Demà, lluna plena

Cada any, per aquestes dates, o més aviat setmanes abans, quan tots comencem a preguntar-nos - "Quan és Setmana Santa?", a casa meva, els meus pares que són saberuts de mena, sempre em fan memòria: -"Pasqua és sempre, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera". Vés per on!. M'encanta! I d'aquí en penja el carnestoltes, el dijous gras, la mare de Deu dels Dolors i tot de cites mòbils del nostre calendari i de les nostres pastisseries. Si senyor. Ara que hi ha el debat obert, que si aquestes vacances haurien de ser fixes i dir-n'hi festes de primavera o coses semblants... a mi, m'agrada que en aquest món d'agendes, horaris, calendaris i presses, encara hi hagi, alguna cosa, que vagi amb la lluna. Que no es pràctic? Ja ho sé. M'és igual... m'agrada que pels meus records hi corrin pasqües nevades i pasqües amb mànigues de camisa, vacances fredes i vacances calentes... tan se val, totes, tenen en comú que són dies de lluna. O és plena. o li falta poc o fa poc que ho era. Un altre debat seria si s'escau celebrar res religiós en un món tan poc devot com l'actual i més valdria dir les coses pel seu nom: festes d'hivern per Nadal, i festes de primavera per Setmana Santa. Amb això ja no m'hi fico... però si mai li canvien el nom... si us plau... que no em canviïn la data! Que la lluna és la lluna!

Crec que és en Lluís Llach que canta en algun disc- 'El cel només existeix quan els ulls el miren". Ja és això, ja...

* la foto és a Teià, el juliol del 2006