Quina barra!

Tot això del 'manifiesto de la lengua común', em produeix la sensació que hi ha gent que té la cara molt dura. No ho puc veure de cap altra manera. Si el tema sortís directament del carrer o de la perruqueria o d'algun club de futbol o de petanca, amb tots els respectes em refugiaria pensant que potser és pura ignorància o falta d'informació. Però veient que el disbarat és firmat per professors d'universitat, intel·lectuals i periodistes, gent que sap llegir i escriure i fins i tot es mouen en el món anomenat de la cultura, ho torbo d'un desvergonyiment en gran mesura.

Per això avui, m'agrada llegir-ne una bona crítica, en la més correcte 'lengua de Cervantes' : “ Desgraciadamente, hay todavía en España gentes dispuestas a poner a prueba los factores más sensibles de la convivencia civil en beneficio de sus intereses políticos, gremiales, empresariales o personales. Esta actitud, en buen castellano, tiene nombre: desfachatez”. I em tranquilitza que la Real Academia Española no en vulgui saber res del 'manifiesto' absurd. Ho publica l'editorial de La Vanguardia sota el títol 'El catalan y el castellano', i ho agraeixo. (Us convido a llegir-ho aquí).

I personalment, els diria als autors del 'manifiesto', que no s'hi val a confondre la gent . Que això de parlar català, no s'ho va inventar ni en Pujol ni en Carod, i que no ho fem per politíca ni per molestar a ningú. Que som així, i punt. I que la nostra és una llengua petita, i que si no la defensem des de les nostres institucions, ningú més ho farà per nosaltres. I per això ho fem. I ho fem avalats i tranquils de saber que totes les llengües, petites i grosses, són la riquesa del bagatge cultural de la nostra història. I posar pals a les rodes a la seva defensa, és tenir molta barra!

(i no em vull extendre més, però ja que hi som, els diria que si troben 10 persones amb l'educació primària acabada a Catalunya que no entenguin el castellà, que avisin no sigui que els donin un record Guiness!)