que mil paraules, adjunto a aquest petit document improvisat un parell de bones fotografies de l’Enric , víctima directe de la meva excitació infantil, d’aquella tarda.

àlbum de fotografies.
Girona - 23 d’agost 2005