Quan l'horitzó s'amaga...

Hi ha dies, com avui , que el mar té el mateix color que el cel. O que el cel te el mateix color que el mar, tan se val. Són dies sense horitzó clar on la llum ens amaga els contrastos del nostre entorn. Aquest dies, em semblen poca cosa, com si hi fossin per omplir el calendari, per separar els jorns brillants dels tenebrosos.

Al nostre dia a dia, al marge del color del cel i del mar, sovint també funcionem sense horitzons clars i algunes llums confonen els contrastos que ens donen vida. I entre dubtes i pors ens atabalem o patim.

Amb un petit gest informàtic la foto que he fet a El Masnou, aquest matí, reapareix amb els colors que els meus ulls no han pogut veure.

Al dia a dia, no és tan fàcil ni tan automàtic. És evident però, que l'horitzó hi és i el cel i el mar no deixen mai de canviar. Només cal esperar que marxi la boira, o canviar de lloc, on un nou punt de vista ens retrobi amb el color verdader de les coses.

I si seguim atabalats, sempre podem recórrer a les frases cèlebres: "La vida no és un problema a resoldre, sinó un misteri a descobrir"; i au! a omplir el calendari de dies misteriosos!