Oda a la mandra

Avui, en contra els principis que pot desvetllar el nom d'aquest bloc, vull fer una veritable oda a la mandra, i després de submergir-me una estona als badalls i estiraments del país de xauxa a que ens conviden des de Colomers, copio a Pocamandra algunes de les seves reflexions i us convido a mandrejar pel seu web. Però aneu en compte, si esteu estressats o valoreu el treball per sobre totes les coses, aquestes no són les vostres pàgines, i un sol minut de visita us pot produir autèntic rebuig i uns quants grams de ràbia. Jo, no sigui que sigui el cas, hi he entrat des del goig reposat de les meves vacances. I em quedo amb això:

• L’home fou, en un principi, creat per mandrejar. El Paradís terrenal, que en res no s’assemblava a una fàbrica, era un lloc on Adam i Eva mandrejaven eternament. Déu, el pare, ho havia decretat així. El treball nasqué del pecat.
• No destorbeu el mandra amb excuses nècies de dignitat humana, ni amb altres arguments capciosos, perquè tal vegada destruïu una obra genial. El qui sua no crea. Si, un manobre, se’l deixés mandrejar, podria esdevenir un creador en lloc d’ésser una màquina.
• De la utlitat de la mandra, no cal parlar-ne. És la poesia de la vida. L’enamorat mandreja per pensar en l’enamorada; el pecador, per repenedir-se del pecat; el filòsof, per filosofar millor; el creient, per alabar Déu; el místic, per arribar a visionari, i així trobaríem que els actes més dignes i més enlairats de l’home requereixen mandra.
• Si vols treballadors creatius, dóna’ls-hi temps suficient per jugar.
• He comprès que tota la infelicitat dels homes prové d'una sola cosa: no saber-se estar en repòs en una habitació
• Potser el treball dignifiqui l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.
• El treball és el més divertit, podríem estar-nos hores mirant-lo

I per acabar, algú recorda com anava una cançó del tradicionarius català que feia així: "Benaurada Santa Mandra, guardeu-nos de treballar! El dilluns és per fer festa i el dimarts per descansar..."