PERÒ QUE ESTÀ PASSANT?

Amb tanta informació esbiaixada sobre la crisi econòmica no hi ha manera que ens diguin la veritat. O si algú diu veritats aquestes no arriben a quallar i es dilueixen entre tanta informació teledirigida.
Francament no crec que sigui una crisi inesperada. Ha d’haver algú o alguns que han provocat aquest terrabastall. Han anat deixant fer fins arribar a aquest punt.
Però el quid de la qüestió està en veure quan va començar a desencadenar-se tot aquest embolic de dades funestes i depriments i com està evolucionant ara.
Potser sigui d’una manera molt simplista, no soc cap expert, però es que els desitjos i ambicions humanes són també molt senzilles i simples.
Molt grosso modo, la meva percepció dels fets és la següent.

Començament i desencadenant

-Creixement d’un consum desenfrenat i sense aturador que dura uns quants anys.
-Encariment del cru. A part de la creixent demanda, no és cert també que el petroli va començar a pujar en moments que s’estava fustigant, per part dels USA, a alguns països productors de petroli?
-Augment constant dels preus. Com a conseqüència de l’encariment dels combustibles i del transport de mercaderies.
-Pujada del preu del diner. Préstecs i hipoteques més cars. Impacte molt directe a les economies domèstiques. Amb tants indicadors nacionals, internacionals i tants experts, no veien venir la patacada?

Conseqüències

-Col·lapse del sistema econòmic. Espiral que comença per les restriccions de les petites compres quotidianes per part dels consumidors i que arriba a la falta de liquidesa dels bancs.
-Pànic en els mercats borsàtils. Inflats artificialment durant anys per l’especulació amb l’arribada de petits inversors derivats pel poc rendiment dels estalvis a terme. Ara, aquest petits i mitjans inversors seran els que més perdran.
-Els bancs es van quedant sense diner (?). Dit d’una altra manera, amb molts impagats i molts bens immobles que no tenen el valor que tenien tant sols fa uns mesos. A més, segurament, molta gent a anat a fer una visita al seu banc per treure els seus dinerons i guardar-los durant una temporada sota la rajola.

Informació i creació de pànic

Els mitjans de comunicació comencen a injectar informació esbiaixada. Les veus que més s’escolten, com sempre, són les dels que tenen el poder de la informació a les seves mans –o hauríem de dir de la desinformació?–. Aquests són els grans grups empresarials internacionals que dominen, no tan sols l’àmbit econòmic, si no també els mitjans que donen les notícies interessades i que en qüestió de pocs minuts viatgen d’un punt a l’altre del planeta. Per fer arribar la ”informació” disposen d’un petit exercit que fan servir per crear opinió com són els periodistes i polítics, encara que no tots els posariem al mateix sac. A banda, alguns “experts” que puntualment donen també la seva “inestimable” opinió.

Resultats per un nou ordre mundial

-Por. Provocar paüra als ciutadans del primer mon. Una por irracional a no se sap ben bé a què. Els medis de comunicació tenen molt a veure amb les seves consignes diàries, sense descans, provocant una corrent d’opinió concreta.
-Redistribució de la riquesa, cada cop més en mans d’uns pocs i més poderosos. Sona d’alguna cosa el nou ordre mundial?
-Reestructuracions per part de les empreses aprofitant l’avinentesa per fer terrorisme empresarial, que és el que va dir en Josep M. Álvarez, el secretari general de la UGT a Catalunya, referint-se als acomiadaments salvatges proposats per Nissan.
-Reubicació de les empreses multinacionals buscant els països on poder produir igual, pagar menys i cobrar igual o més pel mateix producte.
-Proclamació de mesures, determinacions, propostes, suggeriments... els polítics, majoritàriament, es posen, conscientment o inconscient, a difondre aquesta mena de consignes per aplanar el camí el gran capital, a les multinacionals, en lloc de buscar i denunciar les veritables raons d’aquesta suposada crisi.
-Retallades socials de diverses formes com ara, suggerint la celebració d’un nou pacte de Toledo. O bé demanant, per enèsima vegada, un increment de l’esforç productiu als treballadors (en lloc d’exigir als banquers i economistes les seves responsabilitats). Recomanant que els increments i revisions salarials siguin per sota de l’IPC. Ara tot val en nom de la crisi.

Potser és descabellada aquesta cronologia dels fets, però, amb més o menys precisió he intentat abocar una mica la meva impressió de la manipulació de que som objectes constantment.
Tenim per temps, la pantomima continua diàriament amb uns líders polítics patètics en les seves declaracions i gestos.