14 de desembre, 2009

Tinc un SÍ

Jo tinc un que espera amb il·lusió el seu dia. Tinc un SÍ, un a la independència de Catalunya que espera el 25 d'abril per ser dipositat en una urna civil de Girona. Tinc apunt un esperançat per dipositar, algun altre dia, en una urna més oficial i més respectada. Tinc un ; un entusiasta que vol que Catalunya sigui sobirana. És un a la meva terra, a la meva llengua, a les meves coses. No és un per ser més rics (que posi fi a l’espoli fiscal), ni és un a més infraestructures (que ja ens convé), ni és un per que la sanitat, l’ensenyament, la justícia i tot plegat rutlli amb més autonomia (que encara ens convé més); el meu és un romàntic, que no sé si em ve del cor o del cap (o potser del bolso?); un d'un romanticisme pràctic (torno a dir lo del bolso?) que sap i creu que ser català és prou cosa per no ser res més. No necessitem dependre d’Espanya. Com fa anys que em diu el meu pare, més que independents el que els catalans volem, és deixar de ser dependents ( com tothom, vaja). I això ho han començat a demostrar, avui, un bon grapat de ciutadans. Ja hi som pel tros. Mireu el mapa, mireu la BBC, mireu el que vulgueu. S’ha començat a parlar de Catalunya, al carrer, als ajuntaments, a la tele, al món... , ja fa molts anys que no és cosa de quatre joves peluts. La por dels catalans ha sortit de l’armari. La valentia que ens va faltar el 1978 agafa aire: polítics poseu-vos les piles que la gent sap el que vol! Sabem el que volem. Amb el cap i amb el cor. Amb el nostre seny i la nostra rauxa. (i no torno a dir lo del bolso: no és això companys, no és només això...)

(...) ai ai ai, que amb nomes un vint-i-tans per cent de participació potser m’he emborratxat d’optimisme... ai ai ai, que això ho he pensat al matí i diu que ara ja es barallen... Tan se val. Jo hi crec. Crec en les mogudes socials que van obrint forat fins que als polítics no els queda mes remei que fer-nos cas. Recordeu l'inici de l'objecció de consciència? Sí. Tinc un impacient, per votar per una idea sense haver d'empassar-me cap partit polític. I què carai! No és nomes una idea!

2 comentaris - afegiu-ne un!:

Núria ha dit...

BON NADAL!!!

Ferran ha dit...

Sí, sí, sense dubte, un gran SÍ pel nostre futur com a poble. Tens raó, comencem a ser grandets, tots plegats, 35 anys després de la mort del dictador, i en l'"Espanya de la transició" no hi encaixem ni volent-ho (que no, que ja no ho volem).
Sí, un gran SÍ pel nostre futur!

Bon any, Núria.