08 de juliol, 2010

Hi havia una vegada...

Vinga vinga, que després del 'post' anterior, va i agafo carrerilla... Vet aquí que una vegada hi havia una nació plena d'emprenyats, perplexos i confosos ciutadans, que empassant molta saliva i baixant-se una mica els pantalons van posar-se d'acord per signar una mena d'estatut que volia endreçar totes les coses del seu territori sense fer enfadar massa a la gran espanya actual d'esquerres. Els més emprenyats van votar-hi que no, els perplexos es van quedar a casa i entre els confosos va haver-hi de tot però el cas és que al final es van posar d'acord i van dir una mena de SÍ unànime i de mínims somniant amb allò de val més poc que res i que de mica en mica s'omple la pica. La pena va ser que a l'espanya d'equerres (ja ja) de confosos també n'hi havia molts, i van decidir que d'emprenyats ells ho estaven més que els primers i van enviar aquell estatut a judici. I van passar els dies i els anys, i mentrestant va néixer una crisi sobtada que es va fer gran molt i molt de pressa i els emprenyats, perplexos i confusos ciutadans van veure com el capità de l'espanya d'esquerres que manava més que el seu, després d'un temps de treure pit i dir que això no els afectava, va admetre que la pela manava i que hi havia un senyors moooolt savis que sabien que el que els convenia a tots era deixar-se de coses sentimentals i socials i donar menjar al gran monstre del sistema neoliberal. I vinga tots a retallar inversions i sous i a fer mans i mànigues perquè el monstre no s'enfadés massa, no fos el cas que els demanés de cruspir-se la princesa i anessin curts de Sants Jordis... Tanta feina tenien a donar menjar al monstre que quan finalment aquell estatut que ells anaven implementant poc a poquet va sortir tot esprimatxat d'allà on un tribunal tan importat que es deia constitucional el tenia reclós, els emprenyats , perplexos i confosos ciutadans només van ser capaços d'organitzar una mena de gran manifestació. I vet aquí un gos vet aquí un gat, i el conte tot just ha començat. Dissabte tots a la mani! Que ens serveixi la mani per desfogar-nos i per reaccionar, que se'ns gira feina. Que ja comença a fer riure que els catalans treballem de valent i els gols s'anotin en nom d'Espanya.

2 comentaris - afegiu-ne un!:

Ferran ha dit...

Amb el conte l'has clavat, però és que el final és brutal, boníssim!
Ja n'hi ha prou, i tant que ja n'hi ha prou: o aturem nosaltres aquesta presa de pèl, o ens quedarem calbs del tot en quatre dies. Prou!

(Els "berlinesos" fem una concentració dissabte, també. Ens escoltaran a tot el món!)

Bentornada,

zel ha dit...

passo a saludar, que fa dies que no ho faig! estem bé? Abraçades!