No puc deixar de mirar-te

Ja fa 10 dies que ets aquí. Ets tot tendresa. Se'm confonen les emocions. Em meravella la teva perfecció en miniatura. No puc deixar de mirar-te. La teva presència desdibuixa el record del part, quan m'ofegava en la profunda solitud del dolor. Ara ja queda molt lluny (deixo pendent d'escriure la meva particular Oda a l'epidural!). Fas Taichí, absent a la meva mirada atontada. Et deixes besar, abraçar, llepar, tocar i retocar: t'agrada. Vas arribar puntual, amb la teva desena lluna. Vas abandonar, valent, el teu medi aquàtic i ara juguem a ser el que som, animalons, mamífers en actiu. Tens el do d'arrencar somriures. Els teus plors són rebuts com a banda sonora d'excepció i les teves caques admirades com a peces úniques d'art . Ja ho veus, ens tens ben anestesiats (i que duri...). Benvingut a casa; benvingut al Planeta Terra! A can Pocamandra, canvi de rumb; bon vent i barca nova!