Bésame mucho

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.